Miquel Bauçà: mirada distant, tendra, perplexa
Tot esperant el moment de reunir l’obra completa de Miquel Bauçà, Edicions 62 en treu dos títols i un altre que va restar inèdit.
Miquel Bauçà (Felanitx, 1940 – Barcelona, 2005) va reunir a Obra poètica, 1959-1983 (Empúries, 1987) la seva producció fins al moment. Més endavant va publicar llibres més importants, tant en quantitat com en qualitat. N’hi ha prou de recordar el revulsiu que va significar El canvi (1998), gràcies al qual va passar de ser una nota a peu de plana de la nostra història literària a merèixer un capítol sencer. Ara el que tocaria és reunir-ne l’obra completa. Tot esperant aquest moment, Edicions 62 en treu dos títols i un altre que va restar inèdit.
Una bella història (1962) és el primer recull de poemes publicat per Bauçà, amb què va guanyar el premi Salvat-Papasseit. N’hi va haver una segona edició, el 1975, amb el text pràcticament idèntic. La tercera, per a l’Obra poètica del 1987, és un text nou, fruit de la reescriptura en heptasíl·labs de tots els poemes. Cal recordar que Bauçà, en un primer moment, escrivia a raig, sense fer versos, pura prosa; fins que va fer el ferm propòsit d’ajustar-se al vers de set, tot alternant terminacions masculines i femenines. Aquestes constriccions formals racionalment assumides tenen alguna cosa d’obsessiu que lliga amb la personalitat neuròtica, que es desprèn d’anècdotes que han transcendit sobre la seva vida, però també deixen veure, per si feia falta, que el seu projecte literari és sòlid i que no és conseqüència de cap deliri. L’heptasíl·lab, freqüent en les cançons i els romanços populars, té aquí un efecte irònic que reforça el distanciament dels fets que explica. Nihil obstat podia haver estat, el 1965, el segon llibre de Miquel Bauçà, però el censor de torn va obstar-hi afirmant que la major part de les poesies “són irreverents i sacrílegues”. Exagerava; probablement en va fer prou amb una en què el poeta explica que “el dia de la festa de la Raça” va trencar la guardiola i “me’n vaig anar a jeure amb una dona”. Ha restat en part inèdit fins ara; 19 poemes, d’un total de 51, van ser represos en anys posteriors; aquesta edició en recull les diferents variants.
En tots dos llibres s’hi manifesta un ambient rural opressiu, unes situacions absurdes i poca-soltes, l’avorriment juvenil, desesperança i desorientació. Bauçà, en paraules de Josep M. Llompart del 1962, estava creant “un món líric ple de caos i de confusió, però amb un ímpetu fora mida”. El crepuscle encèn estels, publicat el 1992, és diferent dels primers, més treballat i amb un vocabulari més complex, però també més enigmàtic o potser simplement més absurd. Són 147 composicions que van d’un mínim de 5 a un màxim d’11 versos, sempre heptasíl·labs, que narren breus escenes de la vida quotidiana. “Quan el cel s’emmoradeix / em passejo amb la cunyada, / tot seguint el rierol…” Parlen d’on és Numídia, i al final diu: “Serà l’última vegada”. Que parlen d’això, o que es veuran? Tant se val, tot resta en uns llimbs indeterminats on res del que passa acaba tenint sentit, és pura anècdota, verbalment enjogassada. En una entrevista del 1971, afirmava que “una manera de comprovar que un no està perfectament alienat és constatar si s’és encara capaç d’observar la seqüència del dia a la nit com si fos un espectacle, com un veritable show”. Miquel Bauçà va dedicar, o sacrificar, la seva vida a la contemplació distant, a vegades tendra, sovint amarga, sempre perplexa, dels seus contemporanis, que al cap dels anys encara no saben ben bé quina cara posar-hi.
Una bella història
Edicions 62
88 pàgines
15,50 euros
Nihil obstat
Edicions 62
96 pàgines
15,50 euros
El crepuscle encén estels
Edicions 62
88 pàgines
15,50 euros
