I si votem per Espanya?

A Espanya està molt estesa la idea que el president català Artur Mas ha avivat l'independentisme. Jo començo a creure que ho fa Rajoy, amb la inestimable col·laboració del PSOE. Visc a Barcelona des de fa vuit anys. Els últims quatre, he observat un procés d'empipament progressiu entre els meus coneguts catalans: aquells als que el tema nacional els era igual, ara volen una consulta. Els que volien una consulta, ara volen la independència. I els que ja volien la independència estan eufòrics: participen en activitats, llegeixen tot el que poden i viuen mobilitzats. No he vist ningú fer el camí invers (encara que, sens dubte, els que volem quedar-nos a Espanya, ara votarem amb més ganes).

L'evolució es pot mesurar en xifres: les gegantines manifestacions que van començar el 2010 contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut català no han parat. Es repeteixen cada any. L'última, l'11 de setembre, va convocar 1,8 milions de persones. Fins i tot si mirem les estimacions de participació més reduïdes (mig milió), multipliquen per cent la marxa contrària convocada aquell dia a Tarragona.

A les eleccions europees, Esquerra Republicana es va convertir en la primera força política catalana. El debat públic fa dos anys que està embussat en aquest tema. Els polítics nacionalistes catalans l'utilitzen descaradament com a escut contra les acusacions de corrupció. La majoria de la població catalana no es deixa enganyar: considera que la corrupció de CiU és inacceptable, i la seva eficiència, dubtosa… Però igualment, volen votar.

Estem guanyant els antinacionalistes? Jo diria que no. L'estratègia del Govern espanyol ha estat esperar que els catalans se'n cansin. Segons el PP, les enormes dificultats pràctiques d'una eventual secessió –sortida d'Europa, finançament d'un Estat nou, incertesa sobre la moneda…– haurien de deixar-los exhausts. Però seria convenient no només intentar esgotar-los, sinó també entusiasmar-los.

Els socialistes, per la seva banda, confien en una reforma constitucional, és a dir, que les coses poden arreglar-se a Madrid. Però el que mobilitza els nacionalistes catalans –i, per cert, molts socialistes també– és precisament la sensació que les seves demandes són sistemàticament ignorades a Madrid. En comptes de combatre-les, els dos grans partits reforcen a cada pas les tesis del nacionalisme català. Hi ha moltes raons històriques, culturals, econòmiques i legals per defensar la pertinença de Catalunya a Espanya. Però cap serveix contra la voluntat de la població. I els grans partits no estan guanyant-se aquesta voluntat, al contrari, incrementen la desafecció cap a l'Estat espanyol. Aquests partits es pensen que votar implica voler la independència. Però votar és només escollir. Molts catalans no volen anar-se'n d'Espanya, sinó expressar-se a les urnes, encara que sigui per quedar-s'hi. Si no estigués monopolitzada pel nacionalisme, una consulta podria ser precisament una oportunitat de seduir aquests ciutadans, d'exposar les raons dominants perquè Catalunya continuï a Espanya, i de tancar aquest tema almenys per a una generació, com ha passat a Escòcia.

Per descomptat, aquesta consulta no es pot fer el 9 de novembre amb prepotència. Això només aprofundiria la crispació. Però tampoc no s'hi val argumentar que és il·legal per a l'eternitat: les lleis les fan els polítics, segons els seus acords polítics. Una consulta hauria de ser legal i negociada entre l'Estat espanyol i el català. Convocada en una data de consens. I hauria de demanar als ciutadans que triïn entre les tres grans opcions: independència, més autonomia o continuïtat sense canvis. L'alternativa: continuar per on anem i pregar perquè les manifestacions no creixin, l'independentisme s'esgoti i al final no passi res. Tant de bo. Però fins avui, aquesta via no està funcionant.