La guerra civil més llarga i oblidada

La guerra civil espanyola es va estendre durant més de quaranta anys. Tot i que el bàndol rebel aniria fent evolucionar el seu programa polític, l’element clau va ser la seva identificació amb els plantejaments més contrarevolucionaris del moment, amb una clara idealització del món rural d’ahir. La victòria del bàndol lleial, especialment fort a les ciutats i les zones econòmicament més desenvolupades, va anar acompanyada, per contrast i com a rèplica, per un aprofundiment de les reformes liberals, no sense dissensions entre els sectors més i menys progressistes.

Parlem, òbviament, de la llarga i avui oblidada guerra civil que va travessar el segle XIX espanyol: des de la primera carlinada iniciada el 1833 fins la tercera, (mal) tancada el 1876. De fet, el carlisme va maldar per sobreviure a la derrota militar i a les divisions internes fins a l’actual i minoritària reencarnació en defensa del socialisme autogestionari. Entremig, trobem el seu cant del cigne amb la forçada unificació amb els falangistes l’abril del 1937.

El tall franquista

Arran de la seva importància numèrica i social en territoris concrets com el ­País Basc, Navarra o Catalunya, el carlisme va tenir un paper rellevant a nivell logístic i polític durant la guerra, diluït progressivament. Ho exemplifica el terç de requetès de la Mare de Déu de Montserrat, que, no pas casualment, va evitar Cuelgamuros per crear una cripta funerària, vora el monestir benedictí, per als seus 319 caiguts al front. Fins el 2022 encara es podien veure l’estàtua d’un requetè malferit i la placa commemorativa, retirats a instàncies del Parlament de Catalunya.

El carlisme quedava per a la memòria popular reduït a la boina vermella de l’uniforme oficial del Movimiento, a recurs novel·lístic per evocar un passat violent —com a Els estranys (Edicions de 1984) de Raül Garrigasait— o a tòpic recurrent del suposat maniqueisme entre ruralia i ciutat o per escarnir nous actors polítics (de la CUP a Aliança Catalana) traçant-ne una suposada continuïtat antisistema.

L’historiador David Cao Costoya és un dels màxims referents en l’estudi del segle XIX català

Aquesta mistificació i negligència del passat carlí és conseqüència de la contundent cesura marcada pel conflicte viscut entre 1936 i 1939. Aquella guerra va arraconar qualsevol record previ, tot segrestant l’atenció pública i, sovint, acadèmica, en què els departaments d’història contemporània, a diferència d’altres països, estan dominats per un segle XX especialment curt. El franquisme s’ha convertit en un punt zero historiogràfic, capaç d’eclipsar tot l’anterior, fent realitat el desig del mateix dictador Francisco Franco: “El siglo XIX, que nosotros hubiéramos querido borrar de nuestra Historia”.

Memòries de combat

Ara bé, el món contemporani neix en temps vuitcentistes: des de la matriu de l’Estat liberal fins a les bases econòmiques, socials i culturals de la modernitat, passant per ideologies fonamentals com el republicanisme i l’anarquisme. A més, enlloc està escrit que la memòria pública hagi de limitar-se als fenòmens més recents, com demostren cada 14 de juliol els francesos o exhibiran el proper 4 de ju­liol els Estats Units arran del seu 250è aniversari.

Contra aquest biaix reduccionista, va conjurar-se a finals de l’any passat un grup d’especialistes coordinats per l’historiador David Cao Costoya per posar en marxa el lloc web Memò­ries de Combat. La trajectòria d’aquest “aprenent i funambulista”, com s’autodescriu a les xarxes, l’ha situat com un dels referents en l’estudi del segle XIX català, especialment pel que fa als usos memorialístics i a les transformacions de la societat de l’època, on sovint el carlisme és esperó, excusa i, en la seva doble accepció, reacció, com podria ser el cas de Puigcerdà.

Amb una voluntat explícita de divulgació, el portal se centra en “la memòria pública de les guerres carlines”, a través de la identificació d’elements de tota mena (arquitectònics, festius, documentals, tradicionals...) que són cartografiats, documentats i contextua­litzats per part d’un equip d’experts, assessorats pels principals referents de la generació anterior. Garantida la validació acadèmica, els esforços s’han centrat en l’exhaustivitat per cobrir tot el territori català i en l’acompanyament de cada fita per una mirada especialment atenta a la projecció política, social, patrimonial i, sobretot, memorialística.

Encara en construcció, Memòries de Combat posa també en evidència dues circumstàncies condicionants de la recerca històrica actual. Per una banda, la riquesa del teixit de coneixement local i comarcal. Així, no són casuals ni la doble militància del mateix David Cao, a la UB i al Patronat d’Estudis Osonencs —d’on sorgeix la iniciativa primera— ni el paper clau com a finançador de l’Institut Ramon Muntaner i la complicitat dels membres de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana.

El portal mostra la no sempre senzilla relació entre àmbits vinculats al coneixement. Tot i que és un exemple de bones pràctiques tant pel que fa a la divulgació com a la mútuament enriquidora simbiosi entre l’Acadèmia i els investigadors locals, es mantenen les incerteses —per no fiar-ho tot al voluntarisme— respecte del seu finançament estable i suficient per part de les administracions —al web s’hi han incorporat la UB, la Secretaria d’Estat de Memòria Democràtica i la Xarxa Vives— i de les reticències de les agències de qualitat a l’hora d’avaluar-ho i apreciar-ho com a mèrits dins de la trajectòria professional.