L'escriptora Ana María Matute mor als 88 anys

L'escriptora Ana María Matute, Premi Cervantes el 2010, acadèmica i una de les grans autores de la postguerra, ha mort aquest dimecres al seu domicili de Barcelona un mes abans de complir 89 anys. Fa només uns mesos, va ser l'encarregada de lliurar l'última edició del Premi Nadal a la seva ciutat, on havia nascut el 26 de juliol de 1925.

La literatura realista, fantàstica i infantil van ser els tres vessants que van caracteritzar la seva obra amb un estil d'aparent senzillesa que amagava la complexitat de l'ésser humà. Matute acabava de lliurar a l'editorial Destino la seva nova novel·la: Demonios familiares, prevista per al setembre.

"El seu paper va ser rellevant en la postguerra des del punt de vista sociològic, per la seva condició de dona que va jugar un paper important en obrir-se pas en un món masclista, i literari en reflectir la realitat a través de línies dures i poètiques amb dosis d'ironia", assegura Emili Rosales, editor de Destino.

La tercera dona que va guanyar el Cervantes va ser capaç com poques, com pocs, d'imbricar en la seva escriptura les indispensables dosis de realisme amb un irrenunciable alè de lirisme. Matute va portar a les llibreries novel·les de la dimensió de Los Abel (1948), Pequeño teatro (1954, Premi Planeta), El río (1973), Olvidado Rey Gudú (1996) i Paraíso inhabitado, la seva última novel·la. Amb Primera memoria havia guanyat el 1959 el prestigiós Premi Nadal.

L'entremaliada nena Ana María Matute es portava de forma intencionada malament perquè la seva mare, en comptes de cridar-la per l'apel·latiu familiar de Totitos, cridés el seu nom real amb totes les forces i la tanqués a la cambra fosca de la casa. Allà, a falta de la llum més absoluta, estimulava la seva imaginació, en la qual apareixien sobretot follets i reis i nens encantats amics de fades amb els quals forjaria una de les imaginacions més potents de la literatura espanyola de postguerra.

Va començar ràpidament a treure rèdit a la riquesa del seu món interior. Nascuda a Barcelona el 1925, als cinc anys recordava haver escrit ja un relat. Es tractava d'un nen que portava un vestit molt molt llarg i al qual un follet ajudava a ajustar; però llavors, ja ajustat, el nen creixia i la vestimenta quedava curta… El seu cap estava a punt d'esclatar amb tantes històries dels Andersen, Grimm i Perrault, els grans clàssics, i amb les de les criades, a les quals escoltava amagada sota les taules de planxar. Per això als 17 naixia la seva primera novel·la, Pequeño teatro, queva trigar molt temps (fet habitual en la seva manera de treballar) a donar per acabada i veure publicada, com a Premi Planeta, el 1954. Era la confirmació d'un avís que va donar amb Los Abel, que va aparèixer el 1948 i que va quedar finalista del Premi Nadal.

Marcada especialment pels records de les bombes de la Guerra Civil, episodi que va reflectir sempre des de la mirada infantil perquè potser mai en va tenir cap altra, els seus problemes matrimonials (es va casar el 1952 amb l'escriptor Eugenio de Goicoechea) van marcar tant la seva vida com la seva obra literària. En aquest segon aspecte, la trajectòria fulgurant d'una de les millors veus de les lletres espanyoles de postguerra, que ja portava el bagatge del premi Café Gijón per Fiesta al noroeste (1952), guardó al qual van seguir els premis Nacional de Literatura Miguel de Cervantes i de la Crítica per Los hijos muertos el 1959 (el mateix any en què va aconseguir el Nadal per Primera memoria), es va frenar. Només poder veure el seu fill els dissabtes i no obtenir-ne la custòdia fins que en Juan Pablo no va arribar als 10 anys ho va marcar tot, especialment un procés de divorci, cosa inaudita en la masclista i retrògrada Espanya dels seixanta. El resultat va ser que va prendre la decisió d'anar-se'n als Estats Units com a lectora. Això explica que a la Universitat de Boston hi hagi bona part del seu llegat literari.

