_
_
_
_
_

Swing Feliu

Com diu ella mateixa, “en català es pot cantar tot”, i aquesta és segurament una de les aportacions més rellevants de Núria Feliu: l’obertura i popularització de grans temes pop, musicals teatrals i del cinema

Il·lustració de Núria Feliu a l'exposició del Palau Robert
Il·lustració de Núria Feliu a l'exposició del Palau RobertQueralt Guinart (Kerrature)

Aquests dies s’acaba l’exposició Núria Feliu al Palau Robert comissariada per Òscar Dalmau amb un guió de Julià Guillamon i documentació de Fermí Puig. També se celebra un homenatge musical al Palau de la Música Catalana. No serà la darrera de les (re)visions dedicades a Núria Feliu que ens oferirà el 2024. Tanmateix, ja és una excusa meravellosa per reivindicar una de les retrofigures pop més rellevants de la Catalunya moderna. Parlar de la Feliu és parlar de renovació i és parlar d’una de les pioneres indiscutibles de l’entrada de la modernitat a Catalunya a les acaballes del gris franquisme, però no només. Santsenca de naixement i de vida, és icona del barri. Creix i treballa a la Barcelona enyorada, la ciutat popular dels barris i les formes de vincle social pròpies de l’ultralocalisme de postguerra. Les imatges de Núria Feliu despatxant a la parada familiar del mercat del barri o la seva relació amb l’Orfeó de Sants i el teatre hi remeten. A mitjans dels seixanta, l’esclat cultural impulsat pel moviment catalanista obre tot un ventall de propostes de renovació: el teatre experimental de to independent, recitals musicals en català, poesia i art avantguardista… Feliu s’hi cabussa sencera. Donald Duc és el seu primer grup ié-ié, on canta entre 1960 i 1962. En el món del teatre participa i acosta obres que van des de Sòfocles a Camus, Wesker, Brossa o Pedrolo en català.

L’any 1965, enregistra a Edigsa el seu primer disc Anirem tots cap al cel de la mà d’alguns dels noms clàssics del segell discogràfic, com Lleó Borrell, Francesc Burrull, Josep Maria Andreu o altres com Jaume Picas o Jordi Sarsanedas. El mateix any publica Gent, amb cançons de Barbra Streisand i d’altres noms del pop del moment, en català. Des de l’inici de la seva carrera Feliu juga el paper de la intèrpret icònica. No escriu les seves pròpies cançons, sinó que fa seu, talment com a propi, un rellevant corpus musical internacional en català. Com diu ella mateixa, “en català es pot cantar tot”, i aquesta és segurament una de les aportacions més rellevants de Feliu: l’obertura i popularització de grans temes pop, musicals teatrals i del cinema —Hello, Dolly, Hair, Cabaret, Chicago, peces de pel·lícules com El cop o El gran Gatsby, etc.—, del cuplet —La Marieta de l’ull viu, El vestir d’en Pasqual, etc.—, el bolero —com el disc Núria Feliu i los Guacamayos—, les cançons de la resistència francesa, amb peces de Brel o Cohen, i, especialment, els estàndards del jazz nord-americà i la seva incorporació al llegat musical català propi. Discs que combina amb altres produccions musicals, com les adaptacions poètiques de Salvador Espriu o Apel·les Mestres, entre molts d’altres, les sardanes, les nadales populars en format orquestral o les cançons del repertori tradicional català d’abans de la guerra. Si volem entendre com funcionen les formes d’incorporació nacional d’una cultura, comprendre la feina de Núria Feliu és imprescindible. Ho fa de la mà de col·laboracions estel·lars com Tete Montoliu, Lou Bennett o Booker Ervin. És la primera artista catalana que apareix al catàleg de Blue Note. Les primeres cançons que hi consten són les del disc Mai no goses (1967), acompanyada per una big band. La fotografia seva en la rebuda d’Ella Fitzgerald a l’aeroport de Barcelona és la prova de la connexió d’energies. Innegablement, també la renovació estètica dels seus primers discs a càrrec de Jordi Fornas —el dissenyador total de la modernització gràfica de la cultura en català dels seixanta— marca l’imaginari del temps. També ho faran col·laboracions escenogràfiques i estilístiques posteriors, amb Enric Majó, Jaume Bayarri o Ventura Pons. L’enorme teranyina de col·laboradors es pot resseguir a l’exposició del Palau Robert. “La galàxia Feliu”, en diuen. Una cosmologia pròpia.

Una sala de l'exposició sobre Núria Feliu al Palau Robert.
Una sala de l'exposició sobre Núria Feliu al Palau Robert.Fermí Puig

Feliu creix artísticament amb el desenvolupament de la cultura de masses a Catalunya —ens referim al canvi en els mitjans de comunicació, però també als canvis en les dinàmiques econòmiques i de modernització urbana, les reivindicacions polítiques, el nou espai editorial, els nous moviments culturals i contraculturals o el pes de les influències europees i americanes— dels seixanta. Per a molts, són els anys de la Nova Cançó. La Nova Cançó és testimoni d’unes noves narratives culturals que esdevenen l’expressió moderna i laïcitzable de la nova societat, però que no són les coordenades de la Feliu. Tot i que, com ella diu, quan els Setze Jutges van dir que tocava cantar, ella veu la necessitat politicosocial d’allò. Hi ha una fotografia preciosa d’Oriol Maspons feta al Palau de la Música on apareixen Joan Manuel Serrat, Núria Feliu i Raimon. La imatge té una força simbòlica brutal. Recull la caracteriologia dels cantants del moment. Ella brilla.

