Mordacitat indulgent sobre els superherois a ‘La franquícia’

La multiplicació endògena dels superherois, dins del sistema de producció de Hollywood, demana un plaguicida que limiti l’aparició d’exemplars que semblen producte d’una clonació d’altres criatures d’èxit. La sàtira sempre és un recurs higiènic si és valenta i un punt cruel. La franquícia (Max) vol ser-ho, però no fa tot el camí. Hi ha escenes divertides, i té el valor d’escollir un tema poc tractat. El principal problema és que tenen un acudit i el van repetint fins a l’extenuació: els retalls i peatges que la productora imposa a mig rodatge d’una seqüela, amb superherois de sèrie B, d’un altre títol que també s’està rodant i que té totes les prioritats. Si més no als sis capítols que hi ha penjats fins ara. I això que al darrere hi ha persones de fiar. A la direcció hi trobem Jon Brown, guionista de Sucession; Armando Lannucci, autor de La mort de Stalin, o Sam Mendes, de qui tenim el record inesborrable d’American Beauty o Revolutionary Road. I el repartiment, encapçalat per Himesh Patel, és sòlid. El personatge del director del film, de qui els productors ignoren els somnis artístics, està interpretat per Daniel Brühl, un actor nascut a Barcelona a qui no ens estranya gens veure en produccions alemanyes, britàniques o nord-americanes, com és el cas.

La sèrie no té res a veure amb els grans títols clàssics sobre rodatges, el cine sobre el cine. Des d’Ed Wood (Tim Burton), la immensa Cantant sota la pluja (Stanley Donen, Gene Kelly) sobre l’adaptació al cine sonor, o el cru obituari de tota una època que és Sunset Boulevard (Billy Wilder), fins a la declaració d’amor i passió que fa Truffautt a La nit americana, per esmentar-ne algunes.

L’escenari principal, quasi únic, de la sèrie són els estudis on es roden les dues pel·lícules. L’ajudant de producció de la franquícia és l’encarregat d’amorosir les demandes i cancel·la­cions que dicta el productor. Unes exigències cada vegada més costerudes d’assumir. Al director li desmunten la pel·lícula. Primer l’obliguen a fer desaparèixer tota una raça, els antropopeixos, perquè l’han suprimit del film del qual penja aquesta seqüela. Li prometen una gran estrella i es presenta un actor especialista a interpretar un superheroi temible pels seus gargalls. Se li emporten un protagonista a l’altra producció i li exigeixen que introdueixi una superheroïna “perquè cal donar superpoders a les ties”, argumenten des de producció. Ha de fer un emplaçament publicitari... d’un tractor xinès, i enaltir l’agricultura del país. El director les entoma amb santa resignació fins que li prenen un cristall de l’attrezzo perquè llueixi a l’altre film.

El productor explica a l’equip del film que l’estudi està fent un gir estratègic “que ve de molt amunt”. Cal reduir les estrenes d’aquest gènere perquè, diu literalment, “sembla que n’hem donat massa als fans i s’han ennuegat”. Una hipòtesi molt encertada que els obliga a aturar la repoblació de superherois que viu el cinema comercial per no saturar el públic i enfonsar el negoci. Un punt de partida argumental de la sèrie que té força, però que s’afebleix en el desplegament dels gags. Als capítols s’esmenten molts cognoms autèntics d’artistes i gent del cinema, vius i morts, com per donar autenticitat als diàlegs i dir a l’espectador que estan parlant d’un problema real del cinema de veritat. A Nolan el productor li retreu que fa un cinema no narratiu (?). Hi ha, però, exemples inútilment barroers en aquests cameos al·lusius (com el del personatge que se “l’ha pelat amb Elizabeth Taylor”). Una mostra infantil de gosadia que no sé si tindran quan s’hagi de menester per donar un bon clatellot a la redundància industrial. La sèrie fa equilibris entre una mordacitat afectuosa (s’estima totes les víctimes del rodatge) i els bons sarcasmes sobre els renocs del cinema de superherois. Entre l’homenatge i una crítica indulgent a la indústria de la qual La franquícia és part.