Els enigmes del Sis d’Octubre

Als 80 anys dels Fets d’Octubre de 1934, la tensió política entre una part significativa de la societat catalana i l’Estat espanyol serveix amb safata una mirada cap a la història. Ara bé, una mirada que massa sovint té més voluntat de cercar arguments per a la discussió quotidiana que no pas per intentar interpretar correctament el que va succeir aleshores. D’aquell 6 d’octubre n’ha quedat la imatge de Lluís Companys proclamant des del balcó de la Generalitat l’Estat Català dins la República Federal Espanyola i havent d’acceptar en poques hores un sonat fracàs. Pocs suports, alguns trets i els morts a la seu del CADCI que fornirien algun màrtir per a la causa del separatisme català, que és com s’anomenava l’independentisme. A la fi, la imatge dels mossos d’esquadra detinguts per l’exèrcit i tot un govern empresonat; i en definitiva, l’episodi més controvertit d’una Catalunya republicana que era aleshores l’única comunitat autònoma de la República i que s’hi enfrontà obertament.

La temptació de les analogies és gran, i lògica entre els opinadors, però les reserves dels historiadors són també grans. En aquestes coordenades s’expressen Arnau Gonzàlez, Manel López i Enric Ucelay-Da Cal com a compiladors del volum 6 d’octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934 (Base), que presenta avui Josep Fontana. Es tracta d’un volum fabricat per una vintena d’historiadors que ens posen en alerta davant certs automatismes interpretatius, sobretot perquè és impossible entendre el Sis d’Octubre català i espanyol sense tenir present el que succeïa en aquella tensa Europa d’entreguerres; en definitiva, allò que s’ha anomenat la guerra civil europea (1918-1945), com recorda una altra de les novetats, el llibre de Jaume Barrull, Els escenaris del 6 d’octubre (Pòrtic), subtitulat precisament Revolució i contrarevolució a l’Europa dels anys trenta. El referent europeu era aleshores molt present per a tots els protagonistes: Hitler havia arribat al poder feia cosa d’un any, i el febrer d’aquell mateix 1934, a París, s’havia produït l’intent de cop de les lligues franceses de l’extrema dreta, mentre que Viena va viure durant una setmana una dura pugna armada entre catòlics i socialistes.

Els editors del llibre col·lectiu 6 d’octubre alerten d’un ús atemporal del concepte democràcia. Per a ells cal entendre “els sistemes democràtics com un producte històric i no tan sols com un conjunt de normes i valors intemporals”. Si s’entén així, diu Ucelay-Da Cal, “seríem capaços d’entendre amb molta més complexitat què significava en realitat perdre unes eleccions, desenvolupar un projecte de reforma o demandar, insistentment, el compliment d’allò conegut com a revolució republicana”; una línia d’interpretació que no segueix en absolut el llibre d’Alejandro Nieto La rebelión militar de la Generalidad de Cataluña contra la República (Marcial Pons).

Una segona qüestió interessant: l’aproximació a aquests fets és prou complexa i no admet simplificacions, ja que s’hi barrejaven conflictes diversos: d’una banda, l’eix dreta-esquerra, que funcionava tant a Catalunya com a Espanya; de l’altra, la pugna entre catalanisme i espanyolisme; i més encara, els conflictes socials, com el que enfrontava els pagesos rabassaires i els propietaris, i també la conflictivitat en les indústries del món urbà, com emfasitza López al llibre coral.

Pels republicans d’esquerra, la deriva conservadora arran de les eleccions de 1933 portava a una República sense republicans, la qual cosa qüestionava “l’esperit del 14 d’abril”. I pels conservadors, la República dirigida per les esquerres era vista sovint com una forma d’obrir les portes a una revolució social. Perquè, de fet, revolució era una paraula omnipresent en el llenguatge de l’època: revolució liberal, revolució republicana, revolució social... una esperança o un terror, un significat diferent per a cadascú. Tanmateix, la proclama i fracàs de Companys ha amagat la complexitat i els conflictes encadenats que vivia la societat catalana aquell 1934, i també l’espanyola, i tot plegat no era tan diferent del que succeïa en una Europa que vivia molt accelerada des de l’arribada de Hitler, el 1933, al poder.

Per aquesta complexitat pot ser útil plantejar algunes preguntes per sortir del laberint.

Aixecament independentista? No hi ha cap historiador solvent que expliqui la proclamació de Companys com un acte de proclamació d’una república catalana independent. La minoria separatista que, efectivament, existia a ERC i tenia el seu nucli dur a Estat Català hauria volgut que el gest de Companys anés en aquesta direcció, però el text de la proclama era ben clar. En nom del poble i del Parlament, Companys proclama “l’Estat Català de la República Federal Espanyola, i en establir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme els invita a instaurar a Catalunya el govern provisional de la República”. Era ben evident que el sentit polític últim era el fer una mena de refundació de la República que tornés als valors del 14 d’abril de 1931. Per això oferia Catalunya com a “baluard de la República”. Companys arrossegava l’estigma de poc catalanista; per això, després de la proclama, segons el testimoni de Claudi Ametlla, va dir: “A veure si ara direu que no sóc catalanista!”. Un detall interessant: quan el conseller Josep Dencàs, d’Estat Català, va ordenar hissar l’estelada a la conselleria de Governació, Companys la va fer retirar.

