‘Plora aquí’: un disc que sona a Ferran Palau, però més ple, més rítmic

Judit Mascó i Ferran Palau?, Ferran Palau i Sr Chen, un productor de hip-hop? Sí i sí. I casen. La primera, una icona als antípodes del músic de Collbató (41 anys) té, juntament amb Bruna Cusí, un paper magníficament interpretat al curt de vuit minuts que complementa Plora Aquí, el nou disc de Palau. El segon és qui rebla el regust hip-hop que sempre ha influenciat Palau en la seva forma de cantar, sense harmònics, més aviat seca, gairebé recitada. Es tracta així d’un projecte que avalua amb excel·lent nota el talent de Ferran Palau, que amb el seu aspecte juvenil no deixa de jugar. Són seves les veus dels monstres que sonen al disc, i fins i tot juga amb la seva forma de treballar, gastant-se el pressupost en un curt d’esplèndida factura dirigit per Pablo Maestres en un moment en què ni els clips tenen el protagonisme d’abans.

“N’hi ha que es compren cotxes, nosaltres utilitzem els pocs diners que tenim per materialitzar les nostres idees, encara que ens endeutem. Cal aprofitar les oportunitats que s’hi presenten. No hi ha intenció promocional de cap cançó amb el curt, és pur onanisme d’en Pau i meu, que ja ens coneixem des de fa temps i que amb les nostres afinitats hem volgut fer alguna cosa que valgui la pena com a obra al marge del disc, malgrat que hi té vinculacions. Creiem que mai no s’havia fet una cosa així, d’aquest calibre, a Catalunya. Hem vingut aquí a jugar”, diu en Ferran.

Comencem per l’estrella i el paper, una Judit Mascó en bona mesura autoparòdica. “Se’ns va acudir que fos ella i va respondre magníficament malgrat que sabia que no faria de maca convencional i que el seu paper tenia coses que mai havia fet. I va funcionar molt bé”, diu en Pau. El seu fitxatge va produir certs dubtes inicials al Ferran per antitètica, que es van esvair quan va veure que la Judit domina el somriure congelat de les presentadores vacues. En Pablo assegura que la Judit es va ajustar exemplarment als referents que li va suggerir, “especialment Cate Blanchet a Don’t Look Up, on l’espectacle televisiu ha de continuar malgrat que la Terra pot desaparèixer”, recorda.

El curt, de factura internacional, “als EUA em representa Superprime, que no és una firma menor”, diu en Pablo, que també ha rebut el suport de la productora local Roma, “tracta de l’explotació de la gallina dels ous d’or, com un famós que es posa de moda fins que es crema i es llença a la cuneta”. En Ferran afegeix: “Buscàvem una pel·li familiar, aquella família que acull un monstre, tant dels 80, per després passar a una pel·li de terror i acabar amb un drama. Tot plegat amb notes d’humor, moltes emocions i sentiments”. Vuit minuts que també parlen de com de malament digerim la diferència i com de bé la nostra societat ho converteix tot en mer consum.

Pel que fa a la música, Plora Aquí representa un canvi natural del so d’en Ferran Palau, i ha suposat limitar el protagonisme de Jordi Matas i de Joan Pons (El Petit de Cal Eril), els seus tradicionals col·laboradors: “Amb Matas i Pons hi havia una línia continuista i volia una evolució. Matas és més músic que productor, i necessitava un productor per aconseguir un so hip-hop en l’aspecte rítmic, a la barreja, en distribució d’instruments, a la veu. Matas hauria pujat les parts harmòniques i el disc hagués tingut més dinàmica, però jo volia que fos una mica més pla, més sec, amb veu en primer pla ocupant més espai, menys guitarra, les parts harmòniques més filtrades, enregistraments en baixa fidelitat, les bateries reals i després samplejades”.

D’aquesta manera, Plora Aquí sona a Palau, però més ple, més rítmic, però no de baixa fidelitat. En Ferran amplia aquesta idea: “tot i que hi ha coses gravades amb recursos humils, no és un disc lo-fi (baixa fidelitat) perquè està molt ben produït mantenint el so que volia, una textura com de suro, de fusta porosa, amb aire però sec, sense estèreos cridaners”. Un altre avantatge del Sr Chen és la seva velocitat de treball “com a productor que té les seves eines ben organitzades i et suggereix algunes idees amb rapidesa. Si una no funciona, ja té la següent a punt. Buscava una cosa intuïtiva i, ràpidament, Jordi Matas, que és músic, guitarrista, el músic que medita, que busca la pista perfecta, mai no et fa un acord sense fer-hi una volta i fer-ho diferent del que s’espera, i això requereix temps. El Sr Chen és immediat”.

La idea del disc va sorgir a Port Aventura, explica divertit en Ferran: “Allà veus mons en tres minuts, del Far West a Chinatown. El disc és una mica això, passatges curts com de cartró pedra, baixa fidelitat, que t’endinsen en mons diferents, uns més foscos, altres més lluminosos, altres gairebé country com l’inici de 120″. Les cançons són breus, de poc més de dos minuts, “no hi ha desenvolupaments, amb prou feines parts instrumentals, moltes cançons comencen amb la tornada, van al gra”, confirma Palau. I les lletres só una mica més narratives, evoquen l’amor, en genèric, “les frases són més llargues del que és habitual però no he escrit històries en el sentit estricte. Amb els anys he tendit a depurar-me, anar del figuratiu fins a la simplificació de la taca, com en pintura. Es tracta d’aprendre tècniques fins a trobar la teva”, puntualitza. També els monstres que parlen al disc, apareixen al curt i formen part del grafisme es poden llegir en clau amorosa: “És com si fossin una parella que funciona, i mentre un imagina coses més enllà l’altre sap que més enllà no hi ha res millor”.

I tot aquest món petit va néixer a Collbató, als peus de Montserrat: “Tenir contacte amb la grandiositat de la natura et fa donar importància a les coses que de debò valen la pena. Viure a ciutat et fa perdre perspectiva. La quietud que veig des de la finestra és actualitat, el que passa al bosc també, però aquesta actualitat sembla no comptar, no es valora. Jo no hauria sonat igual si hagués viscut en un altre lloc”, assegura. I el disc no s’hagués anomenat així si no existís en Leo, el seu fill. “Una vegada fèiem cua en una polleria i em vaig contrariar per l’espera. En Leo fa servir aquesta frase quan veu algú enfadat o que ha comès un error i se’n vol penedir, acostuma a oferir la seva espatlla i a dir ‘plora aquí’. M’ho va dir a la cua i vaig veure ràpidament que seria el títol”, recorda. Dos monstres, Sniff (el marró de la portada, la rauxa) i Smosly (el blanc de la contraportada, el seny), un món imaginari més a prop del real del que sembla i un disc fet amb urgència en el sentit menys estressant del terme. En Ferran, afligit d’otosclerosi, no hi sent de l’oïda esquerra i el dret ja comença a calcificar-se. La malaltia avança, “potser per això la meva urgència creativa”, diu somrient, aliè al tremendisme. Si medís u noranta potser la seva música tampoc seria tan delicadament diminuta, càlida i entremaliada. Sempre hi ha un per què. O una hipòtesi plausible.