Un altre gènere

Que l’entrevista pot ser un altre gènere literari ja se sabia gràcies als volums de la Paris Review, pels llibres on Borges, Nabokov o Juan Benet parlen i opinen amb contundència, o perquè encara és un goig llegir la conversa en què Lezama Lima va convertir Juan Ramón Jiménez en un monstre de parla barroca i delirant. I que l’entrevista era un gènere literari també ho devia saber molt bé el novel·lista i crític literari Robert Saladrigas (Barcelona, 1940) quan, en el període que va de 1968 a 1975, en va publicar gairebé un centenar i mig al setmanari Destino sota l’epígraf de Monólogos con: integrar en un text general les preguntes i les respostes de les converses amb cada un dels escriptors era una forma singular de dotar-les de caràcter.

Al mateix temps, Saladrigas hi revelava una altra voluntat, que es podria descriure amb la fórmula que fa servir en el títol del llibre on reuneix bona part de les seves ressenyes: aleshores, ell ja era “un crítico que cuenta”, o un entrevistador que narra, perquè a cada peça hi és notori l’esforç invertit no només per traçar amb frases lapidàries l’abast i el sentit de cada obra, sinó també per la necessitat de fixar les coordenades ambientals, l’instant particular en què s’ha desenrotllat l’entrevista, els gestos i la conducta i el caràcter —l’aspecte humà— de cada un dels entrevistats.

Fa un parell d’anys, Saladrigas va aplegar a Voces del Boom les entrevistes que va mantenir amb els escriptors sud-americans —des de Rulfo i Onetti fins a García Márquez i Vargas Llosa— que van renovar els camins de la literatura, i ara, amb Paraules d’escriptors i Rostros escritos, ha arribat l’hora de saber què deien els escriptors en llengua catalana i en llengua castellana a les darreries del franquisme, quins eren els temors i quines eren les esperances que alimentaven la seva escriptura, quins eren els seus neguits creatius, i quines les estratègies utilitzades per aconseguir que la seva obra fos alguna cosa més que un esborrany.

És cert que aquestes entrevistes tenen un valor instrumental impagable a l’hora de traçar el panorama de les lletres espanyoles al principi de la dècada dels setanta; és cert, també, com apunta Saladrigas en el prefaci, que no hi ha cap escriptor que sembli prendre’s l’ofici d’escriure frívolament, però no és menys cert que el lector sent que es va impregnant d’un aire de malestar o tristesa perquè, a pesar de l’entusiasme i la il·lusió amb què cadascú articula i cohesiona les opinions sobre la seva literatura, es constata que el temps és un gran destructor. Molts de casos fan recordar un conte terrible de Max Beerbhom, Enoch Soames, en què un poeta convençut de la seva importància pacta amb el diable un viatge al futur per comprovar els elogis que li dedica la posteritat. El desengany és absolut: a les llibreries no s’hi pot trobar cap llibre seu, i a les històries de la literatura no hi figura ni com una simple nota a peu de pàgina.

Paraules d’escriptors i Rostros escritos, però, poden servir també perquè les paraules de Ramón Carnicer o Luis Berenguer, per exemple, convidin el lector a sortir corrents a buscar la seva obra menystinguda, o perquè les que diuen Joan Oller i Rabassa o Miquel Àngel Riera els ajudin a salvar-se de caure injustament —encara més— fins al fons de l’oblit. O per imaginar-nos que tot és ara i aquí, i que es pot escoltar com Pere Calders es queixa de la soledat absoluta i angoixosa de l’escriptor i diu, a més, que “aquest país té un enorme poder d’autodestrucció: igual et lloen fins a posar-te pels núvols com t’enfonsen sense que un aconsegueixi mai esbrinar els motius de cap de les dues actituds”. O com Agustí Bartra afirma que “la poesia és l’essència de la vida total, fundada en la paraula que transmuta i transmet” O com Mercè Rodoreda confessa que li hauria agradat que la seva obra fos important, “importantíssima, a l’altura dels més grans escriptors del món, i no pas per mi, que en aquest sentit no tinc gens de vanitat personal, sinó perquè la seva importància hauria revertit sobre el país”. O com Espriu, en fi, no pot més i esclata: “Que estic fins al capdamunt de tot, que em sento fart de moltes coses i que m’importa un rave el que els uns i els altres pensin o diguin de mi”.