Crònica d’un cop d’estat: exiliats a Barcelona recorden el final de Salvador Allende

Cada 11 de setembre, al barri del Carmel, diverses entitats veïnals, sindicats i partits polítics, organitzen un acte d’homenatge a qui fou president de Xile, Salvador Allende Gossens, víctima l’11 de setembre de 1973 d’un sanguinari cop d’estat. Des de fa més de 30 anys, centenars de persones s’apleguen a la plaça que duu el nom del President, inaugurada el 1985, amb l’impuls de l’alcalde Pasqual Maragall, que va procurar no faltar mai a aquesta cita, abans d’anar als actes institucionals de la Diada. Aquest any 2023, la cita del Carmel tindrà una rellevància especial. Es compleix el 50 aniversari d’aquells fets que van commoure el món i que tindrien impacte durador en les estratègies dels partits d’esquerra.

L’acte del Carmel és d’una exquisida senzillesa, que hagués agradat al president xilè. Sobre un entarimat de fusta i un equip de so propi d’un acte reivindicatiu dels anys 70, es succeeixen parlaments breus que relliguen l’exili xilè i la solidaritat catalana. Quan acaben les intervencions, es produeix un gran silenci que tensa l’ambient. Se sent una sintonia ratllada, unes turbulències en l’aire i emergeix la veu d’Allende, que parla per Radio Magallanes. “Seguramente sea esta la última oportunidad de dirigirme a ustedes...” diu als conciutadans que l’escolten en aquella hora amarga.

El discurs, improvisat en dramàtiques circumstàncies, tenia una clarividència sorprenent. No només pel valor del que deia un president assetjat, sinó perquè tot el que va fer aquell matí sembla tenir un sentit, un significat i una intenció sorprenents. I el discurs és el triomf pòstum de la paraula. Intueix que aquelles paraules a l’aire perduraran. “Mis palabras no tienen amargura sino decepción. Que sean ellas el castigo moral para los que han traicionado el juramento que hicieron”. I efectivament, van ser el càstig moral que van carregar els militars colpistes per la resta dels seus dies. Perquè les seves últimes paraules van esdevenir, amb els anys, la darrera paraula. La que perdura, la més important, la que tanca l’acte. La que ressonarà com un eco tot el dia. Si l’evocació d’una tragèdia pot tenir bellesa, aquest és un moment d’emoció sublim. Una imatge que fa justícia a la democràcia i honora la memòria d’Allende.

Però, com es van escoltar aquelles paraules en directe? Com les van viure els militants de la Unidad Popular, aquell matí de setembre de 1973? A través dels testimonis d’Eulogio Dávalos, Juan Fravega i Salvador Goya intentem aproximar-nos a la vivència personal de viure el cop d’estat en directe. Tots tres són xilens que es van haver d’exiliar a Catalunya. Salvador Goya va morir l’any 2015 a Barcelona, amb una vida plena de compromís amb la cooperació. Dávalos i Fravega han estat i continuen sent l’ànima del Centre Salvador Allende i impulsors de l’acte d’homenatge.

Canvi de sistema econòmic

L’11-S dels xilens semblava la crònica d’un cop fatalment anunciat. L’estratègia de tensió i el sabotatge estaven en marxa gairebé des del mateix dia en què Allende, tres anys abans, havia pres possessió de la presidència de Xile. Com a dirigent del partit socialista encapçalava la Unitat Popular, una coalició d’esquerres creada el 1970.

S’han analitzat moltes causes per explicar la situació crítica a la qual s’havia arribat el 1973. Darrera de totes elles hi ha la determinació de dur a la pràctica el programa electoral amb el qual Allende havia guanyat. El 4 de setembre de 1970, des del balcó de la seu de la Federació d’Estudiants de Xile, va improvisar el primer discurs després de la victòria electoral, en el qual ja hi havia aquesta frase: “cumpliremos el compromiso histórico que hemos contraído, de convertir en realidad el programa de la Unidad Popular”. Un programa certament radical, en el sentit que no pretenia ser una alternança més, sinó que ambicionava fer una transició democràtica cap al socialisme. Un canvi de sistema econòmic.

