Les fabuloses criatures de Peter Buch

Ningú sap com el fill d’uns pagesos de la regió d’Alvèrnia-Roine-Alps es va acabar convertint en carter rural, però aquest va ser el destí de Ferdinand Cheval. El 1879, quan tenia 43 anys, va trobar-se una pedra molt curiosa. Se la va emportar al seu hort d’Hauterives i va ser la catalitzadora d’un somni que culminaria tres dècades després. Des d’aquell dia, el facteur Cheval no només repartia cartes, postals i les revistes més llegides de l’època, com Le Magasin Pittoresque i la Revue Illustrée. En la seva ruta diària per aquells paratges, el carter també recollia pedres amb una carretilla. La seva primera construcció va ser La font de la vida, custodiada per un lleó i un gos. I, a partir d’aquí, la seva imaginació es va disparar influenciat per les imatges exòtiques que sempre tenia entre les mans. La superposició de diverses construccions —un temple hindú, una tomba egípcia, un castell medieval... va conformar el Palais Idéal, un edifici eclèctic que va meravellar el surrea­lista André Breton i que l’escriptor André Malraux, quan era ministre d’Afers Culturals del govern francès, va catalogar com a monument històric i com a primer exemple d’arquitectura naïf del món. Aquella fantasiosa obra d’un sol home va ocupar 10.000 jornades, 93.000 hores i 33 anys de penúries, tal com el mateix Cheval va esculpir-hi el 1912, quan la va donar per acabada.

La increïble història del carter Cheval —admirat per Picasso i Nikki de Saint Phalle— té certs paral·lelismes amb la de Peter Buch, un artista alemany octogenari que viu a la Tinença de Benifassà, una terra de cruïlla entre Catalunya, el País Valencià i Aragó. Tot i que no va acabar els estudis a l’Acadèmia de Belles Arts de Stuttgart, sabia que volia ser artista. Per això el 1960 va marxar a París i, una dècada més tard, a Formentera. En plena eclosió hippy, va treballar com a pintor de parets fins que va poder començar a viure de la seva obra pictòrica i de petites escultures de fusta. Un viatge a Califòrnia, el 1982, va ser el punt d’inflexió en la seva manera d’entendre la pràctica artística. Aquella necessitat imperiosa d’unir art, vida i natura ja no podia fer-la en una illa on cada cop hi havia més turistes i més especulació immobiliària. El paradís per començar de zero el va trobar a la Pobla de Benifassà, un poblet minúscul on va arribar a finals dels anys vuitanta. Primer per pintar quadres; poc després, per construir un univers propi en plena natura.

Una carretera serpentejant, boscos frondosos i un cel blau de primavera. Just abans d’arribar a la Pobla, veus el cartell que busques: “El Jardí de Peter”. Un minut més tard, cal deixar el cotxe i continuar caminant muntanya amunt. I, poc a poc, entres en un món de fantasia ple de formes corbes i de colors brillants, de trencadís, de pinacles, de culs d’ampolla, d’escultures antropomorfes i d’animals fantàstics que viuen entre pins, grèvols i algun ametller florit, i que pots visitar al teu aire. Estàs enmig de la muntanya, però aquí hi reverbera l’eco del Park Güell de Gaudí, del Jardí del Tarot que Saint Phalle va fer a la Toscana, però també del Palais Idéal i de la Maison Picassiette, que durant 25 anys va construir Raymond Isidore, guardià d’un cementiri. I tot lliga. Perquè d’aquest imaginari creatiu ha begut Buch. De sobte apareix ell, amb els cabells blancs estarrufats, una jaqueta grisa, pantalons de pana i una bufanda roja. És el drac que guarda el paradís, un drac afable que si li demanes t’acompanya pels caminets i t’obre les portes d’algunes estances màgiques. A mig camí entre l’art brut, el land-art i l’art marginal, el Jardí de Peter es presenta com un santuari artístic que transita fora dels límits de la cultura oficial, aquella que és lliure de veritat perquè no li deu absolutament res a ningú. I això es palpa en tots els racons d’aquest espai oníric i genuí, encara en construcció, que s’autofinança amb les donacions dels visitants. També és un lloc que aguanta una mica millor les inclemències del temps que les de la misèria humana. Potser per això, el drac de la barba blanca el protegeix amb saviesa i un deix poètic: “Lladres i vàndales, alerta a los dimonis del jardí”.