Octubre atòmic

Octubre ha tornat al calendari amb tota la seva càrrega d’èpica. El desencadenament de la gran batalla juridicolegal sobre la consulta del 9-N no només ha posat a prova la pulcritud democràtica i la intel·ligència política dels dos poders enfrontats (Govern central i Generalitat), sinó també la solvència i la utilitat social d'un altre poder no menys exposat al judici públic: els mitjans de comunicació.

La tempesta mediàtica s'ha encrespat coincidint amb el clímax del debat polític i social fins a confondre’s en la baralla. L’"astúcia" exhibida per Artur Mas per portar al límit la seva aposta política desafia definitivament la capacitat d'assimilació i d’interpretació dels observadors, com s'ha vist una vegada més amb la insòlita nova campanya alternativa engegada pel Govern el darrer cap de setmana. “Res no és fàcil, però caldria anar buscant sortides al laberint”, aconsella gairebé de puntetes Màrius Carol a La Vanguardia.

El tens crescendo ha revifat l'espiral de bel·ligerància de les grans escuderies privades i públiques que competeixen en la gran cursa de l'opinió pública. En set dies de vertigen, des de la litúrgica convocatòria de la consulta feta per Mas fins a la no menys teatral cimera sobiranista al Palau de la Generalitat per ratificar la cita a les urnes, l'especulació i les proclames arrasen en l'espai comunicacional.

El virus s'estén des de la premsa tradicional fins als mitjans digitals i audiovisuals, amb especial virulència a les tertúlies i a l'hidra de les xarxes socials. Twitter crema.

El segrest de la informació per les consignes, la denúncia i la imprecació s'intensifica també a les portades i titulars dels mitjans més activistes en contra i a favor del procés. En aquest camp, la batalla de l'opinió ja es dirimeix sense embuts entre la crida a la desobediència civil, d'una banda, i a la inhabilitació de Mas o la intervenció de l'autonomia, de l'altra.

Setembre es va acomiadar amb gran estrèpit arran de la fulminant suspensió de la consulta pel Tribunal Constitucional, poc després de la no menys fulgurant impugnació del Govern Rajoy. "A les vuit del vespre va sonar el clarí, el toc de trompeta que tothom donava per fet, amb aquesta vella i pètria seguretat hispànica en el desplegament, inapel·lable, dels reglaments", escrivia Enric Juliana al diari del Grup Godó amb prosa capitalina l’endemà del trepidant dilluns dia 29.

"La convocatòria catalana ha estat declarada rotundament il·legal abans que l'òrgan competent s'expressi literalment en aquest sentit. Espanya funciona així ", va sentenciar el cronista, promotor de la premonitòria figura del català emprenyat i que ara anticipa el Partit del President. Un artefacte unitari que succeiria la vella CDC del defenestrat Jordi Pujol, destinat a ocupar el solar posterior al 9-N en una mena de reedició de la Solidaritat Catalana de Prat de la Riba.

Posats a fer prospectiva, Luis Garicano ha utilitzat la cèlebre metàfora dels "cignes negres" de l’assagista Nassim Nicholas Taleb, per alertar del risc de l'impensable: una declaració unilateral d'independència a curt termini. El catedràtic d'Economia i Estratègia de la London School of Economics exhorta Rajoy a oferir una via de sortida a Artur Mas abans que sigui massa tard per a tot. "El PSOE i el PP han de pactar conjuntament [un nou marc estatutari] amb CiU, que inclogui la necessària reforma constitucional, per a la qual cosa ara tenen els dos terços que calen, cosa que potser no passarà després del 2015", adverteix a El Mundo.

Vista la complexitat de l'escena i l'última radiografia de la intenció de vot del CEO, que dóna el poder a ERC, cal citar la frase del Nobel de física danès Niels Henrik David Bohr, que va contribuir a desxifrar misteris fins i tot més insondables que la política catalana, com l'estructura de l’àtom: “Fer prediccions és molt difícil, especialment quan es tracta del futur”. Ves per on, Bohr va néixer un 7 d'octubre, el del 1885.