Per a alguns, els gèneres musicals de Feliu tenen alguna cosa de banal, en certa manera menystinguda com a música lleugera. Però Feliu és pura cultura si la pensem sociològicament parlant: té una capacitat gairebé única per popularitzar i cantar les formes de vida quotidiana lligades a expressions de sentit més especialitzat de l’art. És capaç de reproduir i universalitzar un repertori “tipus” absolutament recognoscible dins la Catalunya antifranquista i de Transició. I, més encara, perquè ho fa resseguint la geografia catalana amb aquesta capacitat de capil·larització. Això la porta a actuar en llocs tan diversos com el Palau de la Música, la sala El Papagayo, la Cúpula Venus, la Cova del Drac, el Jamboree, El Molino i, és clar, en teatres, festes majors, envelats i sales de tot el país. Com deia ella, el que li agradava era cantar, actuar —una cantatriu, en els seus propis termes— i baixar entre la gent, com quan interpretava aquella famosa Ja us he reconegut, adaptació en homenatge a la popular vedet francesa Mistinguett i que va acabar sent marca pròpia. Deia que necessitava les mans lliures per cantar. Era pura política explosiva del cos.

Joan Manuel Serrat, Núria Feliu i Raimon, al 1967.
Joan Manuel Serrat, Núria Feliu i Raimon, al 1967.Oriol Maspons (VEGAP)

Val la pena no passar per alt com és de significatiu que una dona, sola, entre els anys seixanta i els noranta fonamentalment, desenvolupés una carrera musical autònoma d’aquestes característiques. Amb mirada internacional, viatjant, cantant, prenent idees a les estrenes de Nova York, Londres, París… Broadway! Fitxant per Hispavox l’any 1966 —cantant alguna peça en castellà, però gairebé amb tota la seva producció en el segell en català a través de la sèrie Estel—, o participant en concursos internacionals com l’Olimpíada de la Cançó d’Atenes. I, a posteriori, desfent-se de les cotilles d’Hispavox per impulsar el seu propi segell. Té gran vocació i capacitat mediàtica als mitjans: fa televisió —als vuitanta arriba a tenir programa propi, Al caliu de la Feliu—, ràdio, publicitat, alguna incursió en el món del cinema, i fins i tot apareix als àlbums de cromos d’aire pop del moment. És una diva.

En termes sociopolítics, Feliu mostra al llarg de la seva vida compromís social a través de la vinculació amb espais com el Sindicat Musical de Catalunya, del qual és una de les impulsores. Participa en reivindicacions als barris, populars i diverses —el disc Viure a Barcelona (1978) n’és també un bon exemple—, de demandes nacionals i lingüístiques en relació amb el conjunt dels Països Catalans, a favor de l’amnistia dels presos, en contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN, etc. És una feminista. I, val la pena destacar-ho, una aliada de les reivindicacions dels col·lectius LGTBI, que fan d’ella una icona del propi imaginari simbòlic. Aquesta és la seva força popular. Si l’escola dels estudis culturals anglosaxons haguessin estudiat Feliu, hi veurien un exemple del que és la tradició. Aquesta capacitat única de selecció i reselecció d’aquells elements significatius del passat, rebuts i recuperats, que representen una continuïtat desitjada, reavaluada generacionalment. I, com diria Raymond Williams, on el paper de la llengua és conductor.

En termes sociopolítics, Feliu mostra al llarg de la seva vida compromís social a través de la vinculació amb espais com el Sindicat Musical de Catalunya, del qual és una de les impulsores

En el context de l’anàlisi cultural del catalanisme, Feliu és agent de normalització. Entesa com a lloc del futur nacional, la normalització es construeix per oposició a l’anormalitat viscuda amb el franquisme. Josep-Anton Fernández l’explica com a projecte polític entre 1976 i 1999, i la nostra opinió és que Feliu en participa plenament. No només per la seva agència en els nous sentits socials de la llengua, sinó perquè ho vehicula a les formes d’expressió populars que adopta i que la relacionen directament amb el catalanisme de masses i les noves expressions festives del catalanisme. Una proposta que encaixa plenament amb les tendències d’informalització de les manifestacions de sociabilitat de la cultura de masses: concerts, festivals, recitals, jornades culturals, cicles, fires, festes, cinefòrums, exposicions, actuacions, etc., de dimensió popularista.

Hi ha alguna cosa en Núria Feliu que em fa pensar inevitablement en Mercè Rodoreda. Mercè Ibarz diu que Rodoreda no és en absolut cursi, sinó que és més aviat punk. No sé si m’atreviria a dir que Núria Feliu és punk, o potser sí, perquè els adhesius i les samarretes gamberres que van córrer per Sants amb aquell “Déu salvi la Feliu. Sants és punk”, inspirat en la clàssica portada de Sex Pistols, li veuen aquell puntet canalla que tenia. Recentment, Neus Penalba ha publicat l’assaig Fam als ulls, ciment a la boca, i en les entrevistes que ha ofert parlant de Rodoreda ha dit una cosa que és absolutament transportable a l’experiència de Feliu. La seva imatge ha anat canviant, i el masclisme cultural, com diu Penalba de Rodoreda, va fer exactament el mateix amb Núria Feliu. L’ha reduït a un clixé. Però la realitat és que Núria Feliu és una renovadora i difusora de la llengua amb una capacitat brutal de penetració popular. Ja toca revisar-ne el relat a cops de bateria.

Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_