Ferran Palau: “La meva música és com un cap de setmana en un balneari”

Hi ha artistes que tenen una fisonomia que anticipa la seva música. Ferran Palau (38 anys) és menut, té una imatge ambigua que pot evocar un nen adult o un adult pueril, té un fil de veu que es mou amb la parsimònia de les llavors flotants i la seva instrumentació, de base orgànica, tocada, se sintetitza fins a no semblar-ho mentre articula cançons escarides i sigil·loses melòdicament irreprotxables. Tot quadra en aquest artista de perfils líquids que reconeix que no sap diferenciar entre vida i música, fins al punt que fa temps va viure en una comuna durant sis anys amb els membres d'Anímic, el seu altre projecte. Acaba de publicar Parc i, a propòsit de la seva música, pensa que “és com un cap de setmana en un balneari, tots necessitem desconnectar en algun moment, fer un reset”.

Más información

Ferran Palau, de vermut amb els seus fans

Ferran ho va notar en el confinament: “El meu nombre de seguidors va créixer notablement, molt d'acord amb informes que han demostrat que la major part de la música que s'escoltava era tranquil·la, inclosa la clàssica”. Un món atropellat que de sobte necessita assossec, present en les cançons de Palau fins i tot amb silencis: “Vaig descobrir als concerts que un silenci crea una tensió equiparable, en sentit contrari, al que genera una muralla de soroll com la de Swans”. Pausa, silenci i delicadesa meditades al disc perquè entri fàcilment. “Les lletres són titulars, utilitzo poques paraules i les repeteixo perquè es captin ràpid malgrat el tempo lent de la música. Gairebé no hi ha referències a la realitat, només sensacions, això ajuda a desconnectar i que cada oient posi cara als personatges”, assegura Palau, que ha centrat el disc en les penúries i alegries de l'amor no romàntic protagonitzat per persones de gènere indefinit.

No es considera un cantant polític, però a la seva manera ho és: “No vull ser explícit, sens dubte soc un militant polític de la diversitat de gèneres, però procuro que no sigui evident a les lletres. Per exemple, Amor vaig voler que fos una peça d'amor queer, vaig filtrar la meva veu perquè no se sàpiga si canta una dona, un nen o un home, i la lletra de Parc no parla explícitament sobre l'amor homosexual, tot i que s'intueix en el vídeo”, aclareix. Malgrat això, Ferran accepta que les seves lletres s'interpretin com vulgui cada oient, perquè, segons diu, “estic d'acord amb tots els sentits que se'ls donin. M'agraden les lletres que ni jo mateix comprenc, aquelles que em converteixen en el meu propi espectador”, assegura mentre treu un tímid somriure.

El disc manté el toc precís de la guitarra de Jordi Matas, el seu cosí, però presenta novetats. A Blau canta més que xiuxiueja: “La meva manera de cantar té a veure amb les meves limitacions vocals i està influïda pel hip-hop i el soul, és molt més rítmica que melòdica, però en aquesta cançó volia semblar tot el crooner que puc ser”. D'altra banda, Palau ha abandonat les lletres construïdes amb frases autoconclusives i abraça certa narrativitat. “Fa cinc anys estava obsessionat amb les paraules, utilitzar les que estan en desús, no repetir-les al mateix disc etc. Des de Blanc vaig canviar les normes i me'n vaig imposar d'altres, així va sorgir la inconcreció i la repetició de símbols”, revela. “Paraules que es despullen com la instrumentació”, diu. Una altra sorpresa és Perfecte, una cançó lleugera i rítmica inusual en el catàleg de Palau. “Em fascina el que fa Sophie, portar el mainstream de Britney Spears o Justin Bieber a terreny experimental. Vaig voler fer una cançó MTV al meu estil”.

I parlant d'estil, discrepa sobre la seva imatge, no creu que sembli un jovenet: “Els senyors del meu poble vesteixen com jo: utilitzen gorra, sabatilles esportives i roba ampla. Els joves d'avui no vesteixen així, la gorra els espatlla el pentinat i la roba és estreta”.