El senyor de les oliveres californià

Ha plantat 14 milions d'oliveres als camps de Califòrnia en deu anys. Aquesta és la gesta de Xavier Marqués (Barcelona, 1974), que va arribar a San José, on acaba Silicon Valley i comencen els camps de cultiu, el 2000. Llavors era un enginyer industrial recentment titulat. Acabava d'acceptar una feina en una firma espanyola que volia explorar mercats. Avui és conseller delegat de North American Agro-Investments i es dedica a la implantació de nous cultius i a consultoria per a aquells que vulguin entrar al camp de Califòrnia.

En arribar, va assumir dos reptes: introduir un cultiu nou i convèncer els agricultors que el provessin. “Ni coneixien com era el procés, ni s'atrevien a posar una varietat nova. Però quan la provaven amb unes hectàrees, tot era més senzill, n'ampliaven el tros i la recomanaven”. A Califòrnia els agricultors disten molt dels petits productors espanyols. “Els ranxos acostumen a superar les 18.000 acres (7.285 hectàrees), la facturació és milionària i gairebé sempre pertanyen a una família”, matisa Marqués.

Com és possible que la producció sigui tan alta i doni resultats tan aviat? Marqués trenca amb una de les dites populars del camp espanyol, que les oliveres es planten per als néts. Tampoc es batollen, i la recollida no aguanta fins a finals d'any o gener. Per evitar l'alt cost de la mà d'obra i recol·lectar amb rapidesa, les oliveres s'assemblen més a arbustos que a arbres. El sistema és molt similar al de la vinya. Plantació en filera, seguides amb passadissos per deixar pas a les màquines que recullen el fruit. “O es fa un procés mecanitzat, o semi-mecanitzat, o és difícil que sigui competitiu”, subratlla.

“Aquí no es busca la quantitat, sinó

Una altra diferència, el seguiment del fruit i la forma en què es processa. Es recull a l'octubre. “Perquè el resultat final sigui més afruitat”, matisa. Aquestes decisions tenen una conseqüència, no es busca la quantitat, sinó la qualitat. “Cal tenir en compte que aquí no s'acostuma a fregir amb aquest oli, ni s'utilitza a granel. És un producte gourmet”. El pas pel molí, normalment, oriünd d'Espanya o Itàlia, s'acostuma a fer en menys de tres dies després de la recollida, mentre que a Europa s'espera fins a tenir el gruix de la temporada per convertir-lo en oli. “És una qüestió de qualitat. A Espanya manca traçabilitat. Aquí, en agafar una ampolla es pot saber amb exactitud de quins arbres ha sortit, quin dia es va recollir de l'arbre i mitjançant quin procés. Estan disposats a pagar un preu alt, però no per qualsevol cosa”, aclareix.

A partir de la seva experiència, aquest emprenedor ha vist com el que va començar com un cultiu per diversificar les possibilitats dels ranxos ha anat cobrant protagonisme fins a convertir-se en un producte gourmet, cuidat i apreciat. La facturació de la seva empresa ha sumat 40 milions de dòlars en deu anys. Casar-se amb una dona d'origen xinès l'ha convidat a obrir mercat al país asiàtic. “Hem d'aprofitar el creixement d'un país que en pocs anys comptarà amb més de 350 milions d'habitants de classe mitjana”, exposa.

Un factor que troba a faltar pel que fa a Espanya és el dinamisme comercial. “A mesura que arriba la producció, impulsen el mercat local. No només conreen, sinó que saben activar les vendes. Em sap greu que siguem el primer productor d'oli del món i els segons en vi, però no ho sabem vendre bé”, explica.