Tomàs Molina i el partit dels meteoròlegs

Tard o d’hora havia de passar. En un país en què la consciència política està destruïda pels enganys corrosius del Procés —que no només no s’acaben d’acabar mai sinó que, com els bolets, han creat una xarxa micel·lar al subsol i cada temporada, amb només quatre gotes, ens ofereixen una florada esponerosa— havien d’amenaçar de prendre el poder els meteoròlegs, la raça d’homuncles catalanescos per excel·lència, els oracles del melindro i la xiruca. És tan gran la commoció que ha causat al nucli tribal l’anunci de la candidatura de Tomàs Molina al Parlament Europeu que fins i tot Junts s’ha vist amb la necessitat de contraatacar amb un altre fitxatge de pes, l’empresària d’èxit internacional Anna Navarro. Que no és de bon tros tan coneguda com Molina, però a Twitter/X es fa dir “annapapallona” perquè calculeu la dimensió grotesca del sainet i la nova orientació excursionista de la política nacional que, per despistar, ens preparen els dos principals partits de la Reserva.

Tomàs Molina ja fa política, però, i a més governa. Ho fa des de 1987 quan va ascendir al tron dels meteoròlegs de TV3, un dels cinc càrrecs de més poder simbòlic del país. A l’altura del president del Barça, el conseller delegat de La Caixa i una mica per davant dels presidents de la Generalitat i del Parlament. No li vindrà de nou manar. A més hi va arribar molt jove i fotent-se cops de colze al més pur estil badaloní. I d’allà no l’ha mogut ningú. Poc després, va conèixer a missa —per reblar la connexió kumbayà-esplai-montserratina— la que seria la seva dona, la metgessa Maria Antònia Grífols. Han tingut tres fills: Núria, Pol i Joan. Però és el mitjà, el Pol, el que garanteix la nissaga de poder, veient amb quin ímpetu i determinació ha defensat son pare a les xarxes socials durant aquests tres dies de bogeria mediàtica que hem viscut.

S’ha de dir que la maniobra d’ERC és brillant. La incorporació de Molina representa la monetització en rèdit polític de quaranta anys d’exposició pública i continuada al mitjà de comunicació més penetrant de la comunitat ètnica catalana. Això no es pot fabricar en dos dies i, per tant, no té preu. És un veritable as a la màniga que garanteix, encara que només hi posi la cara i la promesa de la seva activitat parlamentària ofereixi dubtes més que raonables, un grapat de milers de vots captius de la doctrina de TV3, que des de la seva fundació ha convertit la informació del temps en focus irredempt de nacionalisme. L’excusa ha estat —perquè ser nacionalista obertament està mal vist— la lluita contra el canvi climàtic, la mula de càrrega on munta la propaganda de la nostra època. Naturalment, un meteoròleg no és un agent contra la carbonització, de la mateixa manera que un crític teatral no fa teatre. Però instal·lats en aquesta confusió simplista ens trobem.

Si no que li preguntin a Jordi Solé, un diputat pencaire que s’ha estat trencant les banyes a Estrasburg perquè ara el substitueixin per una bèstia mediàtica com el nostre Home del Temps en cap. No li ha fet gens de gràcia, esclar. Però s’ha d’entendre que el valor de la feina és intranscendent davant del poder d’una icona pop forjada al teatre dels guinyols de Polònia. Una imatge que Molina no rebutja sinó que potencia, amb els seus tics i amaneraments característics, i frases que semblen dissenyades per a un xou de comèdia. Com ara «no és normal que hi hagi tants ultra-mega-rics». De fet, el vídeo sencer de l’anunci de la candidatura és història de la comunicació i la política catalanes. El meu moment preferit és el “Compromís Molina”, segons el qual, amb un gest característic assenyalant amb el dit a terra, ens assegura que portarà Europa a Catalunya.

També n’hi ha un altre de significatiu, quan es plega automàticament de braços i ens diu que «és un pas que se’m fa una miqueta estrany». No cal ni recórrer als fonaments del llenguatge corporal per analitzar-ho. El missatge institucional s’acaba amb una frase de venedor de cotxes de segona mà: «Quan em comprometo amb una cosa m’hi comprometo de veritat», suposo que per recordar-nos que ell també pot col·locar eslògans com el seu arxienemic hipermusculat Rodríguez-Picó —«és en Picó qui us ho diu»—, a qui va defenestrar en l’èpica Guerra dels Homes del Temps de la Corpo. Avui dia, per cert, encara rahen l’un de l’altre.

Personalment, tinc clar que això només és el començament d’una carrera política meteòrica, mai més ben dit, que el durà a les màximes cotes del poder mínim autonòmic. Tomàs Molina és l’escollit, el representant democràtic que Catalunya esperava i necessitava. El líder del partit dels meteoròlegs, en un país que viu eternament en el pronòstic.