A mesura que el programa s’anava concretant –amb millores socials en el camp de l’educació, la sanitat, la reforma agrària i amb la recuperació de la sobirania sobre els recursos naturals, que simbolitzaria la nacionalització definitiva del coure–, l’oposició es radicalitzava alimentant una onada de rancor que anava més enllà del debat polític o la discussió ideològica. Però malgrat l’alta tensió existent el 1973 —enfrontaments al carrer, vagues patronals, altíssima inflació, intents de cop d’estat, manca de productes bàsics, enfrontament amb el poder judicial— la Unitat Popular mantenia i augmentava el seu recolzament electoral. El març de 1973, sis mesos abans del cop, la coalició d’esquerres havia aconseguit un 43,5% dels sufragis. Precisament va ser la decisió d’Allende de convocar un referèndum en forma de plebiscit per fer front als darrers atacs de l’oposició, el que precipitarà el cop d’estat. Armes contra urnes, en la seva versió més nua i criminal.

El matí de l’11 de setembre, quan Allende sap que hi ha moviment de tropes, es dirigeix cap a La Moneda. El cop s’ha posat en marxa a les 6 a Valparaíso. A les 7:20 el President arriba al Palau presidencial. Els seus moviments aquell matí de dimarts, fins a l’hora de la seva mort, estan extraordinàriament documentats al llibre que escrigué anys després Óscar Soto, un dels metges personals del President que va viure l’assalt a La Moneda. Segurament, tot i la gravetat de la situació, Allende ha de confiar encara que pot resoldre-la. Com en el tanquetazo del mes de Juny, com altres atemptats i provocacions, ell deu confiar en la seva persuasió, capacitat de diàleg i, sobretot, en el valor sagrat de la legalitat constitucional que l’empara.

Vivències del cop

Aquell dimarts Juan Fravega s’aixeca a les set, com cada matí i, mentre pren el cafè, escolta a la ràdio que hi ha moviments de tropes a diversos punts del país. Amb la seva companya, Cecília, decideixen agafar el Citroën dos cavalls i anar cap a la fàbrica Bayer, on treballen tots dos, “con la ilusa idea de ir a defender las empresas, que era la consigna ¿verdad? —recorda irònicament— y digo la ilusa idea porque allá no había ni un petardo, como mínimo en la Bayer”. Cecília és secretària del sindicat de treballadors professionals de l’empresa. Ella simpatitza amb els comunistes, ell és més proper als socialistes. Ella treballa a la secció agropecuària, ell a la farmacèutica. Viuen en un pis llogat a la part alta de Santiago i arriben a la Bayer al cap de mitja hora seguint l’avinguda que voreja el riu Mapocho,.

A les 8 ja són a l’aparcament interior de l’empresa. Allà, des de la ràdio del cotxe, escolten Allende per primera vegada. El president farà quatre breus al·locucions a través de la ràdio abans de la darrera i més coneguda. Juan Fravega pren consciència que la situació és realment dramàtica. A la primera comunicació, a les 7:55 per Radio Corporación, Allende ja transmet una imatge de soledat i de silenci que el deu envoltar: el silenci dels que no responen, el silenci dels desertors. Parla com a president de la República i s’adreça en primera persona als treballadors als quals demana que s’encaminin als llocs de treball, mantinguin la serenitat i evitin les provocacions. És el que faran Juan i Cecília i altres companys de la Bayer. Evidentment, encara no poden sospitar que res no servirà per aturar ni ajornar el cop. Les tres armes de l’exèrcit s’han conxorxat —instigades per forces reaccionàries i amb l’ajut dels Estats Units— per fer caure el govern. Com passa amb els cops d’estat, la conseqüència és que acaben també amb la democràcia.

Eulogio Dávalos, nascut a Santiago de Xile, és músic i compositor, de família de músics, virtuós guitarrista. L’any 1973 treballava a la Universitat Tècnica de l’Estat. El matí del dia 11 escolta amb preocupació la primera al·locució d’Allende. Informa que s’ha aixecat la Marina a Valparaíso, però que cal mantenir la calma i que no és una rebel·lió general. Eulogio subratlla aquesta errònia percepció d’Allende, perquè els principals traïdors seran, com correspon a una tragèdia shakesperiana, aquells en qui encara confiava.

