Un París més bonic que el que han trepitjat els nostres peus

“La bohème, la bohème, ça voulait dire on est heureux”, canta Charles Aznavour en la seva famosa cançó que enyora el París bohemi de finals del segle XIX. Els violins responen al piano i la veu s’entristeix a mesura que avança i recorda tot allò que la ciutat ja no és. La cançó d’Aznavour ens fa pensar que els barris passen de moda, però el bon art que els representa, no. Quants hem vist quadres que evocaven un Montmatre ple d’artistes a la recerca de la modernitat i hem desitjat visitar-lo, però només havent-hi posat un peu hem sabut que nosaltres mateixos som la massa que destrueix allò que un dia va ser genuí i que, de totes maneres, avui ja no existeix.

Contra les decepcions del turisme, o contra la mateixa dinàmica del pas del temps i les successives onades crea­tives, podem recórrer a l’art, a través del qual les ciutats prenen vida al nostre cap. Sé l’espai que ocupaven els barrets de les senyores i les mànigues bombades que portaven als cafès francesos perquè he vist la pintura Jardin de Paris Music Hall o Dones (1900), d’Hermen Anglada Camarasa, o sé la sensació de confort que feia veure unes golfes amb la llum encesa mentre les xemeneies parisenques treien fum, perquè he vist La finestra (1903), d’Alexandre de Cabanyes. Tots coneixem indrets més bonics que els que han trepitjat els nostres peus.

Les ciutats mai viuen en el passat; som els humans que hi vivim. Per això és tan recomanable visitar dues exposicions d’ara mateix a Barcelona, que dialoguen entre si: De Montmatre a Montparnasse. Artistes catalans a París. 1889-1914, al Museu Picasso (on he vist els quadres mencionats), i Eveli Torent. Entre els Quatre Gats i la maçoneria, al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Podeu visitar les dues mostres en l’ordre que us plagui: la primera fa la visió general de l’època amb més de 250 obres d’artistes, d’entre els quals brillen les de Santiago Rusiñol; i la segona dona la visió específica d’un sol creador aventurat més enllà de les nostres fronteres.

No és casualitat que tinguem un gran imaginari sobre el París bohemi. Molts catalans en van tornar amb els llenços plens

En totes dues hi veiem molta figuració. Ens trobem al tombant de segle, en el caldo de cultiu d’unes avantguardes que encara no han arribat i a l’avantsala d’una guerra que la societat no s’espera. La Belle Époque està en el seu moment de màxima esplendor, París s’urbanitza i es converteix en el símbol de la modernitat que tots els artistes volen perseguir. A Catalunya, Santiago Rusiñol i Ramon Casas ens expliquen la vida a la ciutat a través d’unes pintures on veiem carrers i escenes quotidianes. Que fàcil que és teletransportar-se a Interior del Moulin de la Galette, de Casas!

Al Museu Picasso, els comissaris Vinyet Panyella i Eliseu Trenc ens amaren d’aquest impacte dels artistes catalans a París. A part d’una visió històrica bastant generalista, la mostra també ens explica que “no tot és grandeur. Els viatgers, una vegada han sortit dels grans edificis i van deixant enrere avingudes i bulevards, es dirigeixen cap a la seva realitat: la petita Rue de l’Armée d’Orient, en el cas de Santiago Rusiñol, o la Rue Gabrielle, en el de Picasso, totes dues a Montmatre, o la cambra de les penúries de la Rue Delambre de Montparnasse, en el cas de Joaquim Sunyer.” Quan l’exposició s’acaba, tens la sensació que l’explosió de la història està a punt de començar.

A les sales del Picasso també hi trobem un parell d’obres d’Eveli Torent: un dibuix i un carbonet. I això ens connecta directament amb la mostra del Museu Nacional d’Art de Catalunya, petita i cuidada, un caramel·let comissariat per Lluïsa Sala. L’exposició és curiosa perquè Torent no és un gran nom i, per tant, molts de nosaltres ens hi endinsem per primer cop amb aquesta proposta. Nascut l’any 1876 a Badalona i membre dels Quatre Gats, Torent té aquella visió total de l’art que també caracteritza l’època, i que el porta des del cartellisme fins al retrat o la pintura costumista, passant pel disseny dels escuts que estampava a les seves cartes. A més, l’artista té una particularitat: els valors progressistes i la voluntat de millorar l’ésser humà el van acabar portant a la maçoneria.

Però per descobrir-ho tot, heu de visitar les exposicions, que ens recorden que no és casualitat que els catalans tinguem un gran imaginari sobre el París bohemi, sinó que hi ha una raó molt pràctica: estem al costat de França i, per tant, vam ser veïns d’una de les ciutats més importants de la història de l’art, en un dels moments més importants de la història de l’art. I de tan veïns, van ser molts els catalans que van anar a viure als seus carrers, i que van tornar a casa amb els llenços plens. El diàleg cultural entre Catalunya i França no només és immens, sinó que és natural. I els museus catalans fan bé d’ensenyar-nos-el. Al cap i a la fi, és gràcies als artistes que tots nosaltres coneixem un París més bonic que el que han trepitjat els nostres peus.