El segell Kasba celebra 20 anys amb l’edició d’onze vinils que recuperen la seva història

La història no sempre s’escriu amb majúscules. De fet, en general té moltes minúscules. En aquestes lletres s’escriu la trajectòria de Kasba Music, el segell que enguany celebra el seu vintè aniversari amb l’edició mensual d’11 vinils, sí vinils, que recuperen part d’aquesta història amb dos eixos fonamentals. D’una banda allò que en el seu moment es va anomenar música mestissa, aquella que va exportar Barcelona just abans de l’arribada massiva del turisme. Per l’altra, el punk, la música matriu de Joni D (D de destrueix, noblesa obliga), un activista musical que d’adolescent ja organitzava concerts al Zeleste de Chema “Campió” i que tocava amb el seu germà Ferran, malauradament mort l’any 1996, amb aquella increïble semblança física a Joey Ramone, amb qui va formar part del seminal moviment punk/hardcore de Barcelona i va editar peces ara de col·leccionisme com la primera maqueta de Desechables: “Des de la mort d’en Ferran ja no hi ha hagut morts que m’hagin impressionat tant”, diu Joni davant d’un entrepà que espera la seva mossegada.

Amb les seves paraules no s’acaba d’explicar com el segell ha aguantat 20 anys: “Potser és que som eclèctics però mantenim una manera de treballar que ens fa personals. Pot influir també que no tenim consciència empresarial”, afegeix en un joc de paraules que amaga un esperit en el fons romàntic. Joni Sahún (Barcelona, 1968) responsabilitza la seva parella des de fa tres dècades, Amparo Martín (Barcelona, 1962), de la seva obertura de mires: “Jo era punk de manual i ni havia escoltat a Mano Negra. Gràcies a l’Amparo, em vaig anar obrint a altres estils i això s’ha notat en la personalitat del segell”. Encara que la fama se la van emportar Ojos de Brujo, va ser determinant la feina de Joni i Amparo amb bandes com Color Humano o Dusminguet, pioners del després anomenat mestissatge.

Amb aquests últims, recorda, “teníem gairebé preparada una gira per Euskadi perquè Ezan Ozenki –llavors segell de Fermín Muguruza- els veiés i tanquéssim l’acord, però va aparèixer Virgin i se’ls va emportar”, rememora sense ressentiment. Un altre puntal en la seva trajectòria ha estat precisament Fermín Muguruza i els seus projectes: “Jo vaig organitzar a Barcelona el primer concert de Kortatu fora d’Euskadi, l’abril de 1984″, evoca amb memòria gairebé digital. La seva relació amb els Muguruza –ha treballat amb els tres germans (Jabier, Fermín i Iñigo)–, trenada des de l’època dels fanzines en els quals Joni va estar implicat, s’ha ampliat amb el temps, fins al punt que el disc que ha obert la celebració dels 20 anys de Kasba ha estat el directe (doble vinil) Fermín Muguruza Kontrabanda, gravat a la sala Apolo l’any 2004 en plena època d’ofensiva censora contra el músic basc. El disc que la tancarà el desembre vinent és un recopilatori de Sagarroi, el projecte més sensible i intimista del desaparegut Íñigo Muguruza.

Entre tots dos discos hi ha una mostra àmplia del que ha estat la música que ha passat per les mans de Joni i Amparo al llarg dels seus diferents projectes empresarials (tant discogràfics com d’agència de representació i promotora). En general hi ha un clar accent underground, amb discos com el de Maniática, una banda de punk-rock de Villena, “la prevenda del qual ens indica que serà un èxit, van ser un grup molt potent entre 1988 i 1993″, assegura Joni mirant de gairell el seu entrepà gairebé sense estrenar. Un disc de TNT, la banda granadina on va militar el desaparegut Javier Arias al costat de José Antonio García (després en 091); recopilatoris com Catalunya Explota (grups d’hardcore-punk), Barcelona Sound (La Pegatina, Cheb Balowski, Amparo Sánchez, etc), Dones en la Kasba (amb veus només femenines com Aiala, Ginestà, Nakany Kanté); discos com el primer de la Kinky Beat (Made In Barna), Color Humano (Zumo de vida), Pixamandurries (una de les primeres referències de rock en català però sense ser rock català) o Cristian Dios amb Malas tierras, àlbum inèdit d’una de les bandes més populars de la Barcelona vuitantera i últim disc on va tocar Ferran, el germà de Joni, formen part de les edicions de celebració. El que al principi semblava una aventura empresarial boja, onze vinils editats durant onze mesos, està sent un èxit.

“Tot té la seva explicació”, assegura Joni, que aprofita les preguntes per atacar el seu entrepà pacient: “Dades: en el primer semestre del 2023, amb un catàleg de menys de 40 vinils i 210 compactes facturem un 80% en vinil i un 20% en cd’s. Venem molt vinil, encara que el streaming, malgrat pagar fatal i tractar malament els artistes, suposa la part principal dels nostres ingressos”. I no, fidels a una filosofia de vella escola, Kasba no guanya diners dels concerts dels seus artistes, perquè no creu en el concepte 360 graus (el concepte que s’utilitza quan la discogràfica ho controla gairebé tot en la carrera dels seus artistes). A Kasba tampoc es fan contractes per més d’un disc i aposta per propostes minoritàries. “Encara amb tot aquí estem, amb bones condicions de distribució i veient que aquesta col·lecció que moltes persones veien com a insensata està anant com necessitàvem que ens anés. Fins i tot hem venut bastantes col·leccions completes”, celebra.

Ara bé, és innegable que els temps canvien, i amb ells els artistes i els seus estils. De fet, no tenint-ne prou amb treballar al costat de la seva dona Amparo, Jara, la filla de tots dos, és artista sota el nom d’Aiala, i fa música actual, d’aquesta de la qual el seu pare hauria abjurat quan era un xaval. Però Joni ha envellit abraçant la flexibilitat: “No entenc la gent de la meva generació que menysprea el regaetton o el trap. Et poden agradar o no, però és la música de les noves generacions. Repetim amb els més joves els prejudicis que els nostres pares van tenir amb la nostra música”, afirma emfàtic. I la relació amb la teva filla, una artista? “Doncs no és tan problemàtica per ser la meva filla, com per pertànyer a una altra generació. Les persones de menys de 35 anys tenen una altra manera de veure el món, cosa comprensible veient l’entorn on viuen, i per exemple són capaços d’enviar-te un missatge un diumenge a la tarda exigint alguna cosa. Tot és molt immediat, tot és per a ja i et volen sempre connectat. No hi ha horaris. Estan molt pressionats”, suggereix comprensiu.

Amb el temps que ha viscut com a protagonista de la història musical, Joni creu que els anys han tractat millor el punk queeals denominats sons mestissos o de fusió: “Primer de tot, cal precisar que abans de mestissatge s’usava el terme crossover i que va ser a partir de la introducció dels sons llatins quan es va començar a parlar de mestissatge, quan en realitat hauríem de parlar de fusió. A Llatinoamèrica ja es feia, com van veure Manu Chao i Negu Gorriak viatjant per allà. Aquí va començar amb un substrat polític, els primers grups s’havien format en cases okupades, un substrat que es va anar perdent amb el temps a favor del to festiu”, conclou gairebé al mateix temps de dona per finalitzat el seu esmorzar. Li esperen més anys d’activisme musical.