Ponç Pons és Claudi Valeri

“Deixeu-me sol, que só molts”, va dir J. V. Foix. I Cernuda, que “parlen en el poeta veus diverses”. A la distància que hi ha sempre entre el jo biogràfic i el jo poètic, hi ha poetes que —potser només per joc, potser per la desconfiança moderna en la consistència de la pròpia individualitat— n’hi afegeixen una altra, i abans d’escriure un poema creen el poeta que escriurà el poema. Pessoa en va fer un art, inventant una legió d’heterònims. El poe­ta així creat és un personatge que, amb pocs trets, queda retratat per a la història, i apareix dotat amb la virtut de la coherència i la seguretat que no farà res que contradigui el que ha escrit, mentre el poeta que l’inventa s’inhibeix de les seves creacions com delegant-ne la responsabilitat.

Ponç Pons ha inventat un poeta anomenat Claudi Valeri; potser és senador, viu noblement de les seves rendes i escriu epigrames. El nom fa pensar en Marc Valeri Marcial, amb qui comparteix l’interès per retratar incisivament els vicis de la seva socie­tat, i en Gai Valeri Catul, la influència del qual es nota en el llenguatge poca-solta a l’hora de parlar d’afers sexuals o d’execrar els poderosos. Claudi Valeri és nat a Rieti, com Varró, un dels grans erudits de Roma, de vida llarga i plàcida excepte un breu temps d’enemistat amb Juli Cèsar. També hi ha ecos d’Ovidi, que va acabar exiliat a la costa del mar Negre per haver molestat Octavi. Claudi Valeri no ens diu quin emperador ha ofès, però sí que l’han castigat “a l’ostracisme mar enllà”, a Menorca, on “la gent parla un llatí que fa plorera”. Tampoc no ens diu de quina època es tracta, però tot sembla indicar que som ben entrats en el segon mil·lenari, atès que ja s’ha relacionat amb cristians, coneix la seva fe i en discrepa.

Pons li fa escriure uns poc més de dos-cents epigrames que retraten moments, personatges, situacions a Roma, i després a Menorca. Claudi Valeri parla de política, amb desconfiança, i d’amor, amb molta passió; filosofa a vegades, amb escepticisme, i s’interroga sobre els déus i sobre el Déu dels cristians, sense superar la més elemental teodicea: “Si el vostre Déu omnipotent ho és tot (…) ¿per què existeix el Mal i els que l’atien?”. Manifesta alguns sentiments propis de la nostra època però fora de lloc en un patrici romà, com la pietat envers els pobles vençuts i els esclaus. També semblen extemporanis alguns judicis, com quan intueix que la doctrina cristiana “ens durà a la derrota”, mentre “hordes bàrbares setgen, de tots els confins, / les difuntes fronteres del mapa de Roma”. No ens ho proposa explícitament, però som lliures de traslladar aquest amarg judici a l’Europa actual, assetjada de totes bandes, desarmada ideològicament i incapaç de defensar-se.

Diu el nostre poeta fictici: “L’epigrama ideal ho diu tot en un vers”. O ho ha de dir amb no gaires. La capacitat de síntesi n’és un dels requisits principals; això porta a fer afirma­cions contundents i a l’estalvi de matisos. Imprescindible és també una composició si no perfecta almenys rodona i sense abús d’ornaments. Així, el veterà Ponç Pons, que domina els versos decasíl·labs i alexandrins —encara que potser abusa del ritme ternari—, inspirant-se en els poetes de la Roma imperial, fa un poesia lleugera i apta per a tots els públics.

“Humanum est” (Epigrames de Claudi Valeri) 

Ponç Pons 
Quaderns Crema. 112 pàgines. 14 euros