La Cubana, per amor a l’art i al tresillo

La Cubana ha tornat a casa. Després de quaranta anys de trajectòria, la companyia revisita una comèdia estrenada l’any 1959 al mateix Teatre Romea. L’amor venia amb taxi és una de les obres més estimades i representades pels nombrosos grups d’aficionats de Catalunya al llarg de la història. Aquest cop amb un joc de miralls i una funció plena de cuplets, valsos i sarsueles de l’època, tot el que fan continua sent una festa.

“Catalunya i el teatre català és un espectacle de la Cubana”, diu el crític Oriol Puig Taulé. “Molt poques companyies han creat un adjectiu. Quan diem que una cosa és cubanera, tots sabem de què estem parlant. Ens ha retratat i ens segueix retratant als catalans amb carinyo i estima, i L’amor venia amb taxi és un retrat fet amb molt d’amor”. Queda clar. L’obra s’ambienta a aquell mateix 59, on un grup es reuneix al centre parroquial Nostra Senyora de la Llum per aixecar la peça.

Entre el repartiment, algunes actrius com Anna Barrachina tornen a casa, i d’altres s’estrenen com Albert Mora o Ariadna Clapés. “És l’obra que m’ha agradat més fins ara. No soc nostàlgic; importa el demà, l’ahir no ens el mirem gaire”, diu el director Jordi Milán, però la Barrachina ho matisa: “S’ha d’anar endavant, però s’ha de saber d’on vens. Jo tinc molt clar que vinc d’aquí”. Maria Garrido és també de l’equip de veteranes. “És tornar a un lloc que ja saps com funciona. S’intenta fer una feina molt ben feta, que arribi a tothom i que la gent se l’estimi. Te l’has d’estimar quan la fas perquè si no, la cosa no tira”, diu l’actriu.

Tot i tenir números com Cançó d’amor i de guerra i tants d’altres, el director no el qualifica d’espectacle musical. “No m’atrevia. M’agraden molt, però tenim una imatge preconcebuda on no encaixa. Nosaltres sempre hem cantat i ballat, però diem que fem teatre amb música, no un musical en si”. El que era evident des del principi, era el lloc on s’havia de fer. “Volia fer un homenatge al teatre d’aficionats. Ensenyar-lo a la gent que no l’ha vist per dins, amb els ascensors i aquelles històries. Va ser un caprici nostre, una bogeria, però s’havia de fer al Romea”, afirma Milán. De moment, la proposta del Teatre Nacional de Catalunya a la companyia ha quedat al calaix.

Grups d’aficionats com la Joventut de la Faràndula de Sabadell i la Bravium de Reus tenen més de setanta anys d’història. “És un tret molt català, el nivell que hi ha no existeix a la resta d’Espanya. Grans actors catalans han passat pel teatre amateur: Núria Espert, Lluís Omar, la Sardà… però més enllà de la importància cultural, que la té, és un element de cohesió social. Coincideixen dues o tres generacions diferents fent una mateixa cosa, i allà és igual el sou que té cadascú”, comenta Puig-Taulé.

I sembla que el llegat està assegurat. “Tenim una escola amb cent cinquanta nanos i llista d’espera. Han canviat moltes coses, però el teatre continua estant molt viu”, afirma Toni Marquès, president de la Faràndula. “És una llàstima, perquè no s’ajuda prou el teatre d’aficionats. És una llavor innata que existeix aquí, i que es manté gràcies a l’esforç dels ateneus i altres centres. A vegades s’ha menyspreat, però la professionalitat no té res a veure amb si es cobra o no es cobra”, afegeix Milán. “A les comarques hi ha grups que fan teatre d’alt nivell”, continua Jaume Ciurana, vicepresident del Bravium. “No cal venir de Barcelona per fer bon teatre. La imaginació supleix la manca de recursos”.

Podeu escoltar aquesta entrevista en aquest enllaç el programa Tot és Comèdia