Els passos de gegant d'Arthur Caravan

La primera cosa que crida l'atenció és que Atles enharmònic, que és com es diu el segon àlbum dels alcoians, és molt més enèrgic, molt més potent i molt més rock del que ho va ser el seu debut de fa dos anys (Arthur Caravan, 2009). Si aquell disc va suposar una targeta de presentació esplèndida com a renovadors contemporanis de la cançó pop en català, amb un peu en les arrels folk autòctones i un altre en les propostes pop rock anglosaxones, no és gens desgavellat entendre la seua seqüela com un pas de gegant.

Un dels millors treballs fets aquesta temporada a casa nostra. Toni Blanes, bateria de la banda, reconeix que "és més rock, perquè també era així el nostre directe després de traure el primer disc. I també per la producció, perquè, en el terreny de la masterització, amb l'aportació de Jason Ward (que ha treballat amb Fugazi, Lambchop o Arcade Fire), es pot dir que hi hem guanyat".

"Hem treball més com a banda, potser amb guitarres, però amb la varietat de sempre"

Han tornat a l'autoproducció, però, a més, els Arthur Caravan també s'han llançat a l'autoedició, ja que han abandonat el paraigua de La Casa Calba per autoeditar-se. I s'han sumat, pel camí, a la moda del crowdfunding, iniciativa que, per uns preus mòdics, permet als seus seguidors gaudir d'una sèrie d'avantatges per les seues aportacions monetàries. Blanes diu: "Volíem guanyar independència. I ens va anar tot fet, perquè era el moment de sumar-nos a una productora de concerts local, sumar forces amb gent com Hugo Mas o Batà. Es podria dir que fent alcoiania". La flexió verbal (sobre la figura d'Enric Valor) i Khorosko són, de fet, els dos temes inèdits que "perfectament podrien haver format part del disc, però hem preferit oferir-los als fans que s'hi subscriviren; a més, volíem que pogueren tenir accés a alguns continguts abans que ningú, a poder comprar productes exclusius, etc.".

Pel que fa a les influències que han contribuït a donar forma a 'Atles enharmònic', no tenen clar què va ser abans, si l'ou o la gallina. Si la necessitat d'estar a l'altura del seu directe enèrgic o el desig de donar via ampla a noves sonoritats: "no ho sabria dir", confessa Toni Blanes, que pren com a exemple "els Yo La Tengo, que tenen un vessant elèctric i un altre de molt acústic". Així doncs, comenta que es podria dir que s'han "decantat més per l'elèctric". Pau Miquel Soler, cantant i guitarrista, explica, d'altra banda: "Hem treballat moltíssim més com a banda, potser amb més guitarres, però amb la varietat de sempre". I allà on el cronista veu (o vol veure-hi) un influx succint del postrock en un parell de composicions (L'interval del diable o El dia de Tots Sants), ell hi veu l'ombra del rock progressiu primerenc: "El postrock no és una influència bàsica, el que passa és que aquests dos temes tenen un gran pes instrumental. 'L'interval del diable', de fet, estaria més a prop dels King Crimson".

I si parlem de referents més propers, com es veuen els alcoians al mig de l'efervescent escena pop rock catalanoparlant o, més genèricament, valenciana?: "Ens trobem molt a gust amb bandes com Senior i el Cor Brutal, amb què compartim una certa afinitat, tot i que el que ells fan és molt diferent". Alhora que reconeix que l'escena catalanoparlant "ha reviscolat, i hi ha menys complexos per part del músic. S'ha trencat allò de 'no arribaràs enlloc cantant en valencià', que es podia sentir fins fa poc". Coses de la normalitat, con indica Pablo González, piano acordió i teclat de la banda, que diu que "és la normalització, que es nota i sempre és positiva".

Els Caravan, a més de la seua edició discogràfica, són gent inquieta. Tot i que ara el tenen arraconat, fa temps que passegen pels escenaris el muntatge 'Si t'arriba el dematí', un repàs particular a més de trenta anys d'història de música popular en valencià. "Va sorgir", diuen, "perquè el vam estrenar en el cicle Intercanvis, amb cançons de Raimon, Ovidi o Bustamante, i el que buscàvem era un repertori que tingués un nexe poètic en comú, ja que no deixa de ser un treball d'investigació, al cap i a la fi".