Sang nova i últimes mutacions

El Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, que inaugura la seva edició número 47 aquest divendres, no sembla un festival: la programació desbordant i les seccions en expansió constant semblen més aviat el resultat d'una carta als Reis Mags escrita per un nen que s'ha portat molt bé i a qui els monarques d'Orient han decidit satisfer totes les peticions. Dir que el certamen ofereix un aparador de l'estat de salut del gènere és quedar-se una mica curt, perquè fa l'efecte que, durant els deu dies de durada de la cita, els espectadors tindran al seu abast pràcticament tot el que ha aconseguit el gènere fantàstic i les seves variants durant aquesta collita. Ho tindran al seu abast, però, inevitablement, no tindran prou temps per tastar-ne totes les especialitats.

El festival que va néixer, de manera una mica modesta, el 1967, amb el cinema Retiro com a centre neuràlgic, té poc a veure amb aquesta macrotrobada que avui envaeix tots els racons de la localitat. Obrirà el foc (REC)4, de Jaume Balagueró, un cineasta que va créixer com a apassionat espectador del certamen i que avui és un dels noms de referència del nou cinema de terror espanyol. L'encarregat de posar el punt i final a la festa serà Joe Dante, un dels històrics en la llarga història de Sitges, autor de la fonamental Gremlins (1984), que ara juga al maridatge entre comèdia romàntica i horror zombi a Burying the Ex, centrada en una història d'amor que es resisteix, literalment, a morir.

Sitges és un festival amb memòria i sentit del present. A la programació figuren noms que l'espectador veterà reconeixerà i associarà a alguns dels grans moments en la història de la trobada, com els de David Cronenberg, que presenta el seu últim treball Maps to the Stars, o Álex de la Iglesia, que hi concorre en qualitat de productor amb Musarañas, debut en la direcció de llargs de Juanfer Andrés i Esteban Roel. María Kosty, una de les muses del terror espanyol dels setanta, l'italià Luigi Cozzi, l'alemany Roland Emmerich i Antonio Banderas seran algunes de les figures icòniques homenatjades mentre, al seu voltant, la programació donarà fe de la vitalitat i la capacitat de transformació d'un gènere que s'ha expandit com un virus i ha deixat de ser reducte de la sèrie B o del cinema espectacle més pirotècnic per convertir-se en una flexible manera de contemplar el món i poder parlar de coses divines, humanes i inhumanes. A Sitges, el cinema fantàstic revela els seus nous senyals d'identitat en connexió constant amb la llarga memòria d'un gènere que va ser marginal i que va acabar infiltrant-se per tot arreu.

Malsons indies. En un gir totalment inesperat en la seva carrera, Kevin Smith, director d'una de les pedres fundacionals de l'indie —Clerks (1994)—, es va passar al cinema de terror amb Red State (2011) i es va endur el màxim guardó a Sitges. Aquest any reincideix amb Tusk —fora de concurs—, però fa l'efecte que aquests transvasaments entre la sensibilitat indie i el cinema de sobresalts s'han convertit en tendència: la historietista Marjane Satrapi, codirectora de la rotunda i autobiogràfica Persépolis (2007), prova ara el registre de la comèdia surreal i macabra amb The Voices, mentre que Scarlett Johansson es converteix en la més enigmàtica —i voraç— extraterrestre gràcies a l'orfebre del vídeo musical Jonathan Glazer a Under the Skin (2013). En aquest negociat no és menys cridanera la proposta de l'actor i director Richard Ayoade, que va debutar gairebé en clau free cinema amb Submarine (2010) i que ara adapta Dostoievski a The Double, amb un Jesse Eisenberg multiplicat per dos. Fins i tot l'escriptor Bret Easton Ellis es desfoga com a guionista de malsons a The Curse of Downers Grove.

Transversals i postmoderns. Tant el francès Quentin Dupieux com el català Sergi Caballero han arribat al cinema increïblement estrany partint de la música electrònica: a Réalité, el primer continua desenvolupant la seva experimentació al voltant del posthumor a partir de la història d'un home que ha de trobar un crit perfecte en 48 hores per poder rodar una pel·lícula de terror. A La distancia, Caballero descriu amb ritme cerimonial la missió impossible d'un grup de nans telèpates, obstinats a aconseguir un estrany objecte ocult en una antiga central tèrmica soviètica. No menys aviciades seran les ficcions de Mike Cahill i Peter Strickland, dos dels més prometedors valors del cinema fantàstic… encara que ni ells, ni les seves històries s'assemblin gens ni mica a l'imaginari tradicionalment associat a la ciència-ficció i al terror.

El mirall fosc. Si, en els anys cinquanta, el cinema va veure la televisió com a amenaça, el present torna a revelar un escenari de tensió i competència entre els dos àmbits. No obstant això, si no pots vèncer l'enemic, uneix-t'hi. O, com a mínim, dilueix les fronteres que separen una posició de l'altra. És el que ha fet el Festival de Sitges en crear una nova secció, Serial Sitges, destinada a acollir les últimes novetats en televisió fantàstica: Fargo (basada en la cèlebre pel·lícula dels Coen), Gotham (sobre la joventut i les primeres experiències de Batman i els superdolents que li donen mala vida) i The Knick (dirigida per Steven Soderbergh) seran algunes de les propostes d'aquest nou territori.

Esgarrifances globals. El certamen sempre ha tingut una debilitat pel cinema oriental i aquesta edició no és una excepció a la regla. Amb tot, també aquí s'amplia el camp de batalla: a més de tenir una pel·lícula de vampirs parlada en farsi (encara que de producció nord-americana), la programació de Sitges també es fa ressò del bon moment que està vivint el cinema de terror a l'Amèrica Llatina. La secció Blood Window es convertirà en mercat i aparador d'aquesta producció que, un cop més, revela l'afirmació d'un profund canvi de sensibilitat generacional.