Regeneración ‘sine die’

Com deia encertadament Javier Tajadura en aquestes mateixes pàgines, la desafecció cap al sistema institucional s'ha baratat en un ampli qüestionament del nostre model de democràcia representativa. I en bona part, aquesta crisi de legitimitat és deguda al funcionament oligàrquic dels partits polítics, que segueixen ostentant un paper hegemònic i asfixiant, dissenyat en ple posfranquismo, per raons òbvies. Però també a la creixent colonització que aquests mateixos partits fan de les institucions. No hi ha més que observar els nomenaments que s'han produït en alguns dels més alts òrgans de la justícia ordinària i constitucional o d'altres òrgans constitucionals o reguladors. D'altra banda, el caràcter basal del combat contra la corrupció en l'arquitectura institucional hauria de ser un incentiu per a l'articulació d'instruments que permetin atallar eficaçment el problema. I no ho és, com veurem. La resta ho fa la feble institucionalització de mecanismes de participació directa en el nostre sistema polític: se segueix furtant a la ciutadania la capacitat de decidir tant sobre qüestions d'especial transcendència política com unes altres que afecten a la quotidianitat.

Per això, si no s'actua amb celeritat correm el perill de lliscar-nos pavorosamente pel tobogan demagògic i populista, com en Francia, Italia o Grecia: es comença per presentar la democràcia com alguna cosa fallit i s'acaba reclamant un poder més fort i centralitzat si cap, un cirurgià de ferro. En canvi, sembla que PP y PSOE han acordat traslladar a el Parlamento el gruix de les mesures de regeneració democràtica propostes per el Gobierno, exclosa la reforma de la llei electoral i la polèmica elecció directa d'alcaldes: la reforma de la iniciativa legislativa popular, la reducció de despeses electorals o la unificació dels criteris sobre el moment del procés penal en el qual un càrrec polític ha d'abandonar les seves responsabilitats públiques. I tot això, es diu, en honor d'un major consens polític. Es proposa postergar a més la disminució del nombre d'aforats per l'aparent dificultat que això comporta, ja que, en alguns casos, es requereixen reformes constitucionals i estatutàries, encara que no en el cas de jutges i fiscals.

Així les coses, a un any perquè finalitzi la legislatura, hauran quedat aprovades la llei de transparència i, probablement, les lleis de control de l'activitat economicofinancera dels partits i la de regulació de l'exercici de l'alt càrrec de la Administración General del Estado, aquesta última per evitar, se suposa, conflictes d'interessos de l'estil Arias Cañete. I, certament, la llei de transparència ve a esmenar una injustificable manca, però emmalalteix del defecte de no fonamentar la seva regulació en el dret fonamental a rebre lliurement informació veraç, col·locant la seva regulació en clar desavantatge quan entrin en joc altres drets, en aquest cas fonamentals, com el de protecció de les dades personals. A més, subsisteixen elements opacs que impediran fer un seguiment exhaustiu de la labor dels decisores públics. Així mateix, la llei abusa del silenci negatiu, amb el que es corre el perill que les sol·licituds d'informació siguin rebutjades de plànol i sense raó aparent.

D'altra banda, amb el projecte de llei orgànica de control de l'activitat econòmica-financera dels partits polítics es proposa prohibir les donacions de persones jurídiques, però continua sense prohibir-se que les entitats instrumentals vinculades a ells (fundacions o associacions) ho facin, directa o indirectament, fins i tot en el cas d'empreses privades que, mitjançant contracte vigent, prestin serveis o realitzin obres per les Administraciones Públicas. I, encara que s'introdueix un procediment perquè els partits puguin rebutjar les donacions il·legals o dubtoses, no s'estableix responsabilitat alguna en cas de donacions anònimes. D'altra banda, les reformes de el Tribunal de Cuentas que incorpora el projecte no asseguren en absolut la seva plena despolitización.

Pel que fa al projecte sobre l'exercici d'alt càrrec de la Administración, dins de l'exhaustivitat que ho distingeix, no es precisa l'òrgan responsable, en cada cas, de la verificació de la “idoneïtat” de les persones candidates a alt càrrec, ni l'abast de la sospitosa expressió “persona interposada”. A més, es troba a faltar una major harmonització de la declaració de béns i drets de l'alt càrrec prevista amb l'actualment vigent llei 5/2006. Així mateix, referent a la Oficina de Conflictos de Intereses, convindria consolidar determinats aspectes del règim i el procediment sancionador amb les previsions de les vigents lleis 19/2013 i 5/2006.

A costat d'això, és clar, quedaran en el tinter altres mesures anunciades que afecten a la tipificació penal i als aspectes processals dels delictes de corrupció. A més de que, deixant de costat que l'abast d'aquestes reformes és calculadamente ambigu i escàs en molts casos, es descarta tota reforma constitucional, operació imprescindible, per exemple, per escometre una reforma substantiva dels indesitjables aforaments. I, encara que el criteri recalcitrante de el Gobierno respecte a la intangibilidad de la Constitución pugui derivar-se d'altres coneguts assumptes de l'actual conjuntura política, la veritat és que posa de manifest límits injustificats al seu cacareado compromís amb la regeneració democràtica.

Joan Ridao Martín és professor de Derecho Constitucional de la Universidad de Barcelona.