Nacional-liberals i conversos, units per matar el pare

David Madí i Toni Comín van ser protagonistes aquest dilluns de la presentació del llibre de Francesc-Marc Álvaro Ara sí que toca!. Diu José Antich, segons va desvelar Álvaro, que aquest llibre i el seu, El virrei, són els més importants que s’han escrit sobre Jordi Pujol. A Manuel Cuyàs, redactor de les memòries de Pujol, potser no li farà gràcia aquest rampell d’autoestima de l’exdirector de La Vanguardia. La presentació del llibre va reunir el bo i millor de la intel·lectualitat del procés que tant celebra el lideratge de Mas en el viatge a Ítaca.

El llibre d'Álvaro, amb el seus capítols sobre la caiguda del mite i el lideratge de Mas, sembla satisfer alhora els masistes i els conversos de la causa independentista. Madí i Comín en són el paradigma. Madí, exemple del triomfant home de negocis proper a la política i a la banca, es va descriure a si mateix com un home fidel a la nació i als seus ideals liberals, “aquell liberalisme que tant emprenya progres i esquerranosos”. Toni Comín es va perfilar com un home d’esquerres enfrontat al conservadorisme de Pujol. No va parlar dels seus anys polítics amb Pasqual Maragall i sí que va citar un parell de vegades el seu pare, el carismàtic dirigent del PSUC Alfonso Comín.

Tots dos van mostrar-se respectuosos amb l’expresident Pujol, Madí per lògiques raons de militància comuna i Comín perquè va assegurar que la confessió de frau fiscal de Pujol va suposar “un xoc emocional col·lectiu”, també per a ell. Un cop superats aquests breus moments de compunció, tots dos van donar per fet que passar per damunt del pujolisme és el millor que li podia passar al país. Madí va ser el més vehement en aquest punt. Va subratllar que ell sempre ha estat un postpujolista, i que els homes de Mas són postpujolistes des que el gran home va deixar el poder. A Madí el que no li agradava de Pujol era sobretot el seu “comunitarisme”. Madí va insistir que la fi de Pujol no és un mèrit de l’oposició política ni de cap jutge, sinó que és un mèrit de la mateixa Convergència que volia acabar amb les dècades de peix al cove i tirar pel dret.

Francesc-Marc Álvaro va mostrar-se sorprès que no hagin sortit publicats més llibres que investiguin Pujol

La conclusió de Madí és que els trenta anys d’estafa a l’ombra i de presumpte saqueig en família acaben pel canvi ideològic a Convergència. Per aquí podria haver fet mal Comín, però semblava que no volia gresca. Va començar el seu parlament demanant clemència perquè per a ell, “presentar aquest llibre davant aquest públic és una temeritat”. Tampoc n’hi havia per tant. Els espectadors van aplaudir a cor què vols, fins i tot els quatre consellers del Govern presents, entre ells, el líder dels conversos del federalisme a la independència: Ferran Mascarell. Comín ha desfilat davant audiències més difícils. Sense anar més lluny, el setembre del 2013, en un debat a l’Ateneu Barcelonès organitzat per la Fundació Jordi Pujol i la Fundació Catalunya Europa, a Comín, que encara era federalista i li tocava defensar la tercera via, no el va aplaudir ningú, ni els seus companys d’escenari, entre ells Pujol. Per sort per a Comín, un any més tard l’audiència a la Casa del Llibre va saber apreciar el seu canvi de rasant i les seves lloances a la imparcialitat d'Álvaro en aquesta reedició d’un llibre que va ser publicat parcialment el 2003: “És un exemple d’honestedat intel·lectual. Fa el mateix balanç de Pujol fa deu anys que ara. És un llibre que fa deu anys i ara evita l’hagiografia”.

Francesc-Marc Álvaro va mostrar-se sorprès que no hagin sortit publicats més llibres que investiguin Pujol. Ho va justificar per les dificultats dels catalans “d’afrontar el que tenim davant”. L’autor va repetir el que ja havia dit al matí a TV3: “No és veritat que durant molts anys no es pogués parlar dels Pujol i que visquéssim en silenci. La prova és aquest llibre”. L’afirmació d'Álvaro em va fer recordar les paraules d’una altra columnista de La Vanguardia i admiradora de Mas, Pilar Rahola, que en el llibre de Toni Vall Les veus de la influència, sentencia: “El pujolisme va aconseguir un servilisme periodístic atroç que feia patir qui volia desmarcar-se’n”.