Miguel Milá, un elogi a la simplicitat

El plat fort de la darrera edició del Madrid Design Festival, celebrada el passat mes de febrer, tenia nom i cognoms: Miguel Milá, dissenyador (pre) industrial. Aquest era el títol d’una magnífica retrospectiva del Centro Cultural Fernán Gómez que retia homenatge a un dissenyador visionari, prolífic i compromès: un home de 93 anys acabats de complir, enamorat d’una professió que va començar a ‘construir’ en aquella Espanya grisosa de finals dels anys cinquanta. Un home que fa sis mesos no tenia cap intenció de jubilar-se i al que encara li quedaven moltes coses per fer. Entre elles, recollir la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona a principis de setembre. La llum d’aquest mateix home s’ha apagat avui a la ciutat que el va veure néixer, però seguirà encesa en milers i milers de llars de tot el món. I això no és una metàfora.

Quan l’arquitecte Federico Correa -soci del seu germà Alfonso- li va proposar deixar els estudis d’arquitectura per treballar com a interiorista al seu despatx, al jove Milá -que només volia dibuixar- se li va obrir el cel. De fet, recordava aquell dia com un dels més feliços de la seva vida. L’autoanomenat mal estudiant va començar a encarregar-se dels projectes d’interiorisme amb tanta passió i entrega, que als anys seixanta ja va decorar l’Hotel de Mar projectat per l’arquitecte José Antonio Coderch -un dels seus grans referents- i el Club Nàutic del Masnou. Al mateix temps, Milá gaudia dissenyant objectes per a la família com una tauleta de centre amb un sobre de vidre -que fa poc va reeditar Kendo- i que li permetia al seu germà José Luis gaudir d’una visió completa de la catifa que tenia al menjador. O un llum de peu metàl·lic per al despatx de Núria Sagnier, la seva tieta. Que algunes amistats de l’escriptora –coneguda com a Anna d’Ax– s’interessessin per aquell llum senzill i elegant, va animar a Milá a fer una tirada curta només amb l’ajuda d’un ferrer. L’experiència el va engrescar fins al punt d’associar-se amb dos excompanys de la universitat per a crear TRAMO, el primer esglaó d’una trajectòria com a dissenyador industrial que li va permetre treballar amb vàries editores i, especialment, amb Santa & Cole, el dipositari de la seva obra més icònica –com els llums de peu TMC (1958) i TMM (1962) o les llums Cesta (1962)– i amb qui estava cuinant nous projectes de la mà del seu fill Gonzalo.

“Hi ha alguna cosa en l’esperit català que s’especialitza a fer quelcom ric amb ingredients pobres”, va escriure el dissenyador industrial Jasper Morrison al pròleg del llibre Miguel Milá. A life in design (Apartamento, 2022). Aquest esperit d’austeritat, aquest elogi a la senzillesa ha estat una constant en la carrera de Milá, que va crear molts productes per l’àmbit domèstic: abunden els llums –el seu disseny més representatiu–, però també hi ha llars de foc, prestatgeries, cadires, testos, safates, cendrers, paraigüers, penjadors... La màxima d’emocionar amb la simplicitat es compleix al peu de la lletra, amb objectes útils i rotundament moderns. La seva influència, però, no es va limitar a la vida de portes endins. També va saber portar confort a les ciutats amb acurats dissenys de lluminàries, bancs i, fins i tot, de l’interior dels vagons de metro de Barcelona, actualment ja fora de circulació.

A Milá –que sempre va fer gal·la d’un sentit de l’humor envejable– li agradava explicar que el títol de dissenyador industrial li va donar un company del despatx un dia que anaven caminant pel carrer. “Et dediques a dissenyar llums i mobiliari, oi? Doncs ets dissenyador industrial”. A ell ja li va semblar bé. Tan bé, que juntament amb Antoni de Moragas, Oriol Bohigas, André Ricard, Alexandre Cirici i Rafel Marina va ser un dels fundadors d’ADI-FAD, l’associació que des del 1960 treballa per l’excel·lència i la difusió de la cultura del disseny. La trajectòria professional de Milà ha estat farcida de reconeixements: va rebre el primer Premio Nacional de Diseño Industrial (1987), el premi Good Industrial Design (1994), el prestigiós Compasso d’Oro Internazionale (2008) i el Premio Nacional de Cultura (2010), a més de diversos guardons dels Delta d’Or i Delta de Plata que concedeix ADI-FAD.

Més enllà dels premis, Milà entenia la seva professió com un estil de vida que també va contagiar al seu entorn familiar. Aquesta faceta tan personal queda molt ben reflectida a Miguel Milà. Diseñador industrial e interiorista, inventor y bricoleur, un magnífic documental de Poldo Pomés que tancava la retrospectiva programada al Madrid Design Festival. En una de les escenes, es veu com el mateix Milá llença la cadira de vímet Salvador (1965) per una de les finestres de casa seva en presència del seu fill. I aquesta en surt completament indemne. Voleu més prova de la seva resistència? Però potser el que sintetitza millor el seu modus operandi –que no és més que observar, pensar i entendre la funció d’allò que vols crear– arriba quan mostra a càmera un curiós objecte anònim que li va regalar seu col·lega Achille Castiglioni. “Són dues làmines d’acer inoxidable que las converteixes en un got amb aquest gest. És una meravella, és genial, perquè equival a la posició de les mans quan beus aigua. Suposo que qui va fer-ho va treure la idea d’aquí”.