Ampliar el debat

Alts càrrecs del Partit Popular han desqualificat la proposta de reforma constitucional publicada el dilluns a EL PAÍS pel secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, tant pel contingut com per la contradicció que assenyalen: mentre els socialistes catalans van votar a favor de la llei de consultes al Parlament, el líder del PSOE dóna suport al recurs d'inconstitucionalitat anunciat pel Govern de Rajoy en contra d'aquesta norma.

La contradicció assenyalada hi és, i també és evident que els socialistes haurien de madurar més les seves propostes abans de fer-les. No obstant això, la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, retreu també a Sánchez que no hagi dit en què consisteix la reforma de la Constitució; és a dir, li atribueix imprecisió, i al mateix temps l'acusa de pretendre “un canvi de model d'Estat, un canvi de Constitució, no una reforma”. Per què? Si això significa que qualsevol alteració resulta inacceptable per al principal partit d'Espanya, la via de la reforma constitucional quedarà obstruïda abans que es col·loqui la primera travessa, ja que sense el concurs del PP no hi ha majoria possible per abordar-la.

Les coses s'han d'enfocar d'una manera més constructiva. La reforma constitucional és un mecanisme de garantia i pervivència de la màxima llei. Les Constitucions dels Estats Units o França han estat esmenades diverses vegades i s'ignora què és el que obliga a l'immobilisme respecte a l'espanyola, que preveu diferents vies de reforma. Deixar-se endur per les iniciatives d'uns altres sense presentar-ne cap de pròpia només porta a l'escepticisme sobre la utilitat de la política. La voluntat d'escoltar-se és el mínim que cal demanar als diversos actors.

En el seu article, el secretari general del PSOE reconeix que la sobirania correspon a tots els espanyols i demana que s'atengui la frustració, l'enuig, la resistència i el desànim d'aquells catalans que no accepten l'statu quo, per mitjà d'una reforma de la Constitució en un sentit federal, i afegeix continguts de qualitat de la democràcia i reconeixement de drets socials. Deixa clar que la seva proposta “no és una llista de condicions prèvies” i demana una cosa tan raonable com un treball lleial i amb voluntat d'acord.

El que cal és ampliar el debat, no pretendre arrancar-lo d'arrel. Seria una banalitat vincular la reforma constitucional exclusivament a l'encaix institucional de Catalunya al conjunt d'Espanya, perquè tant o més necessària resulta una definició precisa del grau de competències que corresponen al Govern central i a les diferents comunitats autònomes, a més de convertir el Senat en una institució útil.

La displicència de la secretària general del PP no està a l'altura de les seves responsabilitats. I desqualificar qui proposa una reforma que tots tinguin l'oportunitat de votar revela un grau inquietant de ceguesa política.