Finca

Descobreixo a X, aka Twitter, l’aparició d’un joc de taula que s’ambienta a Mallorca. El nom, Finca, de tot d’una em fa somriure: res més essencial que les finques, aquí! Les quarterades com a estatus, el patrimoni arquitectònic com a jerarquia... Tot això, encara tangible, tanmateix ha esdevingut des de fa dècades mer relat secundari en comparació amb el valor suprem, el valor de mercat. Fa anys, un fill d’empleats de banca va assistir a una festa dets Tsírculo Mallorquín, l’associació palmesana que encara creu en els llinatges nobiliaris. Algú va demanar qui era aquell desconegut, i un botifarra botà espontani: “Aquest? Res, deu tenir quatre solarets!”. “I cremats!”, replicà veloçment l’al·ludit, aprofitant que l’humil terreny que son pare conserva a fora vila havia patit un incendi estiuenc dies abans. En fi, la finca és una cosa seriosa i paradoxal, meitat sagrada, meitat explotable sota la fórmula de l’agroturisme o en una venda profitosa.

Finca, doncs... “Amb aquest nom”, vaig pensar, “deu ser que els creadors han captat les tresques de la mallorquinitat realment existent? Guanya qui aconsegueixi edificar més superfície o encabir-hi més turistes?”. Per desgràcia, la il·lustració de la capsa ja ho desmenteix amb el seu aroma de postal, de felicitat trescant entre tarongers. L’empresa alemanya que produeix el joc, Franjos, projecta una mirada “amable” sobre Mallorca, hobbitiana. Els jugadors representen pagesos en època de collita amb l’objectiu de vendre abans que els competidors carretades de fruits saborosos i localíssims (llimones, ametlles...) a diferents clients de l’illa. Revifa el somni conservacionista d’una agricultura autosuficient! Mallorca sempre bella, fèrtil, camperola! Torno a somriure i torna a ser un somriure sarcàstic, però des d’un altre lloc.

Sense pretendre-ho, un senzill entreteniment dels diumenges horabaixa ha esdevingut als meus ulls la síntesi de diverses coses fallides a casa nostra. Pobra Finca, que tan sols voldria divertir-me! Ara, no em negareu el regust a dolentia que deixa als llavis el contrast tan enorme entre el seu plantejament i l’estat real del sector primari... I, sobretot, el joc desvela a les clares una certa actitud d’estranger ric que, lluny d’aportar cosmopolitisme o diversitat, resideix entre nosaltres muntant-se la seva pel·lícula al marge de la realitat i, no poques vegades, fundant negocis suposadament ecofriendly o curosos, mostres de capitalisme bon al·lot, que no són sinó capricis, juguetes deslligades d’una economia funcional: que si una bodega, que si una boutique on caben una chaise longue i un vestit d’espart... Mentrestant, fora del tauler, s’acumulen les despulles. Qui estima Mallorca (d’aquesta manera) no la coneix.