Ivan Forcadell: el nou artista de poble

El trajecte en cotxe des d’un bar d’Alcanar fins al prat d’Ivan Forcadell dura exactament set minuts. L’artista condueix despreocupat per una carretera rossegada i envoltada de camps de tarongers. A l’horitzó, el cel i el mar es fonen. De sobte, s’atura davant d’una tanca mentre el motor encara brama. “No et mogues”. Baixa, l’obre, torna al vehicle i, ara sí, entrem al seu oasis personal. També és el lloc de reunió de la seva comunitat. Paraules textuals. Al terreny, la mare li ha plantat mig centenar d’oliveres joves i la germana l’ajuda amb un hortet que fa goig. Una morera centenària i una figuera imponent flanquegen una caseta amb un porxo i dues portes reconvertides en una taula llarga. El prat de Forcadell és auster. Vindria a ser com aquell “castell de 3,66 x 3,66 metres” situat en un penya-segat de la Costa Blava del que tant presumia Le Corbusier. Una cabaneta de fusta que va definir com a “esplèndida i extravagantment confortable i bonica per dins” i que va construir el 1952 per a regalar-li a la seva dona.

El famós Cabanon de l’arquitecte franco-suís, que no ha inspirat poca literatura a l’hora de qüestionar l’espai que necessitem per a viure, ara té ara una espècie d’homenatge en versió ebrenca. O, millor dit, una picada d’ull enginyosa que s’escapa literalment d’aquest raconet de món que llinda amb el riu Sénia. “Quan em van convidar a participar en l’exposició Artista de poble a Lo Pati volia fer alguna cosa que anés en contra de lo que s’espera precisament d’un artista de poble, un terme que sempre ha tingut una connotació negativa. A les Terres de l’Ebre hi viu gent molt cool. Diria que els privilegiats som nosaltres i no els de les grans ciutats”, assegura Forcadell, que estrena la trentena amb una carrera professional que va com un coet. Les vivències dels darrers mesos -arreglar la caseta abandonada, una tronada inesperada, conrear l’hort, contemplar els arbres...- han inspirat la instal·lació La Suite del Cabagnon N.1, un mural de 20x5 metres on es fusionen cinc llenços de nova fornada amb un collage fet a partir de retalls d’obres descartades i materials trobats aquí i allà. “Jo no tiro res, tot ho guardo i ho reaprofito”, sentència l’artista amb ànima de pagès, un ofici que li ve de família.

El centre d’art Lo Pati, situat a Amposta, és un imponent cub de formigó amb una llengua de vidre que travessa la façana principal. A dins m’espera Aida Boix, directora de l’equipament i també comissària de l’exposició. “Els darrers anys, i sobretot arran de la pandèmia, la connotació de poble ha canviat a millor. A més, les noves tecnologies ha fet que per exercir certes professions ja no t’hagis de desplaçar. I amb Artista de poble, que porta un títol que vol trencar estigmes, volíem reivindicar precisament la llibertat de decidir on vols viure i treballar”, afirma. Per això a escollit cinc creadors amb estils i trajectòries tan dispars com la del canareu Forcadell, els tortosins Pepo Moreno i Aura Roig, i els ampostins Hernán en H i Cristina Torta. A més de ser ebrencs, tots ells professen amor al llenç i al pinzell. “Molts artistes joves van abandonar la pintura per l’art digital, però des de fa un temps alguns l’han recuperat i també volíem mostrar-ho”, assegura.

A l’única sala de Lo Pati conviuen unes obres que la comissària explica amb precisió i context: passegem entre els cossos nuets de Roig, la marca del temps en els processos de desindustrialització de Torta, la mirada il·lustrada de Hernán en H i el divertit manifest visual de Moreno que nega la heteronormativitat quotidiana (i és que els camps d’arròs, les baldanes, els flamencs del Delta i el Monument franquista de Tortosa també són gais) fins a plantar-nos davant de l’aclaparadora instal·lació de Forcadell. La llavor que fa uns mesos va plantar al prat ha brotat en forma d’explosió. Una explosió radiant, rústica, també rudimentària i, sobretot, plena de vida. I és llavors quan ressonen les seves paraules del dia anterior: “Com conreo tomaques, conreo una pràctica artística”. I quan ho deia, assegut al porxo del seu prat, encara no sabia que estava manllevant la idea que Joan Miró li va transmetre al crític d’art Yvon Taillandier: que ell treballava com un hortolà.