Com Juan Fravega i tants d’altres que intenten arribar a la feina, Eulogio també es dirigeix a la Universitat. “Entonces nosotros teníamos orden que si venía una asonada fascista, que ya era prácticamente anunciada, nos presentáramos a primerísima hora en la misma Universidad, a ocupar nuestros lugares de trabajo, nuestro sitio”. Però Santiago és una ciutat molt extensa, el transport públic gairebé no funciona i la Universitat Tècnica queda molt lluny. Així que, com altres que s’atreveixen a sortir de casa, caminen fins que topen amb el primer control dels militars, fortament armats. “Devuélvanse ustedes a sus casas porque ya de aquí, hacia el centro de Santiago, no pasa nadie”. Amb barreja de por i frustració torna cap a casa, assumint amb realisme que la resistència contra el cop d’estat és impossible. Quan arriba a casa, aconsegueix sintonitzar Radio Magallanes en una radio a piles i escolta les últimes paraules d’Allende.

Eulogio no recorda l’hora exacta, però les cròniques l’han fixada amb precisió. A les 9:10 del dimarts 11 de setembre, Allende ha connectat amb Radio Magallanes, l’emissora vinculada al partit comunista. “Necesito que me saquen al aire immediatamente, compañero”. I articula el que ell sap que serà el seu testament polític, el testimoni amb el que plantejarà la darrera batalla contra els colpistes.

Premonitòriament ja anuncia que “seguramente ésta sea la última oportunidad en que pueda dirigirme a ustedes…” Informa que Radio Portales i Radio Corporación han estat bombardejades, repassa breument la traïció dels militars —aquest epítet els perseguirà sempre—, però no s’entreté parlant dels autors materials. Es centra en identificar i denunciar els autors intel·lectuals de la barbàrie: el capital forani, l’imperialisme i la reacció “... del mismo sector social que hoy estará en sus casas esperando reconquistar el poder, por mano ajena, para seguir defendiendo sus granjerías y sus privilegios”. Allende admet la gravetat de la situació, anuncia ja la seva decisió –”pagaré con mi vida la lealtad del pueblo”— i dedica la part central del discurs a reconèixer la fortalesa, el coratge i la vitalitat dels sectors socials que l’han recolzat, una enumeració que és un exemple de retòrica brillant i triomfadora, perquè anomenant i adreçant-se “a aquellos que serán perseguidos” els eleva moralment per damunt dels colpistes. I, amb pragmatisme, fa una clara recomanació: “el pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse”.

Aquest és el missatge principal que Salvador Goya interioritza. Havia nascut a Santiago de Xile el 1943, quatre anys després que la seva mare i el seu avi matern, catalans tots dos, hi arribessin a bord del Winnipeg, el vaixell que va aconseguir Pablo Neruda per transportar refugiats espanyols després de la guerra civil. L’avi Roset havia estat un dels fundadors del PSUC a l’Alt Camp, d’on eren originaris. La mare, Salomé Roset, havia estat mestre durant la República. Per això ha après de petit el català a casa. Militant del Partit Comunista de Xile des dels 18 anys, Salvador Goya és en aquells moments Director d’ENARA, una empresa nacional de recanvis automotrius. ENARA és producte d’una visió avançada que alguns havien tingut abans de la victòria d’Allende. A un país en el qual el parc mòbil de transport era majoritàriament d’origen nord-americà, calia garantir el manteniment de la flota. I així va néixer l’empresa pública que assegurava la importació i distribució dels recanvis i que seria clau per fer front al bloqueig dels transportistes durant alguns períodes del govern de la Unitat Popular.

ENARA estava al costat de l’aeroport militar de Los Cerrillos. Mentre Salvador Goya es dirigeix en cotxe cap allà, abans de les 7 del matí, escolta les primeres informacions sobre l’aixecament de la Marina a Valparaíso. Quan arriba a l’empresa ja veu l’aeroport en estat d’alerta, amb sacs de sorra i metralladores al voltant. “En els primers moments no sabem exactament què havíem de fer. No sabíem què fotre”. Les primeres i quasi úniques accions que emprenen són el bloqueig del funcionament de l’empresa, la documentació de documents que puguin ser comprometedors i, finalment, envien la gent cap a casa, especialment els més temorencs.

