Aristòtil i el Procés

El llarg procés independentista a Catalunya —que els esperançats consideren viu, els oportunistes un planter de vots, els optimistes acabat, els pessimistes un malson interminable— serà qualificat un dia pels amics de la història com la conseqüència inevitable de no haver tingut present les circumstàncies i determinacions reals de la nostra posició dins l’estat al qual, velis nolis, pertanyem. Més encara, per estrany que això pugui semblar en el cas de les persones que es dediquen professionalment a la política —els altres hi participem de biaix—, el Procés sembla haver estat, igualment, la conseqüència d’una ignorància avui imperdonable: la de les lliçons que ofereix, ja no el conflicte catalanoespanyol, sinó el gros de la teoria política que tenim al darrere al nostre continent, seu i representació de quasi tots els règims polítics que hom pugui imaginar, des de la tirania a la democràcia més perfecta.

El lector que vulgui posseir un cert coneixement del marc teòric que explica quines coses resulten afortunades en política i quines estan destinades al fracàs, farà bé de llegir, si coneix la llengua anglesa, aquest magnífic manual, encara llegit i lloat a totes les universitats de l’Ivy League nord-americana: G. H. Sabine, A History of Political Theory (Londres, George G. Harrap & Co. Ltd., 1937, moltes reed.). No en coneixem cap altra de tan ben feta, i tan útil per a tota persona desitjosa de tenir sobre els afers de la política idees clares, distintes i geo­mètriques, cosa que, com sabem per Descartes i Spinoza, sempre és millor que tenir-les confuses.

Quan agafarà aquest llibre veurà que, després de les consideracions generals que diuen que una comunitat per força ha de donar-se unes normes si vol sobreviure com a tal cosa, Sabine analitza les utòpiques idees de Sòcrates i de Plató, però no triga a entrar en la primera teoria política solvent que va donar Occident, filla de l’experiència dels tan diferents règims polítics viscuts a Grècia des de la seva “fundació”: la d’Aristòtil.

També al lector li resultarà de gran profit compaginar aquest llibre amb els grans tractats polítics que ha generat Europa, tant els “realistes” —l’Estagirita, Maquiavel, Luter, Bodin, Hobbes o Locke— com els “idealistes” —Plató, Thomas More, Rousseau en part, o Hegel. Hi trobarà idees de tots els colors, per a tots els gustos, i sabrà, llavors, entendre amb més gran coneixement (nous, entre els grecs, que és més que cos, i que ànima, psyche) tant la veritat i les mentides que amaga el nostre Procés com la difícil versemblança d’un estat com Espanya, només sostingut per una carta magna elaborada i mantinguda amb gran dificultat atesa la tradició d’aquest país.

Un cop estudiat aquell manual insubstituïble (a Iberlibro.com a partir de cinc euros; una ganga) també farà extremament bé —excusi el lector a qui va ser professor de lletres— començant a llegir tots i cada un dels llibres bàsics de la teoria política que s’hi exposen: no són tants. El primer amb cara i ulls, sens dubte, és la Política, d’Aristòtil, ara novament traduï­da i abundosament anotada per Miguel Candel a la col·lecció de clàssics grecs i llatins fundada per Francesc Cambó (2 vols., Barcelona, Fundació Bernat Metge, 2023). Si deixa a banda la teoria política medieval i renaixentista, tan contaminada de teologia, el lector passarà de seguida als autors moderns que hem esmentat més amunt i acabarà, possiblement, covant molta sospita respecte als mecanismes estètics i propagandístics en què s’ha basat, per a infecund resultat, el nostre Procés, ja amb un decenni d’existència.

Cal dir que Aristòtil considerava la política com una art que havia de basar-se, per anar bé, en la virtut del ciutadà (areté), en la prudència o temperança (sophrosine) i en l’amistat (philia), i que, per tant, allà on fallés algun d’aquests elements, l’activitat política dels ciutadans i dels seus governants per força havia de derivar en alguna cosa indesitjable o no bona. Prudència, en el nostre Procés, n’hi ha hagut poca: els responsables directes de la batussa de l’1-O van ser els policies nacionals; els indirectes van ser aquells que van enviar les masses a un acte tan arriscat. Bella amistat entre els participants i encara seguidors d’aquella idea, moltíssima; però aquests “amics entre ells” hauran de reconèixer que no senten gaire simpatia per als ciutadans “altres”, és a dir, els que no van secundar la iniciativa: potser la meitat de la població. La virtut, diu també Aristòtil, és cosa difícil d’avaluar, perquè és subjectiva: l’hem de suposar, en molts casos, en uns i altres.

I una citació per acabar (Aristòtil, Política, IV 4, 1292a): “Una altra forma de democràcia és ... aquella en què és sobirana la massa i no la llei ... Això succeeix per culpa dels demagogs; en efecte, a les ciutats [l’equivalent, avui, seria l’estat] que es governen democràticament d’acord amb la llei no té lloc el demagog ... Allà on les lleis no són sobiranes hi apareixen els demagogs. Llavors el poble es converteix en monarca, dirigent únic format de molts, perquè són molts els que aleshores exerceixen la sobirania, no individualment, sinó col·lectivament”.