Rushdie: “El fanatisme ja és un exèrcit”

Això al món de la ficció. Del món real el que li preocupa és la irrupció de l'Estat Islàmic. Assegut en una saleta de l'àrea de reunions de negocis del seu hotel, Rushdie analitza en 15 minuts —amb pròrroga de dos— el significat dins de l'islam d'aquesta organització que ha convertit l'assassinat atroç d'ostatges occidentals en el seu segell militar.

Pregunta. Què va pensar quan va saber que el sospitós de l'assassinat del periodista James Foley a Síria era un raper de Londres?

Respuesta. Va ser espantós, però no em va sorprendre. Aquest fenomen de grupuscles de la comunitat islàmica britànica radicalitzant-se ve de fa temps. Ara simplement ha assolit un altre nivell. El nivell de l'atrocitat.

P. Per què tants joves occidentals se'n van a fer la jihad?

R. Aquesta no és una resposta d'una sola frase. Hi ha una ràbia enorme. En part perquè estem vivint temps de dificultats socials i econòmiques, i hi ha molta gent sense feina ni perspectives de tenir-ne. Això es combina amb el que senten a les mesquites, que els permet donar als altres tota la culpa del que passa. Aquestes dues coses unides poden portar alguns als extrems. És una llàstima, perquè per a la majoria de la gent dels diferents grups ètnics les coses han anat millorant des dels vuitanta. Però alhora hi ha hagut una radicalització progressiva d'alguns grups. Crec que un dels problemes ha estat l'arribada sense filtre de clergues radicals a Anglaterra, finançats per l'Aràbia Saudita i l'Iran, que vénen a parlar als nois en un llenguatge realment bèl·lic.

P. Per què les decapitacions?

R. Per mi és un acte que mostra un allunyament absolut de qualsevol cosa que es pugui anomenar civilització. Òbviament, ho fan per buscar un efecte xoc i per tenir titulars. Aquesta gent està demostrant un control excel·lent dels mitjans. Utilitzen les xarxes socials com a eina de reclutament, i utilitzen aquestes imatges perquè saben que és la manera d'aconseguir una atenció global per crear una por brutal. I els funciona. Sovint, en combats amb l'exèrcit iraquià, els soldats iraquians estaven tan espantats que han sortit corrents.

P. Què és l'Estat Islàmic en l'evolució del fonamentalisme?

R. La novetat és el poder organitzatiu. Al-Qaeda, en el seu millor moment, era un grup de gent relativament petit, no podien ser vistos, vivien en pisos francs o en coves. Ara tens un exèrcit molt organitzat i ben armat, amb grans recursos financers, en part del mercat negre del petroli i en part perquè els deuen arribar diners d'alguna banda. Podem especular amb un país o un altre però en realitat no sabem d'on vénen. El que sí sabem és que tenen molts diners i estan altament organitzats. Aquesta és la novetat: que el fanatisme ja és un exèrcit.

P. Hi ha alguna alternativa contra ells que no sigui militar?

R. No. És a dir, no pots combatre'ls només amb múscul. Cal un govern multiètnic a l'Iraq que es guanyi la confiança de les diferents comunitats. I una cosa molt interessant ara és que hi ha països sunnites que s'estan sumant a la batalla contra l'Estat Islàmic. Si s'aconsegueix mostrar que ells no són els representants dels sunnites a la regió, això podria ser l'embrió d'una solució no militar. Però has de controlar-los militarment perquè això és el que són, un exèrcit. Un exèrcit d'invasió.

P. Als països islàmics comença a sorgir alguna via alterna a l'integrisme o a les dictadures seculars?

R. No entenc què és una dictadura secular. Et refereixes a Mubarak, o Al-Assad? Bé, poden ser-ho. Però el fet lamentable és que aquests països no han tingut l'oportunitat real d'intentar desenvolupar les institucions de la societat civil. I això és el que demanava la gent al principi de l'anomenada Primavera Àrab. Volien que s'acabessin els Mubarak i els Al-Assad, no que s'instauressin estats islàmics.

P. El resultat va ser contraproduent?

R. El que passa és que aquests moviments van ser segrestats. No és tan diferent el que va passar amb la revolució iraniana, en què un moviment massiu genuí va anar contra el xa, un moviment que incloïa tots els sectors, des del Partit Comunista fins al moviment feminista passant pels sindicats, els socialistes o els religiosos. I el que va passar és que Khomeini va engolir la revolució. Però no pots culpar-ne la revolució. De la mateixa manera que crec que aquests nois van donar veu a una voluntat molt estesa de cap a cap d'aquest món, perquè tothom vol el mateix. Volen pau, volen llibertats, volen poder sortir per aquí amb noies, volen poder sortir per aquí amb nois. Volen poder dir el que pensen sense anar a la presó. Són desitjos universals. Per desgràcia, el que passa és que a Egipte no va passar això. Però crec que això continua sent, en general, la voluntat subjacent. Ara bé: quan arribarà això? No en tinc ni la més remota idea.