Ja són aquí! El panorama poètic batega i es renova

Per a qui no estigui al cas de com batega i es renova el panorama poètic del país, aquí us oferim una petita mostra amb els noms i els quefers d’algunes veus joves interessants. Ho fem basant-nos en diverses novetats editorials relativament recents i amb la pretensió d’ajudar a fer-nos una idea dels nous plançons que creixen en aquest opulent paisatge. Però no volem, només, mostrar la vitalitat i renovació d’aquest sector de la literatura catalana amb cofoisme barat, sinó, sobretot, constatar la naturalitat amb què es va actualitzant i es remou amb autors de totes les edats i de tot arreu, i comprovar com aquesta nova tanda és alegrement diversa i abundant, rica i atractiva. Tampoc no es tracta d’un rànquing dels millors, ni d’una llista exhaustiva. Temps al temps.

Com que voldríem, això sí, parlar real­ment de joventut i fer-ho amb propietat, ens hem proposat un topall en l’edat dels poetes que esmentarem, de manera que no trobareu ningú nascut abans de l’any 1990. Ens ha semblat un número prou rodó i significatiu: els més grans van fer-se majors d’edat amb la gran recessió i la crisi financera del 2008.

Una de les principals figures d’aquesta fornada és la badalonina Maria Sevilla Paris, que acaba de publicar La nit ovípara (Documents Documenta, 2024), un llibre bell i dolorós, farcit d’un joguineig amb el vocabulari científic i fruit d’un treball estètic interessantíssim que certifica que la via poètica per on fa recerca (llegiu ‘Plastilina’) serà un camí fecund i profund. Sevilla és una de les ànimes actuals (amb Laia Carbonell i Raquel Santanera) del cicle de l’Horinal (Obrador de Recitacions I Noves Actituds Literàries), que fa de centre neuràlgic i de llar de la poesia en veu alta (des de la Deskomunal, a Sants), i també és una intèrpret singular per la manera com diu i acompanya els seus versos.

Fedals de Sevilla, tenim el menorquí Guillem Benejam, autor de Fondària (Adia Edicions, 2023), una obra que torna a demostrar-nos la seguretat versificadora d’un home que estima la seva illa perquè la coneix i la treballa, i el sabadellenc Gerard Ballester, que ha guanyat el premi Terra de Fang de Deltebre amb Les contractures (Onada Edicions, 2024), un artista plàstic de sensibilitat desperta que observa i descriu la vida amb una imatgeria molt ben retallada.

Per una altra banda, tenim el primer llibre de poesia d’Eloi Creus, de qui ja sabíem que és un traductor excel·lent (del llatí, del grec i de l’italià), i que ara, amb Com una mosca enganxada a la mel (Go­dall Edi­cions, 2024), ens demostra que també té l’estre esmolat i que, gràcies a ell, la llengua catalana seguirà navegant, de tant en tant, en els ritmes hel·lènics, per cantar tant les ambigüitats com les exactituds de la realitat i de l’amor; una peça important perquè compon els poemes des d’una estètica que beu de la tradició moderna amarada de classicisme.

És destacable, també, El vast domini (Bromera Edicions, 2024), de la castellonenca Aina Garcia-Carbó, una poeta plena de força combativa i rebel, que clama des d’una set de justícia arravatada.

En un espai estranyament compartit entre elles, podríem situar-hi Chantal Poch, autora de Cremaven (LaBreu Edicions, 2023), i Laia Pujol Abizanda, autora de Les bèsties mudes (Editorial Fonoll, 2023), ambdues grans coneixedores del món del cinema, i prudentment tímides, però que per escrit esclaten, l’una cap al desig mesurat amb comptagotes i l’altra cap a l’èpica de la confessió, per demostrar-nos que la poesia no és feta de sucre i silenci, sinó d’una necessitat (sovint insatisfeta o impossible de satisfer) de comunicació lacerant.

A l’altra banda, en una extroversió espaterrant, hi ha el santpolenc Oriol Sauleda, que amb I llavors em va dir (Poncianes, 2023), llibre dialogat amb la mèdium Amor Estadella, ha fet un exercici de renovació del tarot. La seva gosadia també es pot viure en directe gràcies a l’espectacle que té girant ara mateix amunt i avall, basat en el seu darrer poemari, Llumeneres (Documents Documenta, 2021), en el qual fa participar el públic en el simulacre d’una rave. I és que, en el cas de Sauleda, parlem d’un autor que viu en el doble vessant d’escriure i de recitar, amb un peu al llibre i l’altre a l’escenari, però que ha portat aquesta faceta del xou en viu a l’extrem de la improvisació i, com una mena de guru, executa cerimònies d’invenció sobtada i agermanament.

Hereu, precisament, de la tradició nostrada del cant improvisat, és a dir, criat en el grup de Glosadors de Mallorca, hi trobem una altra de les primeres espases d’aquesta generació, el campaner Miquel Àngel Adrover, autor de Les cares de la cugula (Adia Edicions, 2023), una obra que rellegeix i replica una tradició literària escollida amb el cor i la pensa, feta de llibres i de veus, i participada amb fervor. El llibre, en aquest cas, porta un codi QR per poder sentir els poemes recitats per l’autor, que treballa aquesta faceta de la rapsòdia amb destresa.

És precisament per portar enfora la veu dels versos, que l’eivissenca Jèssica Ferrer Escandell, autora de Fissures (Editorial Fonoll, 2023), ha muntat una mínima companyia joglaresca, Ses Honorables Virtuts Il·lògiques, per teatralitzar i desempaperar poemes.

