Mentides benèvoles

Com una metàfora en si mateixa, La buena mentira advoca en el seu relat per la benevolència de certes mentides, que tenen conseqüències molt més beneficioses que el presumpte pecat comès, però la seva arquitectura, com la de massa històries qualificades com a “necessàries”, “solidàries” o "amb missatge", també amaga una descomunal bola. De bons sentiments, de grans intencions, n'és plena la història del cinema pèssim.

I aquí n'hi ha una altra: una obra que pretén recordar una d'aquestes oblidades conteses africanes, l'anomenada Segona Guerra Civil Sudanesa (que va començar el 1983), i que se suposa que vol parlar del desarrelament als Estats Units d'un grup de joves massacrats per la barbàrie, però que acaba fent una mena de Tarzán en Nueva York, en dedicar gran part del temps a mostrar nois que breguen de manera presumiblement simpàtica amb telèfons, cotxes i pastissos de gelatina. Philippe Falardeau, que havia commogut amb Profesor Lazhar (2011), es perd en la superfície i no burxa mai on fa més mal, ni en la part africana, on l'infern dels nens sembla una aventura, ni encara menys en la part nord-americana.