La seva vida i la seva obra van estar marcades pels records de les bombes de la Guerra Civil, episodi que va reflectir sempre des de la mirada infantil perquè potser mai en va tenir cap altra, i els seus problemes matrimonials (es va casar el 1952 amb l'escriptor Eugenio de Goicoechea)

Va anar trampejant la situació personal perquè, malgrat tot, va ser una dona dura, a partir d'un intens compromís personal pel que fa a la moralitat i la professionalitat. Matute mai va ocultar les seves preferències intel·lectuals i ideològiques. En una entrevista amb aquest diari feta l'estiu passat, confessava: "Jo sempre he estat d'esquerres, però no compromesa amb cap partit. Aspiro al desig de justícia i al fet que no m'enganyin. Sóc ingènua, innocent; però ximple, no". També es va superar pel que fa a la literatura i amb més èxit del que les circumstàncies feien preveure. Així, el 1962 va collir el Fastenrath de l'Acadèmia de la Llengua amb Los soldados lloran de noche i el 1965 es va endur el premi Nacional de Literatura Infantil Lazarillo per El polizón de Ulises. Als vuitanta va ser distingida amb el premi Nacional de Literatura Infantil per Sólo un pie descalzo (1984), després de la qual va seguir un angoixant silenci motivat per una forta depressió, que no estava gaire allunyada de l'alcohol.

Una força de superació molt notable, la seva riquesa interior inigualable i el suport del seu cercle més proper, sobretot del seu fill i del personal de la seva agència, Carmen Balcells, va fer que lentament remuntés. L'any màgic va ser el 1996, quan van coincidir l'edició del seu majestuós Olvidado Rey Gudú, un bell conte de fades que es va convertir en una de les seves obres de més èxit i, sens dubte, la va tornar a col·locar en primera línia a les llibreries, i la seva elecció com a membre de la Real Academia Española de la Lengua per ocupar la butaca “K”, institució on va ingressar dos anys després amb un discurs molt proper al seu món fantàstic, En el bosque. Es convertia així en la tercera dona a ocupar una cadira a l'alta cambra de la llengua.

Va ser un renéixer. Aranmanoth (2000), una altra obra de tall medieval i, sobretot, l'edició dos anys després dels seus Cuentos de infancia, recopilació de nou contes i il·lustracions que Matute va escriure quan tenia entre cinc i catorze any, van semblar llevar-li, com va ratificar el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles el 2007. Ni la seva hospitalització, el febrer del 2008 a conseqüència d'una fractura de tíbia, va frenar la seva ànsia escriptora, llavors centrada en la fins ara la seva última novel·la, Paraíso inhabitado. La culminació de tot va arribar fa tres anys, el 2010, quan va obtenir el Premi Cervantes. “La literatura ha estat, i és, el far salvador de moltes de les meves tempestes”, va reconèixer, com a gran veritat de la seva vida, en el discurs d'acceptació.

El 1996 va tornar a la primera pàgina. Va ser l'any màgic en què van coincidir l'edició del seu majestuós Olvidado Rey Gudú, un bell conte de fades que es va convertir en una de les seves obres de més èxit  i la seva elecció com a membre de la Real Academia Española de la Lengua per ocupar la butaca “K"

Des de llavors va anar arrossegant, per culpa de les inevitables xacres de l'edat que tot i així no li van impedir lliurar el gener passat l'última edició del Premi Nadal, una nova novel·la, Demonios familiares, que va lliurar al seu editor, Emili Rosales, fa poc i que Destino publicarà al setembre. Realment, amb ella se'n va un dels últims escriptors essencials dels anys quaranta i cinquanta, especialment dones, després de la mort d'autores com Carmen Laforet, Ana María Moix, Esther Tusquets i Carmen Martín Gaite.

La ja novel·la pòstuma transcorre el 1936, inici de la Guerra Civil, i està protagonitzada per una jove en un món d'amor, traïció i sentiments confusos. L'escenari és una ciutat castellana. Una obra, diu l'editor, "en la qual ella va treballar animadament". Encara que digués que “mai ha escrit una sola línia autobiogràfica”, la major part de les seves obres no estrictament fantasioses té esquitxos de la seva pell i d'aquestes històries que li explicava a Gorogó, el seu ninot de pell de cara negra que, pacientment fins ahir mateix, va ser des dels cinc anys el primer receptor de la seva imaginació ja immortal.