L’ull total de Steegmann Mangrané

És força comú entendre que la mirada transforma la rea­litat, però la realitat també transforma la mirada. La fulla també fa l’ull que la mira”, explica Daniel Steegmann Mangrané (Barcelona, 1977). Una fulla al lloc de l’ull és la retrospectiva que el Macba dedica a la seva obra, i que es podrà visitar fins al maig del 2024. El títol, que suggereix la relació de mútua transformació entre el subjecte i allò que mira, evoca també la idea d’interconnexió entre tots els elements de la realitat. Aquarel·les, films, fotografia, poesia, instal·lacions, escultures i hologrames descabdellen 25 anys d’obra germinada essencialment al Brasil, on Mangrané es va establir fa més de vint anys, abduït per les meravelles de la selva amazònica. Formalment eclèctiques, el seguit de propostes abracen una mirada no antropocèntrica i holística de la realitat.

La inquietud per la crisi ecològica du l’artista a considerar els estralls provocats pels paràmetres que han definit històricament el pensament occidental: “Des de Descartes hem entès el món d’acord amb un sistema de divisions i oposicions (ment-cos, natura-cultura, objectes-subjectes). Aquest sistema no només és fals, sinó extremament jeràrquic. Ens ha dut a entendre la natura com un rerefons per a les nostres accions”, comenta. Són els contorns d’aquests dualismes el que Mangrané pretén contribuir a difuminar amb el seu treball. Així, la natura travessa la cultura i la cultura travessa la natura al film 16 mm, que mostra una càmera videogràfica desplaçant-se per un tram de selva al sud-oest del Brasil. El bosc tropical, amb la seva geometria embrollada de lianes, esdevé metàfora de les complexes societats contemporànies.

L’artista es va establir fa més de vint anys al Brasil, abduït per les meravelles de la selva amazònica

Mangrané ens fa difícil destriar entre allò que és natural i allò que és fruit de la mà de l’home. El film Phasmides mostra un insecte pal que es camufla sobre un escenari de branquillons sobreposat, al seu torn, sobre un fons de formes geomètriques. L’artista hi proposa una reflexió sobre la relació entre figura i fons, i suggereix la idea que el nostre ús del llenguatge i el nostre moviment responen sempre a una voluntat de dissoldre’ns dins del món: “La majoria de persones volen pertànyer a alguna cosa. La idea de la dissolució té a veure amb això, però també amb el reconeixement místic i estètic que pertanyem a alguna cosa més gran que nosaltres. Si deixem l’ego a part i ens obrim, hi ha una forma d’èxtasi en aquesta dissolució”.

Influït per les cosmologies ameríndies, Steegmann Mangrané difon els límits entre subjecte i objecte. L’espectador ja no pot ser considerat “una espècie d’ull sense cos que entra en un cub blanc neutre (el museu) i veu una obra d’art en condicions ideals i autònomes”. Si l’obra mai existeix de forma autònoma, allò que interessa a l’artista és el moment de trobada entre la peça i el visitant. En aquesta trobada, la dimensió del cos propi esdevé un element determinant per a l’expe­riència sempre canviant de l’obra. Els diversos hologrames, per exemple, constrenyen l’espectador a moure’s davant del seu vidre i a ajustar la seva posició corporal per poder observar-ne les imatges. A la sala central de l’exposició, Paisatge de possibilitats funciona com una mena de metaobra que abraça i comprèn tots els treballs exposats: la sala, banyada d’una llum blava que es filtra a través de les finestres, va mudant d’intensitat al llarg del dia. El terra, cobert de gespa artificial, té una elevació al mig prou pronunciada perquè el visitant —que tant pot caminar-hi com estirar-s’hi al damunt— prengui consciència del seu moviment per l’espai.

Mangrané vol fer passes per a un nou paradigma cultural que reconegui les interrelacions de la realitat

La complexitat de la percepció és central en el treball de Mangrané. A la instal·lació Naranjas naranjas, l’artista convida els visitants a entrar en una petita habitació folrada amb filtre taronja des d’on poden esprémer i beure suc de taronja mentre observen l’exterior. Els efectes de la llum blava de la sala, però, distorsionen el color i l’experiència de la fruita i del suc, provocant un xoc fenomenològic. Més enllà del que passa al museu, Mangrané reivindica la importància de la postvisita, quan sortim de la sala i ens encarem de nou al (nou) món: “Amb el meu treball vull fer passes per a la creació d’un nou paradigma cultural que reconegui el sistema d’interrelacions i d’interdependències que conformen la realitat”.