Mal lloc per a la novel·la negra

La novel·la negra escandinava, tan de moda, té sens dubte un dels seus representants més curiosos en el feroès Jógvan Isaksen. Autor d'una dotzena de novel·les del gènere protagonitzades per dos detectius diferents –un periodista i un militar–, les seves obres presenten la particularitat que transcorren al seu país, les illes Fèroe, que acredita la taxa de criminalitat més baixa del món. El 2012 la plàcida societat feroesa es va veure sacsejada pel primer assassinat en 23 anys!, i el culpable va ser un croat. És cert que després s'han succeït dos homicidis més en dos anys, però a veure, no és que això sigui Chicago. La violència a les illes sembla que es descarrega en els banys de sang de les matances periòdiques de bens i sobretot de balenes que es duen a terme a les maresmes al costat de les platges i tenyeixen el mar d'un carmesí sinistre.

He quedat amb Isaksen a la Brasserie Hvonn, a la capital, Tórshavn, que concentra prop de la meitat dels 48.000 habitants de les Fèroe. El restaurant està situat davant dels locals del Sosialunin, el diari on treballa el periodista Hannis Martinsson, un dels dos investigadors creats per Isaksen (l'altre és William Hammer, un ex-boina verda danès incorporat a la policia de les Fèroe). L'escriptor, natural de la ciutat i nascut el 1950, és a més d'autor de novel·la criminal, professor de literatura i llengua feroeses a la Universitat de Copenhaguen. Té un aire a Jo Nesbo, en gran. La seva primera novel·la negra, Blio er summarnatt a Foroyalandi (1990), que transcorre a les Fèroe –com indica el seu títol–, és la primera del gènere escrita en feroès (Isaksen ha estat traduït al danès, a l'alemany i a l'islandès, i aviat ho serà a l'anglès).

“Cal tenir molta inventiva, però l'escenari és magnífic”, diu l'autor

Li pregunto com aconsegueix la inspiració en un lloc tan pacífic. “Cal tenir molta inventiva, però l'escenari és molt bo”, respon gaudint amb el seu fish and chips, herència culinària de l'ocupació britànica durant la Segona Guerra Mundial a la qual són molt addictes els feroesos, com entendrà qualsevol que hagi provat la balena. “L'atmosfera de les Fèroe és sensacional per a la novel·la policíaca, cada vegada que un personatge obre la porta et trobes la pluja, la boira i el vent. Aquí no pots ignorar la naturalesa. Amb els grans paisatges i la solitud aquest és un lloc excel·lent per situar històries”. Ja, excepte que no hi ha crims. “Bé, per això hi ha la imaginació”, riu. I a fe que Isaksen en té: entre els arguments de les seves novel·les figura l'assassinat d'una periodista que investiga la relació d'un vaixell arribat del Paraguai amb un antic tresor dels nazis desembarcat a les Fèroe per un submarí el 1945 (la primera), la mort de dos ecologistes britànics degollats en mirar d'aturar la pesca de balenes, la troballa d'un esquelet en un llac o la recerca de les 30 monedes de plata de Judes a l'illa, en la qual intervenen els cavallers de Malta i que provoca diversos crims.

Com a mínim, ha pogut tenir una mica d'inspiració directa del cas del croat. “El van condemnar sense cadàver, només per les proves, però fa poc un bussejador va treure del mar el crani de la víctima, a Kvívik”. Isaksen declina que se'l titlli d'Agatha Christie de les Fèroe. “No, no, amb tots els respectes per la vella dama, la meva inspiració són Dashiell Hammet i Raymon Chandler”. Se sent part de la tradició escandinava de novel·la negra? “No hi havia pensat; de fet, quan es va traduir a l'islandès la meva primera novel·la, el 1991, encara no hi havia ningú que escrivís obres del gènere, i crec que es va dir que si algú podia escriure novel·la negra a les Fèroe també es podia escriure a Islàndia. He llegit Stiegg Larsson, però no crec que m'hagi influït gaire. Sens dubte, més Hemingway”.

En acabar de dinar, Isaksen s'encasqueta la seva gorra de beisbol i camina pels carrerons mentre cau l'enèsim aiguat del dia. Espera el gran crim de les Fèroe?, li pregunto abans de separar-nos. “No”, respon amb un somriure resignat, “va contra les estadístiques”.