“Sóc massa vell per sentir-me intimidat”

A la primera planta del Centre Pompidou, tothom vol els seus cinc minuts amb Frank Gehry (Toronto, 1929). Li riuen les gràcies, el persegueixen per tots els racons, es fan selfies amb ell i li agafen del braç per apartar-lo de la multitud. L'arquitecte es deixa portar, exhibint un somriure inoxidable i esquivant les desenes de maquetes que formen part de la retrospectiva que li dedica el museu. Fins que, al cap d’uns minuts, el descobrim derrotat, assegut en l'únic punt cec on podrà tenir una mica de pau. En descobrir que té visita, es reincorpora. “Pregunti'm el que vulgui”, diu sol·lícit amb un altre somriure.

L'artista rep el Premi Príncep d'Astúries de les Arts

Amb 85 anys, l'arquitecte s'ha convertit en protagonista de la temporada cultural a París. A més de la mostra al Pompidou, acaba d'inaugurar la nova Fundació Louis Vuitton, temple enlluernador de cristall que acollirà l'últim art contemporani a la zona oest de la ciutat. El seu viatge a Europa està comportant “una agenda carregada”, com reconeix. Gehry també rebrà demà el Premi Príncep d’Astúries de les Arts. “Va ser una sorpresa. La veritat és que no sabia gaire res sobre el premi, però em vaig sentir honrat”, confessa. “Quan vaig saber qui formava part del jurat, encara em va agradar més. Serà una bona ocasió per conèixer els Reis”.

El jurat —en què figuren personalitats de la cultura com Enrique González Macho, Elena Ochoa, Benedetta Tagliabue, Patricia Urquiola, Carlos Urroz i Miguel Zugaza— li ha concedit el guardó per “la rellevància i la repercussió de les seves creacions, amb les quals ha definit l'arquitectura en l'últim mig segle”. Gehry va superar altres finalistes com el videoartista Bill Viola, l'arquitecte Toyo Ito, la cineasta Agnès Varda i el compositor Arvo Pärt. Segons l'acta del jurat, ha merescut el premi, recompensat amb 50.000 euros, pel seu “joc virtuós amb formes complexes”, al servei d'una arquitectura “de caràcter obert, lúdic i orgànic”.

Després de construir la Fundació Vuitton, el Pompidou li dedica

A Gehry, tot això sembla que tant li fa. En el fons, aquest canadenc de naixement i californià d'adopció preferiria passar les tardes navegant de casa seva, a Santa Mónica, primera construcció que el va catapultar a una glòria tardana, que va arribar quan havia superat els cinquanta. “Només navego una vegada a la setmana. És l'únic moment en què deixo de treballar”, sembla que lamenti. L’esglaien tants premis i elogis desmesurats? “Sóc massa vell per sentir-me intimidat, però és veritat que, de vegades, tanta atenció acaba sent massa”.

Malgrat tot, Gehry no té cap intenció de jubilar-se. “Encara que volgués, no em deixarien, oi?”, pregunta apuntant al seu assistent, una dona amb vestit jaqueta que posa cara de circumstàncies. “Encara gaudeixo d'aquest ofici, encara que no sigui perfecte. He tingut els meus alts i baixos, però encara m'agrada”, reconeix. Quin va ser l'última caiguda de moral? “Fa poc. Estem tenint problemes amb l’Einsenhower Memorial”, diu Gehry, en referència a l'edifici que fa cinc anys que intenta aixecar a Washington. “El projecte està finançat per un paio molt dretà que m'està fent la vida impossible [el filantrop Richard Driehaus]. Però no em rendiré. Quan es presenten dificultats, contraataco de totes les maneres que conec. Físicament ,no, encara que ho faria si fos necessari”.

He tingut els meus alts i baixos però encara gaudeixo d'aquest ofici

Frank Gehry

Entre altres mostres de la seva modernitat mutant, l'exposició assenyala el Guggenheim bilbaí com la seva gran obra mestra. “No em faci això. Seria com triar el teu fill preferit”, protesta. “El que puc dir és que a Bilbao sempre m'han tractat com si fos de la família. Suposo que és un d'aquests casos en què l'èxit artístic va de bracet del triomf econòmic. Passa molt poques vegades”, lamenta. Quantes li ha passat? Gehry les compta amb els dits d’una mà. “Potser només dues. L'altra és la del Disney Concert Hall”, afirma sobre la seu de la Filharmònica de Los Angeles. “Però haig de dir que durant els primers dos anys no em va agradar. Cada vegada que anava a veure-hi un concert m’ho passava malament, perquè m'obstaculitzen les ganes de canviar-ho tot”. Se’l tractarà de geni i de semidéu, però Gehry reconeix tenir múltiples inseguretats. “Em sembla saludable tenir-les, i fins i tot necessari. No és bo per a cap arquitecte creure's un geni”.

En abandonar la mostra, una llarga entrevista amb Gehry acomiada el visitant. S’hi sent una frase al vol: “Mai no m'he sentit legítim”. L'arquitecte recorda els seus orígens modests, la seva família jueva polonesa, els nens que el ridiculitzaven a l'escola i per culpa seva va acabar canviant-se el nom real, Frank Ephraim Owen Goldberg, per un altre més assimilat. “Ho vaig fer pels meus fills”, va reconèixer una vegada. Això és el que batega en el ventre de l'arquitecte.