Conflicte social o polític? El Sis d’Octubre és complex. L’historiador Pelai Pagès el qualifica de “revolució multiforme”. En qualsevol cas, conflueixen en unes mateixes accions diversos projectes. El més estrictament político-institucional és el de Companys i els grups republicans que volien combatre el que veien com una degradació de la República de 1931. Els sectors separatistes actuaven alhora, però amb objectius diferents. És imprescindible, però, fer atenció al conflicte social, que sovint s’identifica amb Astúries, però que a Catalunya també era molt present per la qüestió rabassaire, on el plet entre pagesos i propietaris s’havia convertit també en polític i institucional. López hi posa el focus i analitza a fons la conflictivitat social desplegada aquells dies, i afirma que “la posada en escena de Companys (...) fa invisible tota una altra realitat”, en què s’hauria de considerar l’assalt a seus de partits de dretes, la detenció de propietaris agrícoles o les accions anticlericals. De fet, el 5 d’octubre la vaga obrera va tenir un notable seguiment a les principals ciutats catalanes, i s’estengué encara més el dia 6, sempre abans de la proclama de Companys.

Barcelona o comarques? Com explica López i queda palès amb diferents capítols del llibre col·lectiu, la mirada barcelonina no permet explicar el que va passar a tot Catalunya. En moltes poblacions, l’Aliança Obrera va assolir un protagonisme decisiu, tal com els rabassaires feien al camp. Tot i la inhibició de la CNT, que explica Susanna Tavera en el llibre col·lectiu, la vaga va ser important en moltes ciutats del voltant de Barcelona, com Badalona, i es van viure episodis d’insurrecció armada. De fet, la presència de cenetistes va dependre bastant de les localitats i de les relacions que tinguessin amb els nuclis republicans i socialistes en cada lloc. La protesta obrera també s’estengué en ciutats mitjanes com Vilafranca del Penedès, Vilanova, Lleida, Sabadell, Mataró, Girona, Manresa, Tarragona i Tortosa, entre d’altres. El caire de les accions va ser força heterogeni: a Vilanova van proclamar la República Socialista, mentre que a Badalona es proclamava la República Catalana. Jaume Barrull explica que a Lleida el periòdic Rebel·lió, portaveu d’Aliança Obrera, defensava el dia 5 la República Catalana i l’endemà victorejava una manifestació “punys enlaire”. Al camp es produïren múltiples accions contra els propietaris, sobretot contra els més intransigents amb les demandes pageses, i en diversos ajuntaments els alcaldes electes conservadors van ser substituïts per dirigents esquerrans.

El 1934 començà la Guerra Civil? El revisionisme historiogràfic ultraconservador ha reprès els darrers anys l’argument que l’aixecament de Companys i la insurrecció obrera a Astúries eren un cop d’Estat de les esquerres que vindria a justificar l’aixecament militar de juliol de 1936. Pío Moa va retornar a la circulació aquest argument el 1999, amb un títol més contundent el 2004: 1934, comienza la Guerra Civil. El PSOE y la Esquerra emprenden la contienda. De fet, aquest discurs ja es feia implícitament durant el franquisme. Per exemple, en les fitxes utilitzades per a la repressió de la postguerra era habitual que es demanés informació sobre l’actuació política dels individus justament des de l’octubre de 1934. Fontana, a la introducció del llibre de López, insisteix que amplis sectors del món conservador no van acceptar mai la República, tal com mostrà el cop de Sanjurjo el 1932. En conseqüència, “l’octubre de 1934 va ser l’obligada resposta a una contrarevolució que estava frustrant totes les esperances que s’havien posat en la República del 1931, i semblava estar en el camí d’assentar un règim autoritari que consolidés el domini de la dreta”.

Companys i la lliçó política? L’ombra del Sis d’Octubre és allargada. Centrats en la proclama de Companys, aquesta imatge s’ha utilitzat reiteradament per exemplificar el fracàs d’una opció que se saltava la legalitat del moment (sense matisos, segons Nieto). I també per presentar al seu protagonista com a arrauxat, insegur i influenciable. Però, hi ha lliçó política? Esculies ressegueix la petjada del 6 d’octubre en Josep Tarradellas, i creu que és fonamental. Per Tarradellas, Companys es va equivocar en el seu gest, però el pitjor no era l’escenificació, sinó el que el republicà de Cervelló considerava la subordinació de la política catalana a l’espanyola. Quan Companys afirmava que “fortificava la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme”, estava vinculant la seva sort a la de les esquerres espanyoles. I aquest era per Tarradellas el veritable error. I d’aquí en va extreure una lliçó política: s’havia d’actuar en nom d’un tot unitari —Catalunya— per pactar amb els governs espanyols, fossin els que fossin, independentment de les coordenades dretes-esquerres. Segons Esculies, aquesta idea guiaria la forma d’actuació de Tarradellas durant tot l’exili i la Transició, i explicaria la manera de relacionar-se amb les plataformes opositores i amb les mateixes autoritats espanyoles.