En una altra longitud d’ona, hi tenim un altre personatge important en aquest retrat de grup: l’osonenca Maria Isern, que al llibre Rusc (Labreu edicions, 2023) hi treballa una escriptura hipnòtica i màgica, quasi sensitiva, que trasllada la poètica a un estadi semioníric però que remou la pell. I, en un lloc també singular, podem descobrir el primer llibre del llançanenc Guillem Pérez, Mon cor a l’illa d’O (Llibres del Segle, 2024), que sembla successor del món somniós d’aquells estiuejants de l’Alt Empordà (Foix, Garcés... fins i tot Vicenç Altaió) i, amb cants ritualístics, basteix una mena de gran sortilegi. En aquest grup, encara hi podríem incloure els ressons orientalitzants de l’olivera Esther Climent Gort, autora de Getabako (Bromera Edicions, 2023), no perquè tingui l’aire irreal o fantasiós, sinó per la delicadesa.

El certamen Salvador Iborra ha servit de plataforma i de punt de trobada per a les darreres promocions

Tancant el grup de poetes que ja comencen a tenir una edat (i, alguns, una trajectòria), tenim els dos últims guanyadors del premi Ausiàs March de Gandia, el navassenc Xavier Mas Craviotto, autor de La llum subterrània (Edicions 62, 2023), i el barceloní Eduard Olesti, autor d’Un cowboy crepuscular (Edicions 62, 2023). Mas Craviotto és una figura fulgurant per l’excel·lència amb què ha conreat la prosa i la poesia i, segurament, l’autor més guardonat d’aquesta selecció, però ho és per mèrits ben guanyats. Olesti, per la seva banda, és un home que s’ha mogut pel món del teatre i és el més irònic i incisiu dels aquí citats, perquè s’enfronta al joc poètic des del descarament amb l’artifici, amb la consciència sempre activa i el revòlver sempre a punt per fotre un tret on calgui.

D’entre els més joves que tot just comencen a despuntar, trobem l’igualadí Albert Rabell, autor de Fora de la nosa (Viena Edicions, 2023), un llibre molt ben construït i de versos impecables, o el poblatà Hug Casals Rotllant, autor d’Un cos que bull (Galerada, 2023), un seguit d’apunts dispersos de diari, moments de vida i viatges.

Hi ha un parell de casos intel·lectualment estimulants. En primer lloc, la vendrellenca Laia M. Llobera, que, amb Altres plagues (Edicions de 1984, 2023), fa un exercici de reflexió vital i artística que porta cap a l’ebullició verbal el que en el seu primer poemari semblava fet encara amb esquadra i cartabó. I hi ha la vasta cultura que manega amb traça el santcugatenc Pol Vouillamoz, autor de Proses del caient (Edicions de 1984, 2023), que ens ha plantat una obra complexa amb un caire teatral i un to elegíac.

Provinent també del món de la dramatúrgia, tenim el barceloní Martí Berlanga, autor de Quadrupèdia (Labreu Edicions, 2023), un poemari d’amors i desamors, sexe i passió, que ha guanyat el darrer premi Francesc Garriga. I, finalment, el barceloní Jun Komura, autor d’Els enyoooors (Viena Edicions, 2024), una veu clara i directa, amb una desimboltura envejable, que desfà tòpics i escriu amb una energia destra i ben travada, que ha guanyat el Salvador Iborra.

La majoria d’aquests darrers autors han passat (i alguns guanyat) pel certamen Art Jove de Poesia Salvador Iborra, una proposta de l’AELC, l’Agència Catalana de la Joventut i l’Institut Balear de la Joventut. Es tracta d’un concurs important perquè ha servit de plataforma i de punt de trobada per a les darreres promocions, i no sols els ha donat l’opció de trobar-se i confraternitzar, sinó que els ha mostrat eines que poden ajudar a aplanar-los el camí cap a un treball poètic més sòlid. Perquè la gràcia està en el fet que l’organització del concurs reuneix una bona colla de finalistes en un parell d’estades de treball de dos o tres dies i, d’aquesta manera, genera complicitat i dona un valor afegit a la convocatòria.

Certament, aquest país segueix descobrint la majoria de nous poetes gràcies als premis i, a més de l’Iborra, cal parlar del planter que ha anat distingint el premi Francesc Garriga (organitzat per un conglomerat editorial de luxe: LaBreu, Adia, Edicions del Buc i Cafè Central), que potser ha tendit més a premiar les “poètiques del cos” (una estètica que encaixa molt bé per descriure l’estil de Pol Guasch o Guillem Gavaldà), o el premi Martí Dot (convocat per l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat), que ha anat cap a un art un punt més estripat (penso en Guim Valls o Carla Fajardo). Sense oblidar la gran font de poetes del país, el premi Amadeu Oller (convocat per la parròquia de Sant Medir, a La Bordeta), que darrerament ens ha dut noms tan pesants en la cultura actual com Irene Solà o Juana Dolores Romero.

Una altra característica important que ha canviat en el context poètic és el caràcter d’exhibició pública, els “recitals”, que cada vegada és més present com una necessitat imperiosa per mostrar i demostrar els talents. Tots els festivals i cicles, slams i tallers que s’han anat escampant per la catalanofonia han fet que la poesia ja no sigui només una cosa llibresca, sinó que han convertit aquest art en una qüestió social i socialitzada. Això, per si mateix, no és ni bo ni dolent, pot contribuir a una millora de l’escriptura o no, pot suposar un llast per a les arts de l’oratòria o no, però és un fet indiscutible que, avui per avui, la poesia dita, a Catalunya, terra de trobadors, ja forma part de la concepció d’aquest gènere.