Un paradís alternatiu i familiar

A prop de l'aeroport, en un extens parc entapissat d'herba molla per la proximitat del mar, amb zones de pinedes. Allà hi va establir per sisena vegada el seu campament l'Esperanzah Festival, un paradís alternatiu que lluny del tòpic no estava ple de rastes, gossos i amples pantalons de llaneta. És més, fins i tot al Sónar hi fa més olor de porro que dissabte a la nit al Prat, prop del barri de Sant Cosme, en una esplanada ocupada per famílies, criatures que jugaven a la consola estirats sobre un llençol col·locat pels seus pares, pelats, àvies que circulaven en carretons de minusvàlids i persones tan corrents com les reivindicacions. Davant seu, una multitud, Manu Chao es va convertir en l'orador idoni per a un festival solidari i gratuït que lluita per una economia més justa.

En aquest panorama, amb dos escenaris en què es van anar alternant els cinc grups que van actuar dissabte, Manu Chao va tornar a imposar la seva piconadora sonora, una màquina que ara es diu La Ventura i que continua alimentant la seva música amb un enorme desplegament físic. Amb Gambeat, l'etern baixista de Manu, bramant “Que pasa por la calle?”, es va iniciar una actuació en què ritmes de carrer i frases dictades per la resistència i l'esperança es van donar la mà a favor del ball. I Manu va seguir batent aquest puré musical en què no hi ha cançons, sinó una cançó que muta constantment i en què apareixen els clandestins, la màquina que es força de nit i de dia, el desaparegut i el celebèrrim Me gustas tú entre moltes tornades ja mítiques entre els seus seguidors. Una cançó feta de moltes, igual que l'Esperanzah és un festival fet per molts per a molts.