‘L’amor no passarà mai’

Les històries necessiten protagonistes. Ho repeteix Patrick Radden Keefe, per citar el periodista del moment, que ha escrit sobre l’epidèmia dels opiacis als Estats Units a partir de la família Sackler (L’imperi del dolor, Edicions del Periscopi). A Catalunya, la desarticulació d’una facció criminal dels hooligans del Barça no es llegeix igual sense retratar Paco el Gordo, aquell home del barri del Poble-sec amb un codi d’honor propi i certa verborrea. “Si no ens ajudes, et matarem. Som els Casuals. Aquí ningú juga amb els Boixos Nois”, amenaça a un segrestat. De la mateixa manera que l’esquizofrènia necessita que Els nois de Hidden Valley Road (Periscopi) despullin les seves vides.

Els perills que comporten la muntanya i la deixadesa administrativa s’expliquen i s’entenen millor de la mà de Joan Boixadera i de Lídia Bosch. Junts van sortir el 22 de setembre del 2020 a fer la ruta circular de Carros de Foc, que uneix els nou refugis del Parc Nacional d’Aigüestortes (Alt Pirineu). Ell era metge resident a Cardiologia; ella, a Medicina Familiar i Comunitària. Tots dos tenien 27 anys quan els van trobar –nou dies després que comencessin l’excursió– junts, un al costat de l’altre, sota una roca, prop de l’estany de Pòdo. Els bombers sospitaven que s’hi van arrecerar del vent i la neu i ja no van aconseguir reprendre el camí cap al refugi. Van morir de fred.

Un any després, la seva família va iniciar una batalla perquè l’Administració assumeixi responsabilitats en la mort dels joves. Demanen una indemnització de 294.000 euros per danys morals, basada en si la parella va rebre alguna alerta meteorològica i va tenir marge de reacció. Una reclamació patrimonial amb un recorregut administratiu de 19 mesos, d’informe en informe, entre peticions al Departament d’Acció Climàtica, a l’últim refugi on van ser, a la Federació d’Excursionistes, al Consell General d’Aran, al Parc Nacional…

La Generalitat finalment va emetre un informe desfavorable; considera que no hi ha una “relació de causalitat entre el dany i l’actuació de l’administració”. Un dany inimaginable. Les xarxes socials atresoren qui van ser. A les fotos, se’ls veu somrients, un al costat de l’altre. Comparteixen joventut, carrera, amics... Afició per la natura, passió per una professió en la qual signen estudis junts i aquell esclat de bellesa d’una vida que germina, amb la certesa que el futur que estaven dibuixant només podia ser daurat.

La resposta de la Generalitat és impròpia d’una “bona administració”, segons un dictamen de la Comissió Jurídica Assessora, que recorda que aquest tipus d’expedients s’han de resoldre en sis mesos. Però no només retreu les dilacions, també conclou que “s’ha causat una indefensió material” a les famílies dels joves: no se’ls va permetre presentar un recurs contra els últims informes del cas. Per això demana retrotreure el procés fins al punt en què puguin al·legar abans que es prengui la decisió final.

Paral·lelament, els familiars de la Lídia i el Joan també van recórrer a la Síndica de Greuges. Van denunciar diverses “faltes”: de mesures de seguretat al parc que suposen “un risc greu” per a les persones que fan la ruta de Carros de Foc; “de coordinació” entre els refugis; d’informació davant de “situacions meteorològiques documentades” i de cobertura telefònica a 1.500 hectàrees del parc. Sense xarxa mòbil, “les trucades dels joves al 112 i el 061″ no van obtenir resposta.

L’informe de la síndica, Esther Giménez-Salinas, datat l’octubre de l’any passat, deixa clar que ningú se sent ni remotament responsable del que va passar. La Direcció General de Protecció Civil va al·legar que no és competent en el pla d’autoprotecció del parc. Tampoc en el de telecomunicacions. Ni en els avisos massius als visitants perquè llavors no disposaven d’eines per dur-los a terme, ni de les competències, que la Generalitat va assumir al febrer.

La Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvament va adduir que l’activitat de Carros de Foc l’organitza una empresa privada. Va afegir que la manca de cobertura telefònica o de ràdio a “determinats refugis” depèn del fet que les operadores de telefonia vulguin instal·lar-hi antenes i mantenir-les. I només l’“Estat” ho pot exigir, segons van repetir el Departament d’Interior i el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI).

La Direcció General de Polítiques Ambientals i Medi Natural va assenyalar que el refugi de Colomèrs –d’on van sortir la Lídia i el Joan– depèn del Consell General d’Aran, i el d’Amitges –al qual no van arribar mai–, del Centre Excursionista de Catalunya. I els dos equipaments esportius, amb cobertura d’internet i connectats entre si, estan subjectes a les normes del Consell Català de l’Esport. Ni les reserves ni els avisos meteorològics són cosa seva.

En resum: només hi ha cobertura del telèfon 112 “en una petita part del parc” d’Aigüestortes. I malgrat els intents per posar-hi remei, “la ruta de Carros de Foc transcorre en general” per aquella zona en què ningú es pot trucar per mòbil. Per solucionar-ho, la síndica demana que millori la coordinació entre Acció Climàtica i el CTTI. I també entre la Generalitat i l’Estat per negociar amb les operadores un increment de la cobertura. A la direcció del Parc Nacional li sol·licita una senyalització que deixi clar els llocs on és impossible fins i tot comunicar-se amb el 112.

Per més que ho intentessin, quan la Lídia i el Joan es van perdre entre la borrasca no van poder demanar ajuda. La seva família va donar l’alerta quan va veure que no donaven senyals de vida. Haurien d’haver tornat a casa el 28 de setembre. Van trobar els seus cossos congelats l’1 d’octubre. Van certificar la mort oficial l’endemà. “L’amor no passarà mai”, els van acomiadar en la seva esquela conjunta.