Draghi pressiona la UE a prendre mesures urgents per evitar una recaiguda en la recessió

“No comparteixo el pessimisme de molta gent”. Així ha tancat aquest divendres José Manuel Barroso la seva dècada llarga al capdavant de la Comissió Europea, a pesar dels 25 milions d'aturats en el continent, malgrat que l'economia continental flirteja de nou amb la recessió i qui sap si també amb la deflació. Ja són més de set anys de vaques magres i cap dirigent europeu s'atreveix a dir amb seguretat on és el final del túnel, quan floriran els esmunyedissos brots verds o per què coi l'eurozona està pitjor que la resta de grans economies del món. Ningú, excepte potser un italià menut i enèrgic anomenat Mario Draghi. En un clima polític i social cada vegada més crispat, el president del Banc Central Europeu ha fet sonar les alarmes a la cimera de Brussel·les. Ha elevat el to amb certes dosis de dramatisme. I davant els 19 primers ministres i caps d'Estat de l'eurozona ha llançat un missatge clar i directe: la recaiguda és a tocar si França i Itàlia continuen sense comprometre's amb les reformes, si Alemanya no fa inversions i si la Comissió Europea s'obstina a fingir que aplicarà les regles fiscals sense la flexibilitat que requereix una situació econòmica, de nou, tremendament delicada.

Totes les grans crisis econòmiques acaben convertides en greus crisis polítiques. A Europa apunten ja els extremismes —Marine Le Pen a França—, els separatismes —Espanya, Regne Unit— i ressorgeix l'eterna eurofòbia britànica. Res de tot això té a veure amb l'economia, almenys aparentment, però Draghi insisteix a avisar que les coses van cada cop pitjor i pronostica mals temps si els líders no es donen per avisats i continuen sense anar per feina: “Fa un parell d'anys es va salvar la ruptura de l'euro amb un enorme esforç conjunt; ara cal concentrar-se a actuar conjuntament per evitar una recaiguda en la recessió”.

Després d'un lustre de debats estèrils entre austeritat i creixement —llebrers o conillers—, la crisi torna a apuntar i els mandarins de l'euro tenen dubtes sobre si l'eurozona resistiria un tercer embat de recessió. I el BCE prefereix no haver de comprovar de nou la capacitat de resistència de l'euro. Després d'avisar repetidament dels riscos que corre el continent, ara exigeix als líders que actuïn d'una vegada per totes. Draghi ha reclamat a la cimera de l'euro “una agenda de reformes per al desembre”, amb calendaris per països sobre l'aprovació i la posada en marxa d'aquestes reformes. I ha insistit que Berlín i els països amb més múscul “han de pensar seriosament a estimular la demanda”, en polítiques keynesianes que, combinades amb les polítiques d'oferta, considera imprescindibles per evitar la recaiguda. Poc donat a gesticulacions i escarafalls, s'ha permès fins i tot un cop de teatre: “No us pregunteu el que Europa pot fer per vosaltres, sinó el que cadascú de vosaltres pot fer per Europa”, ha etzibat als líders parafrasejant John Kennedy.

El BCE i el Bundesbank —el banc central alemany— fa setmanes que s'estiren els cabells. Després d'un discurs a Jackson Hole (als Estats Units) de l'estiu passat, en què Draghi va apuntar la recepta per deixar enrere els problemes —estímuls monetaris i fiscals, reformes i consolidació fiscal allà on sigui imprescindible—, diverses fonts alemanyes van filtrar que la tensió entre Frankfurt i Berlín anava en augment i que els recels havien arribat fins a la cancellera Angela Merkel, davant les diverses rondes de mesures extraordinàries aplicades ja per Draghi i la possibilitat que s'embarqui en la compra de deute públic a gran escala si la inflació segueix fregant el 0%. Merkel va desmentir a Brussel·les qualsevol desavinença: “Dono les gràcies a Draghi per tota la seva ajuda i cooperació”, va dir la cancellera en un missatge teledirigit cap al seu propi banc central, que no aconsegueix normalitzar les seves relacions amb el BCE. “Cal política monetària i política fiscal per sortir d'aquesta situació”, va dir.

El que Merkel denomina “aquesta situació” es caracteritza per un còctel depriment que combina un atur superior a l'11% (davant del 6% als EUA), un estancament que va per llarg (enfront d'una pujada del PIB nord-americà del 4% l'últim trimestre), i per un mercat de deute que ja ha donat més d'un avís seriós. Davant de la gravetat de la situació, les capitals demanen més a Draghi (“estic convençut que el BCE sabrà el que ha de fer per situar la inflació entre l'1,5% i el 2%; el BCE ja ha pres algunes decisions molt bones, però és independent i crec que sap el que ha de fer en tot moment”, ha dit el president espanyol, Mariano Rajoy, informa Carlos E. Cué). I viceversa: Draghi reclama activisme, però ni Brussel·les ni les capitals són capaces d'arrencar; cada una desconfia que els altres facin els seus deures. Ni França ni Itàlia ni Alemanya han fet el que el BCE els exigeix. La tensió s'eleva per moments: Brussel·les se les ha tingut amb París i Roma per retallades d'amb prou feines dècimes de PIB als pressupostos. “No crec que aquestes dècimes suposin un problema gegant; aquesta polèmica és menor amb els problemes que afronta Europa”, ha criticat el president del Consell, Herman Van Rompuy, en la seva última cimera.