Goya escolta el discurs d’Allende des de la ràdio de l’empresa. “Crec que en aquell moment no copsem la importància del discurs. Jo almenys llavors no vaig ser conscient del que significa: estem desbordats, hi ha un cop d’estat, tenim altres preocupacions…. M’emociono, però l’únic missatge que m’arriba és que podem perdre. però que no ens hem de rendir”. Goya, pragmàtic, entén les paraules d’Allende com una crida a la resistència, però no ara, no avui, sinó en un futur indeterminat. Encara no ho sap, però amb la perspectiva del temps, semblarà clar que el suïcidi d’Allende és moltes coses a la vegada: una mostra de coherència amb el seu mandat, un exemple de coratge i honor, però també, des d’un punt de vista pràctic, un intent de sacrificar-se per evitar més morts.

El palau bombardejat

L’assalt a La Moneda comença a primera hora del matí, quan les tropes revoltades encerclen el Palau. Durarà fins a les 14:00, moment en que Allende es suïcida. Són les tràgiques hores d’un combat desigual i carregat de simbolisme, perquè efectivament, els que fan costat a Allende i ell mateix, es defensen amb les poques armes que tenen i les que deixen, quan abandonen l’edifici, els Carabineros encarregats de la seguretat de l’edifici. A Palau ja només hi quedaran unes quaranta persones, entre elles diversos metges, les filles d’Allende i la seva secretària, alguns assessors i un petit grup d’amics personals.

La barbàrie dels colpistes i la seva determinació de provocar terror queda reflectida en el fet que no només es mobilitzen tancs i regiments d’infanteria sinó que intervé la força aèria per bombardejar La Moneda. És una desproporció grotesca. Juan Seoane, cap de la Guàrdia Presidencial, present aquell dia a La Moneda, dirà anys més tard davant de la Comissió Retting: “una defensa era imposible, había pocas armas, ninguna de ataque. Creo que más que un acto de guerra el permanecer allá era un acto de dignidad”. Hi coincidirà Jesús M. Martínez, a la seva biografia sobre el president, quan afirma: “Allende encabezó a balazos, no la defensa de La Moneda, que era inútil, sinó la representación de la defensa de La Moneda. Era su forma de dar la cara que no daban los instigadores ni los autores del golpe”.

Juan Fravega ha estat transportant companys amb el seu 2CV, des de la fàbrica Bayer fins als seus barris de residència. Cecília, la seva dona, s’ha quedat a la fàbrica. Quan torna d’un d’aquests trasllats, cap a les onze i mitja diu, pugen junts al terrat de la Bayer. Des d’allà veuen el bombardeig de La Moneda. “Vimos la acción de los Hawker-Hunter tirando las bombas”. Juan, com molts xilens, sap i recorda perfectament la modalitat dels avions, que faran fins a vuit passades per sobre del Palau.

A les quatre de la tarda Salvador Goya marxa d’ENARA, on no hi quedarà ningú més. Eulogio Dávalos no ha pogut arribar a la Universitat Tècnica, ocupada pels militars, on faran molts detinguts, entre ells el seu amic i company Víctor Jara, que serà torturat i mort més tard. Juan Fravega i Cecília marxen a les tres de la Bayer per no exposar-se a quedar al carrer durant el toc de queda. La fàbrica queda quasi abandonada. Tots hauran de prendre el camí de l’exili: aquell dia Xile entra en un període de 17 anys de dictadura i repressió per a milers de persones. Salvador Goya passarà molt aviat a la clandestinitat i el mateix partit comunista li recomanarà abandonar el país. Juan Fravega serà detingut, amb la seva dona, a principis d’octubre, i seran traslladats al tristament cèlebre Estadio Nacional, on més de 7.000 xilens seran torturats. Quan aconsegueixen sortir-ne entenen que han de marxar de Xile i emprendre el camí de l’exili.

Tots tres, com altres exiliats xilens, reivindicaran l’experiència de la Unitat Popular i mantindran viva la memòria de Salvador Allende, com un tribut a la coherència i a la decència política. Faran que, cada any a Barcelona, com a molts racons del món, les seves últimes paraules triomfin per sobre la mesquinesa, la violència i la traïció. “Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor”.