La "classe mitjana" periodística

La revolució cívica. Articles de La Publicitat (1937-1939)

Domènec Guansé

Cossetània

480 pàgines. 19,50 euros

Domènec Guansé (1894-1978) forma part d'una classe mitjana del periodisme català que és desconeguda, menyspreada i fins i tot atonyinada. S'oblida que aquest grup de la ploma és la frontissa que mou la porta del periodisme modern a Catalunya i que el du, durant la República, a la vora dels països desenvolupats, amb una mirada pròpia. De noms en tenim per donar i per vendre: Josep Maria Francès; Lluís Aymamí; Àngel Ferran; Josep Maria Lladó; Irene Polo; Domènec de Bellmunt; Vicenç Bernades; Manuel Valldeperas...

Com a bon frontissa, Guansé ha estat bellugadís: novel·lista cap aquí; dramaturg cap allà; una mica traductor; per moments biògraf; a cops assagista lletraferit amb els influents Retrats literaris... I periodísticament un treballador fix i cardinal de la crítica literària, cultural, des que Antoni Rovira i Virgili el fa venir de Tarragona per viure a les pàgines de la catedral del periodisme català: La Publicitat. Però fem l'acte de fe i saltem a La revolució cívica. Articles de La Publicitat ( 1937-1939), un antologia -a cura de Francesc Foguet- de 200 columnes d'esgarrapada, adéus de mocadors de paper d'aquella classe mitjana.

Som al 1937, el tarragoní té 42 anys i el món s'acaba. La indústria periodística del país es capgira: els diaris viuen sota un eufemisme que es diu apropiacions; els periodistes s'han de sindicar obligatòriament; hi ha censura, escassetat de paper... Tot s'esmicola i Guansé s'aferra a una elèctrica activitat periodística: La Rambla; Mirador, Meridià... i a La Publicitat fent "Acotacions", articles de primera pàgina, gairebé diaris i signats amb el pseudònim de "Begur". Les coses no estan per treure massa el cap, feia un any que pistolers de la FAI assassinaven Josep Maria Planes i la quantitat de periodistes que van fugir és terrorífica.

Avui, aquest recull d'articles podria ser perfectament un blog i cada columna una entrada de bitàcola: flis-flas. Fletxa diària sobre els canvis socials, polítics, econòmics, estètics de la Barcelona revolucionària, de rereguarda, la mirada d'en Guansé mira i veu. Bona part dels articles mereixen que piquem de mans, per les imatges que apareixen i l'apreciació és exacta, ja que Guansé era conscient que la seva era una societat audiovisual. Quina TDT (Testimoni De Tot) és Guansé! Que bé es veu, se sent i s'entén perquè es va perdre la guerra, l'armilla i tot plegat.

Guansé, l'home que passeja per les Rambles i demana que les pancartes de propaganda política estiguin netes, ordenades; que exigeix que es compleixin les ordenances municipals; que fa entendre que vestir malament, que anar brut, no fa ni més comunista ni més anarquista. Guansé l'home que veu com els comitès revolucionaris amaguen el menjar per repartir a la població; se salten les cues; deixen de pagar impostos, es saluden totalitàriament amb el camarada!; l'obligatorietat de tenir carnets per tot... Guansé al·lucina, no hi és tot i demana "seny i gràcia" a la revolució; defensa una "revolució cívica". En aquell moment no deu recordar les paraules d'Eugeni Xammar: "revolucionari rima amb primari". Guansé es veu superat per un món que ja no és el seu; intenta entendre'l, però no; ningú comprèn el seu seny, les seves ironies, el català. Guansé el dels ulls eternament oberts, esfereïts. No s'ho creia i acabarà sent una xifra, una trista, congelada i llunyana xifra: el 1940 el 80% dels periodistes catalans estaven a l'exili i la realitat es va exiliar amb ells.