Perfeccionista impenitent

Dirigit pel fill del llegendari guitarrista, aquest documental que no té final –la mort inesperada de Paco de Lucía va frustrar el pla previst d'un projecte que va començar a rodar-se el 2010– pot enorgullir-se, d'entrada, d'haver esquivat amb èxit els dos perills més grans que amenaçaven després de la seva proposta. D'una banda, la que, amb tots els respectes, podria anomenar-se el perill del factor chanante, al qual sucumbien, per exemple, dues obres d'altra banda tan interessants com Marina Abramovic. The Artist is Present (2012), de Matthew Akers i Jeff Dupre, i Ai Wei Wei: Never Sorry (2012), d'Alison Klayman: en aquests treballs, els respectius protagonistes es lliuraven a les seves pròpies derives narcisistes, situant-se a un pam d'un Celebrities executat per Joaquín Reyes. No és el cas de Paco de Lucía, que en les entrevistes que articulen aquest documental no cau mai en l'autoindulgència, ni en l'egocentrisme ridícul, cosa que dóna la mesura d'una altura moral i humana d'acord amb l'artística. D'altra banda, la condició de retrat pòstum que ha acabat tenint el projecte podia haver fet incórrer el director Curro Sánchez Varela en el registre de la lloança hagiogràfica: tampoc és el cas, cosa que acredita la capacitat del documentalista per la justesa de to i el seu control a l'hora de contenir l'emoció íntima a favor de la universalitat de l'art de Paco de Lucía.

Paco de Lucía: la búsqueda descriu la trajectòria del mestre heterodox des dels seus primers passos artístics fins a la infrangible autoexigència d'uns últims camins professionals marcats per l'exploració i aquesta ampliació del camp de batalla del flamenc que, en el seu moment, li va valer el repudi visceral de puristes i guardians de les essències (encara que, a la llarga, el respecte també va ser conquistat en aquest bastió particular). Sánchez Varela rescata material d'arxiu valuós i aconsegueix que l'aparent opacitat de l'artista s'esvaeixi en un preat encadenat de reflexions i confessions d'un perfeccionista impenitent. Resulta molt valuosa l'anàlisi de l'art de Camarón en boca de qui va ser el seu major còmplice i que aquí demostra la bona forma d'un múscul reflexiu que el va capacitar per explicar –i transmetre– l'inefable.