Festival 42: Terrorífica, fantàstica complicitat

H. P. Lovecraft, fundador del terror modern i còsmic, era un reprimit sexual racista que, quan va fracassar en el seu matrimoni, va tornar al poble a viure amb dues tietes fins al final dels seus dies. Un dels seus millors amics, Robert E. Howard, és un dels pares de la fantasia heroica. El creador de Cònan el bàrbar va evolucionar de nyicris a catxes halteròfil i es va suïcidar d’un tret al cap quan la seva mare sobreprotectora va caure en un coma (ell tenia 30 anys).

Tot això ve a tomb per l’alegria que produeix, més d’un segle després, veure el Festival 42, el festival de literatura fantàstica de Barcelona, ple de dones, noies i nenes. Moltes més que homes. En la seva quarta edició, quasi 8.000 persones van desfilar per la Fabra i Coats. I si era la primera vegada que hi assisties (no era el meu cas), només calia fer dues passes per veure que l’estereotip de fan del fantàstic com a friqui del rol, seguidor del mètal extrem i el gore i enemic de la dutxa ha passat a la història (si és que mai va existir). La gràcia del 42 és que Ricard Ruiz Garzón ha sabut oferir, en un espai auster i molt reduït ―dues sales d’actes i tres de tallers, poc espai si tenim en compte com són les comic cons― una panoràmica en carn i ossos del millor del fantàstic editorial català, espanyol i internacional. Enguany, el leit motif han sigut els dracs, i en segon terme el terror en el seu vessant més irracional i costumista, el horror folk.

El 42 és molt poc efectista, vens a gaudir de l’espectacle de la paraula: per als conversos, escoltar els autors parlant de com teixeixen els seus universos imaginaris produeix la mateixa emoció que gaudir dels contes de por a la vora del foc. També té alguna cosa de club de la comèdia: tots asseguts, en la foscor, mentre sentim escriptors com el novel·lista P. Djèli Clark ―novaiorquès d’herència afrocaribenya― preguntar a Ursula Vernon “què pot haver-hi més guai en aquest món que un bat shark”, és a dir, un tauró amb ales (mentre Catriona Ward, reina del horror folk ritual, autora d’esglaiadores novel·les plenes de mutilacions rituals i giragonses freudianes, només trenca el silenci per apuntar que “en un llibre de por pots matar qualsevol, però mai el gat o el gos”). Altres icones mundials com Ted Chiang o el nostre Edgar Cantero especulen sobre les virtuts de les batpiranyes o de si posar feres amb tentacles és una obligació ètica si et declares lovecraftià.

Els gèneres fantàstics evolucionen amb la societat, esclar, i el 42 també és un lloc meravellós per mirar cap a on van. Enguany hem pogut assistir a col·loquis sobre l’steampunk com a denúncia racial, o de com ha evolucionat la representació dels dracs en la fantasia feminista o en els videojocs. Cada xerrada, deliciosament especialitzada, podria tenir una transcripció com un assaig sobre aspectes ultraespecífics de gèneres que encara s’obvien de manera clamorosa a la universitat: el 2024, als Estudis Anglesos de la UB, antiga Filologia Anglesa, no hi ha cap assignatura dedicada al terror o la ciència-ficció.

El ventall del 42 és tan ampli que, per més que t’interessin les realitats paral·leles terrorífiques, en descobriràs de noves. Servidor, fan de la mandanga truculenta, no s’ha recuperat de copsar, de cop, l’existència de la romantasy, híbrid de fantasia heroica amb romanticisme (el de novel·les amb portades de color rosa, no pas el dels poetes tísics): 400 persones enxubades per escoltar la reina mundial del gènere, Rebecca Yarros.

La ficció terrorífica va tenir més presència que en altres edicions. És inspirador escoltar les confessions d’autors que, més que escriure, militen, i que comparteixen què els impulsa a escriure amb la complicitat d’una encaixada de mans secreta (encara que te la facin davant de 197 persones més). Com va explicar el valencià Emilio Bueso, “escriure terror et crema molt, perquè t’ha de fer molta por a tu mateix abans que a ningú, i això és molt dur”. I, encara pitjor, has de partir de la base que “no posaràs la por dins el cos del lector, no el sacsejaràs. Ell està assegut al sofà amb un infusió, i no pots fer res contra l’estimulació audiovisual del cinema”. El 42 ja ha esdevingut un ritual al servei del barceloní i de la cultura catalana: d’aquells saraus on et fa feliç veure-hi estampat el logo de l’Ajuntament perquè saps que el teu IBI s’inverteix en educació i no pas en regates de blancs. Posats a demanar, que s’expandeixi per tota la ciutat i s’imbriqui en la quotidianitat, com el festival del còmic de Lió. O potser millor que no: que la Fabra i Coats quedi com la nostra casa del misteri.