Regeneració ‘sine die’

Com deia encertadament Javier Tajadura en aquestes mateixes pàgines, la desafecció envers el sistema institucional s'ha baratat en un ampli qüestionament del nostre model de democràcia representativa. I en bona part, aquesta crisi de legitimitat és deguda al funcionament oligàrquic dels partits polítics, que continuen ostentant un paper hegemònic i asfixiant, dissenyat en ple postfranquisme, per raons òbvies. Però també a la creixent colonització que aquests mateixos partits fan de les institucions. Només cal observar els nomenaments que s'han produït en alguns dels òrgans més alts de la justícia ordinària i constitucional o d'altres òrgans constitucionals o reguladors. D'altra banda, el caràcter basal del combat contra la corrupció en l'arquitectura institucional hauria de ser un incentiu per a l'articulació d'instruments que permetin tallar de soca-rel el problema. I no ho és, com veurem. La resta ho fa la feble institucionalització de mecanismes de participació directa en el nostre sistema polític: es continua furtant a la ciutadania la capacitat de decidir tant sobre qüestions d'especial transcendència política com d’altres que afecten la quotidianitat.

Per això, si no s'actua amb celeritat correm el perill de lliscar espaordidament pel tobogan demagògic i populista, com a França, Itàlia o Grècia: es comença per presentar la democràcia com una cosa fallida i s'acaba reclamant un poder més fort i centralitzat si cap, un cirurgià de ferro. En canvi, sembla que PP i PSOE han acordat traslladar al Parlament el gruix de les mesures de regeneració democràtica proposades pel Govern, exclosa la reforma de la llei electoral i la polèmica elecció directa d'alcaldes: la reforma de la iniciativa legislativa popular, la reducció de despeses electorals o la unificació dels criteris sobre el moment del procés penal en el qual un càrrec polític ha d'abandonar les seves responsabilitats públiques. I tot això, es diu, per afavorir un major consens polític. Es proposa postergar d’altra banda, la disminució del nombre d'aforats per l'aparent dificultat que això comporta, ja que, en alguns casos, es requereixen reformes constitucionals i estatutàries, encara que no en el cas de jutges i fiscals.

Així les coses, a un any perquè finalitzi la legislatura, hauran quedat aprovades la llei de transparència i, probablement, les lleis de control de l'activitat economicofinancera dels partits i la de regulació de l'exercici de l'alt càrrec de l’Administració General de l'Estat, aquesta última per evitar, se suposa, conflictes d'interessos de l'estil Arias Cañete. I, certament, la llei de transparència esmenarà una injustificable mancança, però té el defecte de no fonamentar la seva regulació en el dret fonamental a rebre lliurement informació veraç, i col·loca la seva regulació en clar desavantatge quan entrin en joc altres drets, en aquest cas fonamentals, com el de protecció de les dades personals. A més, subsisteixen elements opacs que impediran fer un seguiment exhaustiu de la labor dels decisoris públics. Així mateix, la llei abusa del silenci negatiu, amb la qual cosa hi ha el risc que les sol·licituds d'informació siguin rebutjades per complet i sense raó aparent.

Si no s'actua amb celeritat correm el perill de lliscar espaordidament pel tobogan demagògic

D'altra banda, amb el projecte de llei orgànica de control de l'activitat econòmico-financera dels partits polítics es proposa prohibir les donacions de persones jurídiques, però continua sense prohibir-se que les entitats instrumentals vinculades als partits (fundacions o associacions) ho facin, directa o indirectament, fins i tot en el cas d'empreses privades que, mitjançant contracte vigent, prestin serveis o realitzin obres per a les Administracions Públiques. I, encara que s'introdueix un procediment perquè els partits puguin rebutjar les donacions il·legals o dubtoses, no s'estableix cap responsabilitat en cas de donacions anònimes. D'altra banda, les reformes del Tribunal de Comptes que incorpora el projecte no asseguren en absolut la seva total despolitització.

Pel que fa al projecte sobre l'exercici d'alt càrrec de l'Administració, dins de l'exhaustivitat que el distingeix, no es precisa l'òrgan responsable, en cada cas, de la verificació de la “idoneïtat” de les persones candidates a alt càrrec, ni l'abast de la sospitosa expressió “persona interposada”. A més, s’hi troba a faltar una major harmonització de la declaració de béns i drets de l'alt càrrec prevista en l'actual vigent llei 5/2006. Pel que fa a l'Oficina de Conflictes d'Interessos, convindria consolidar determinats aspectes del règim i el procediment sancionador amb les previsions de les vigents lleis 19/2013 i 5/2006.

A més de tot això, és clar, quedaran en el tinter d’altres mesures anunciades que afecten la tipificació penal i els aspectes processals dels delictes de corrupció. A més que, deixant de costat que l'abast d'aquestes reformes és calculadament ambigu i escàs en molts casos, es descarta tota reforma constitucional, operació imprescindible, per exemple, per escometre una reforma substantiva dels indesitjables aforaments. I, encara que el criteri recalcitrant del Govern respecte a la intangibilitat de la Constitució pugui derivar-se d'altres coneguts assumptes de l'actual conjuntura política, la veritat és que posa de manifest límits injustificats al seu esbombat compromís amb la regeneració democràtica.

Joan Ridao Martín és professor de Dret Constitucional de la Universtat de Barcelona.