Salvador Puig Antich, una capa geològica

Coetani de Salvador Puig Antich (mes amunt, mes avall), i atès que en diversos mitjans he pogut veure recentment articles i opinions sobre la seva figura, m’ha semblat que tinc cert dret a opinar sobre el tema. Per això, també penso que la primera cosa que cal fer és explicar amb tota modèstia que parlo a títol personal i, sobretot, procurant no usar la seva trista figura per opinar sobre la perspectiva política actual, contemporània. No ho vaig fer el 2006, quan la pel·lícula de Manuel Huerga sobre la seva figura, que vaig decidir no anar a veure, i no ho faré ara, quan he decidit no anar a alguns actes a la presó Model, arran dels quals un bon amic que sí que hi ha anat m’ha comentat la seva incomoditat per invocacions estranyes sobre la continuïtat entre la repressió llavors (1974) i ara (2024). El meu és un testimoni individual, no transferible, tot i que llavors vivíem tota la vida política i social des d’una perspectiva indefectiblement col·lectiva. Per cert, una nota al peu: el policia Anguas Barragán, com bé van recordar algunes de les persones que van passar per les seves mans a Via Laietana en aquells anys, era membre de la Brigada Político-Social, unitat experta a usar mètodes expeditius (maltractaments i tortures) amb els detinguts. Li agradava el cine de Truffaut? I què?

Som-hi. Quan detenen Puig Antich (en endavant, SPA), en el món dels moviments polítics antifranquistes, estudiantils però no només (també sindicals, culturals, etc.), la reacció general va ser de perplexitat. Això del MIL, qui eren? Editaven (i costava de trobar) un butlletí que es deia MIL, en un castellà correctíssim (la redacció i el contingut eren una altra cosa), en el qual es reclamaven d’una suposada federació ibèrica de lluita armada, gens independentista, gens catalanista, gens no gran cosa a veure amb el procés polític en curs, i que goso sintetitzar en l’Assemblea de Catalunya. En la qual, puc dir, el desconcert va ser majúscul. Algunes persones van tenir la idea, en saber-se el noms dels detinguts (abans doncs de l’assassinat de Puig Antich), d’adreçar-se al doctor Solé Sabarís, home progressista, antifranquista, i que seria l’oncle dels germans Solé Sugranyes.

L’home va tornar amb poques notícies, el MIL no responia. Contra el que ara suggereixen alguns “revolucionaris de sobretaula”, no és cert que el PSUC i el PSC (que, per cert, encara no existia) decidissin desentendre’s del MIL i dels detinguts; el mateix desconcert imperava a l’Assemblea de Catalunya i en altres cercles antifranquistes.

La caiguda dels 113 d’octubre del 1973 porta a la presó Model de Barcelona un munt de persones que poden donar fe que a les diverses galeries del recinte la confusió era similar. Els advocats antifranquistes del moment es mouen i alguns acaben a primera fila de la defensa de SPA. En aquella conjuntura jo vaig anar a viure a París, on la vida de l’exili antifranquista era molt activa. Puc donar fe que a l’entorn de nuclis com el CISE (Centro de Información y Solidaridad con España) es van organitzar totes les activitats possibles, tot i que les organitzacions pròpiament franceses (PCF, LCR i altres) no ho van fer fins que la perspectiva de l’execució de SPA es va fer imminent. Al CISE, tots els dies, a totes hores, amb gent com Marcos Ana (el pres polític espanyol que havia passat més temps a les presons de Franco: 23 anys) i Angelita Grimau, la vídua de Julián Grimau, fins llavors el darrer afusellat per Franco (1963). Va haver-hi diverses manifestacions i actes, en un ambient de frustració creixent, en alguns dels quals vaig coincidir amb Jacky Carrillo, fill gran de Santiago Carrillo.

Passem pantalla, sempre des de la meva capa geològica. Arriben a Andorra les germanes de SPA, no recordo si diverses, o dues. Andorra (el meu país, per cert) era un país petit, potser tenia 22.000 habitants. Tothom es coneixia, i ja havia acollit diversos grups d’exiliats. Un amic meu, ja mort, va establir una estreta relació amb les germanes de SPA. Del MIL, però, molt poca informació. A Andorra també hi va arribar algun exmilitant del grup EPOCA (Exèrcit Popular de Catalunya), sense relació que jo sàpiga amb SPA i el MIL. Però també un petit grup d’ETA, penso que dels poli-milis, va tenir la desgraciada idea d’assaltar un banc un temps després. Com que Andorra tenia només dues carreteres (força primitives), una que anava a França i l’altra a Espanya, la policia andorrana els va enxampar immediatament; cap a la presó, Tribunal de Corts i condemna severa. Hi passaven coses, a Andorra.

L’abril del 1976, ETA organitza una fuga espectacular de la presó de Segòvia, una cosa de pel·lícula. S’escapen uns trenta presos d’ETA, algun del FRAP i alguns del MIL. Oriol Solé Sugranyes va ser abatut a trets per la Guàrdia Civil en un bosc de Navarra, a pocs metres de la frontera francesa. Però quatre dels presos arriben a França, tres d’ETA i un, Carles Garcia Solé, del MIL. La revista Por Favor, gràcies a Josep Ramoneda i en menor mesura a Vázquez Montalbán, em va acceptar un article sobre “Los evadidos de Yeu” (l’illa francesa on les autoritats van confinar els quatre evadits), que va sortit com a número 100 (la portada, una espelma i dos ous, tal qual). Des de París, gràcies a una de les diverses “mans dretes” de Mitterrand (que no era encara president de la República), vaig poder arribar a l’illa de Yeu, on a l’Hôtel des Voyageurs vaig trobar els quatre evadits. El primer contacte va ser fred, van voler “comprovar” qui era jo, i vaig compartir amb ells tres dies, durant els quals em van explicar fil per randa tota la fuga i el periple posterior. Amb Garcia Solé vaig tenir llargues xerrades. Després d’uns mesos es van escapar tots quatre i van anar a Perpinyà. Garcia Solé sembla que no es va sentir a gust amb les escorrialles de la “lluita armada catalana”, perquè va integrar-se en els grups Bereziak, d’ETA poli-mili, però se’n van escindir i van acabar a ETA militar. Sempre he esperat que Garcia Solé se n’hagués acabat distanciant, perquè als Bereziak se’ls adjudica l’assassinat de Pertur, dirigent d’ETA que advocava per una sortida negociada de la lluita armada, per la via expeditiva de portar-lo en una barca mar endins i liquidar-lo d’un tret al cap.

Tot això per concloure que amb això de la memòria s’ha de ser prudent: el balanç del MIL va ser patètic, i el de SPA, desolador. Sembla que portava dues pistoles, segons un article recent. Dues? I per aprofitar la conjuntura actual per ficar-se amb el PSUC i el PSC, s’ha de tenir molta arrogància.