Enric Ucelay-Da Cal: la forja i la trajectòria d’un historiador rebel

El 6 d’octubre passat —una data farcida de simbolisme en el món polític i intel·lectual català—, l’espai acadèmic de la Universitat Pompeu Fabra va acollir un homenatge a un dels seus mestres, en el més veritable sentit del terme, i catedràtic emèrit d’Història Contemporània, Enric Ucelay-Da Cal. Un acte senzill i emotiu, on es va repassar la trajectòria historiogràfica i humana d’un dels historiadors més innovadors, singulars i universals de la historiografia catalana i espanyola des dels inicis de la seva tasca investigadora als anys setanta del segle XX. A l’acte van assistir dues dotzenes de col·legues, com els professors Borja de Riquer, Josep M. Fradera, Anna Sallés o Susanna Tavera, així com deixebles i antics estudiants, amics tots ells, que es van encarregar de rememorar diversos aspectes de la seva oceànica i multifacètica obra, amb un repertori nodrit d’anècdotes, converses i deutes intel·lectuals de tota mena.

Nascut a Nova York el 1948 i de pares republicans exiliats, va créixer en un ambient marcat pels records familiars, la riquesa intel·lectual d’un ambient bildungsbürgerlich i les oportunitats d’una ciutat multicultural. Format com a historiador al Bard College de la Columbia University, es va interessar per l’estudi de la qüestió nacional de l’Espanya del període anterior a la Guerra Civil. Ell mateix s’ha definit alguna vegada com un home de frontera, que havia heretat una sensibilitat especial pel problema de “les Espanyes”, però que cercava sempre entendre aquella complexitat en un context europeu i global.

Cercava sempre entendre la complexitat de “les Espanyes” en un context europeu i global

Arribat a la capital catalana a inicis dels anys setanta, el seu objectiu inicial fou el de passar-hi un temps, no especialment extens, per fer recerca en arxius i biblioteques sobre el nacionalisme radical català dels anys vins i trenta, que es concretà en la seva primera tesi doctoral, dirigida per Edward Malefakis (1979) a la Columbia University. Tot i així, aquest novaiorquès de naixement va fer seva la cultura i la llengua del país on residia, i es va integrar ràpidament en els cercles de la fecunda i emergent historiografia catalana d’aquells anys.

Ucelay-Da Cal va evidenciar-se en els seus primers escrits com un element atípic, inclassificable, sempre original, suggeridor i fins provocador; en particular, a l’obra que marcaria la seva trajectòria docent i historiogràfica: La Catalunya populista, publicada el 1982. La seva interpretació del “populisme republicà” a la Catalunya dels anys trenta va ser considerada una de les millors obres històriques sobre el segle XX català i espanyol. Establert definitivament a Barcelona amb la seva dona Dorsey Boatwright (1947-2021), Ucelay-Da Cal va exercir la pràctica docent, primer com a professor titular i, posteriorment, com a catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma. A partir del 2007 continuà el seu mestratge docent com a catedràtic en el marc de l’UPF, on es va jubilar anys després. Al llarg de la seva àmplia vida acadèmica, va exercir com a mestre d’historiadors, dirigint i inspirant noves generacions d’estudiants en les seves investigacions sobre temes diversos, des de la Primera República portuguesa a la Guàrdia de Ferro romanesa o la participació dels “voluntaris catalans” en la Primera Guerra Mundial.

La seva interpretació del “populisme republicà” va ser considerada una de les millors sobre el segle XX

Tanmateix, la seva obra historio­gràfica mai va oblidar el complex món del catalanisme polític al segle XX i la seva interacció amb altres corrents polítics, inclòs el feixisme espanyol, o la relació entre identitats imperials i nacionals a l’Espanya metropolitana i del Carib. Aquesta línia va culminar en el seu llibre El imperialismo catalán (2003), ambiciós assaig d’interpretació del lloc del catalanisme polític i les seves variants a l’Espanya i l’Europa dels segles XIX i XX, així com el volum coral, El Mediterrani català, publicat el 2022, encara que escrit als anys noranta.

En definitiva, un historiador amb vocació indestructible, capaç sempre de suggerir i obrir vies d’interpretació originals i arriscades i, en molts aspectes, avançat al seu temps. Una feina contínua que aquest any es veurà reflectida en la publicació d’El fascio de las Ramblas (amb X. Casals) i l’esperada nova edició actualitzada, en català i castellà, del seu clàssic La Catalunya populista. Una obra tan immensa com la seva llegendària biblioteca personal o la seva generositat envers col·laboradors, deixebles, col·legues i amics, recordada avui amb especial afecte. Per molts anys!