Pere Bosch Gimpera, el perfil polièdric d’un científic català il·lustre

Tres institucions catalanes, la Universitat de Barcelona, el Museu d’Arqueologia de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans han commemorat recentment amb diversos actes el cinquantenari de la mort de Pere Bosch Gimpera. En totes tres Bosch va ser una figura cabdal pel seu compromís personal i la seva vàlua científica i acadèmica.

Homenatjar Bosch és recordar la seva trajectòria vital, des que neix a Barcelona el 1891 i mor a Mèxic DF el 1974. Va estudiar i es va doctorar en Dret, Filologia grega i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. L’any 1912 va marxar a Alemanya pensionat per la Junta para Ampliación de Estudios per aprofundir en la filologia grega; però va tenir un gran contratemps científic, perquè un cop a la Universitat de Berlín prehistoriadors com Willamowitz-Möllendorf li van plantejar que necessitaven algú com ell per sistematitzar la prehistòria peninsular, i això va fer en tornar de Berlín el 1914.

Bosch es va encarregar del Servei d’Arqueologia de l’IEC des que es va crear, el 1915. En aquell moment hi havia els Estudis Universitaris Catalans, una alternativa catalana a una universitat de plantejaments caducs, però Bosch opta per entrar a la Universitat de Barcelona amb el propòsit de regenerar-la. El 2 d’octubre de 1916, ja com a catedràtic d’Historia Universal Antigua y Media, hi imparteix la primera classe «moderna» de prehistòria en una universitat espanyola. D’aquesta classe sortiran enlluernats els seus primers alumnes, Lluís Pericot, J. de C. Serra Ràfols i Antonio del Castillo, els primers d’una llarga saga de d’acadèmics que dura fins avui.

A la Universitat, Bosch impulsa les conclusions del II Congrés Universitari Català (1918) per modernitzar les estructures d’una institució ancorada en el segle XIX; i fruit de les seves experiències alemanyes, promou nous plantejaments docents i de recerca. Tot plegat s’atura per la dictadura de Primo de Rivera i queda latent fins al 1932. Però mentrestant, en el vessant científic, és important la seva tasca en l’arqueologia de camp, les excavacions amb què comença a sistematitzar les fases recents de la prehistòria peninsular. La seva presència en congressos internacionals, aprofitant les seves connexions alemanyes, franceses i angleses, el fan molt conegut arreu d’Europa i li permeten organitzar el Congrés Internacional d’Arqueologia del 1929 a Barcelona, i fundar la Unió Internacional de Ciències Pre i Protohistòriques el 1932.

El 1932, i amb la Segona República, es concedeix l’autonomia universitària i la Universitat de Barcelona esdevé la Universitat Autònoma de Barcelona, que no s’ha de confondre amb l’actual. Bosch renova el seu compromís acadèmic i n’és rector del 1933 al 1939. Ja pot posar en marxa aquelles reformes: reestructura els programes de les assignatures i hi dona optativitat, suprimeix els exàmens per fer l’avaluació continuada, instaura les pràctiques i els seminaris, contracta professionals de prestigi com a professors, atrau professors d’altres universitats, etc. En resum, idees que han tornat a ser «inventades» periòdicament moltes vegades fins a l’actualitat. I per a les pràctiques dels seus alumnes de prehistòria Bosch pensa en el Museu d’Arqueologia de Catalunya; el tenia al cap des de feia anys i havia lluitat per aconseguir-lo. El 1935 el pot inaugurar, també amb la idea de fer accessible la ciència arqueològica al públic en general. El vessant museològic i de divulgació de Bosch és una de les seves obsessions permanents.

Bosch tenia un fort compromís social i polític, va militar en un partit catalanista no independentista, Acció Catalana Republicana, i el 1937 és nomenat Conseller de Justícia del govern de Companys, càrrec que va compaginar amb el de rector fins al 1939, quan 22 de gener va marxar a l’exili cap a França. El 1941 es va establir a Mèxic, on va fundar noves estructures acadèmiques relacionades amb la prehistòria i l’arqueologia del país. Hi va deixar una petjada tan gran com la que havia deixat al Vell Continent, i especialment a Catalunya. Durant quatre anys va tornar a Europa; entre 1948 i 1952, a París, va ser cap de la Divisió d’Humanitats i Filosofia de la UNESCO.

Pere Bosch Gimpera no va tornar mai a Catalunya. Posava dues condicions, i només una es va complir. El rector Estapé va penjar, a finals dels anys 60, el seu retrat de rector a la sala corresponent de la Universitat de Barcelona. Però no volia tornar amb el dictador al poder, i Bosch va morir el 9 d’octubre de 1974, poc més d’un any abans que s’acomplís la segona condició... La seva memòria i la seva obra segueixen molt vives entre nosaltres.

Josep M. Fullola Pericot és catedràtic emèrit de Prehistòria de la Universitat de Barcelona