Un partit per al president

No estem en guerra però, com en la guerra, la veritat és la primera víctima de la nostra contesa política. Mentir i ocultar, sempre que sigui pels interessos patriòtics més elevats, està ben vist i rep l'aplaudiment de la concurrència. Els nostres dirigents ho fan obertament, amb l'explicació que no volen donar pistes a l'enemic. No estem en guerra però ho sembla, i en la guerra com en la guerra: tot s'hi val, fins i tot sacrificar l'obligació de transparència cap als ciutadans en favor de l'esperança, encara que sigui molt tènue, en una segura i inevitable victòria.

La veritat és senzilla i coneguda per tots, però ara està embargada. No hi haurà consulta el 9 de novembre. Ho saben els convocants, ho saben els que se senten convocats i ho saben els que no se senten convocats en absolut. Ho sap el president i el seu govern i ho saben els partits del pacte pel dret a decidir; però ningú s'atreveix a dir-ho, perquè al primer que parli li caurà al damunt tot el pes de la desqualificació patriòtica. L'embargament és del Govern, esclar, però ho és també dels partits de la consulta. El primer que parli surt de la foto.

El periodisme presidencial, en posició de salutació i a les ordres del primer magistrat català des que va començar el procés, s'ha convertit en el primer guardià de l'embargament. Tota la classe política sobiranista també té bona cura de mantenir el pacte de silenci davant les pressions legítimes del periodisme més lliure i assilvestrat, que no vol atendre a la disciplina de Palau. Radicalisme democràtic, sí, però sense exageracions.

Al poble cal consultar-lo, esclar, però no sempre cal explicar-li la veritat. Si no hi ha consulta el 9-N i ningú ho vol explicar encara, significa que s'està tramant alguna cosa a la seva esquena. Només poden ser dues coses: una, com vendre la mercaderia avariada de la consulta del 9-N que no se celebrarà; i l'altra, com organitzar les eleccions anticipades, sigui quina sigui la denominació amb què es plantegin.

No són tasques fàcils, ja que algú pot perdre la cara en les explicacions. L'ocultació de la veritat pot ser que tingui menys d'astúcia maquiavèl·lica que de pànic escènic que porta a diferir el moment en què caldrà enfrontar-se a la dura i nua veritat, quan vegem en què han quedat tantes fotos històriques i tantes proclames que feien obligada, segura i decisiva la data del 9-N.

D'entrada i a grans trets, hi ha un partit que no ha fet més que guanyar i reforçar les seves posicions, Esquerra, i un altre que s'ha anat esfilagarsant, que és Convergència. La paradoxa de la partida que s'està jugant sota la taula, amb ocultació davant els votants i els ciutadans, és que el president dels successius fracassos es vol convertir en el líder del partit de tots els èxits gràcies a la fórmula del partit presidencial en què s'uneixin CDC i Esquerra, però també tot el que tots dos puguin arreplegar dins i fora de les altres forces sobiranistes.

Artur Mas va fracassar en les eleccions de novembre del 2012, com ja ha fracassat amb la seva aposta sí o sí pel 9-N, i només li falta culminar el seu historial de fracassos liquidant la federació amb Unió i fins i tot diluint Convergència dins d'una candidatura amb Esquerra. Després de lliurar-se al programa i calendari republicans, s'entrega ell mateix com a president i penyora del seu compromís amb el procés, acompanyat de les obligades odes i epinicis que l'exalten com un dirigent excepcional, capaç de fer història sense baixar de l'autobús com feia el Barça segons el seu entrenador Helenio Herrera.

Exactament el contrari del que ha fet Esquerra, que va obtenir uns resultats esplèndids en les eleccions del 2012; va aconseguir que CiU s'adherís al seu programa; no va tenir cap necessitat d'associar-se amb un president marcat per les retallades de la seva primera i ben curta presidència i llastat en la segona per la figura del seu pare polític, Jordi Pujol; i ara està preparada per recollir en les eleccions successives els fruits del seu treball pacient i reconegut avantatge estratègic, de manera que per poc que li vagin bé les coses pot fer marro en les eleccions successives, sigui quin sigui l'ordre en què se celebrin, catalanes, municipals i generals.

La discreció d'Esquerra sí que és maquiavèl·lica, segur. L'explicació per al bloqueig informatiu, en canvi, és ben simple i l'ha donat el president en persona, que ha rebut com a reforç el ressò de desenes d'articles, comentaris i tertúlies: l'únic responsable de tot el que està passant és l'Estat hostil. Quan les coses arriben a aquest punt no hi ha més remei que entonar el crit d'"unitat, unitat, unitat". No és l'hora dels crítics i dels distants, sinó de l'obediència. Tots a formar. Qui no ho faci ja sap què li espera. El nou partit ja està preparat. I també el seu president, molt ben entrenat en les formes i variacions del seu lideratge: primer i fins al 2012, el de Moisès, personal, carismàtic; després i fins ara, el compartit, humil i de vegades agònic; i a partir del 10-N, l'obedient, no liderant sinó liderat, a les ordres del poble, únic senyor d'aquesta nova era.