La Barcelona que explora la novel·la

El dia de Sant Jordi, quan la ciutat es muda perquè els carrers esdevinguin la pàtria dels llibres, una vella pregunta retorna a les parades on s’exposen les novetats publicades els darrers mesos: és Barcelona un espai ben explorat per la novel·la? Algunes reedicions i llibres nous permeten dir sí.

Fa com a mínim cent anys que el tòpic repeteix que la ciutat no ha tingut una bona translació novel·lística. Però a l’Observatori Fabra un lobby empresarial organitza un còctel per presentar Miquel Comabella, un candidat business frendly a l’alcaldia. Així comença l’acció d’Igual que ayer, nova entrega de la sèrie protagonitzada per l’aprenent de detectiu privat Jordi Viassolo que està escrivint Eduard Palomares. Al cap de poques pàgines, Comabella s’estampa per la carretera de la Rabassada i la seva mort acabarà sent el catalitzador d’una acció que té com a centre de reflexió l’especulació immobiliària i les desigualtats socials a la ciutat. No hi ha bona novel·la urbana sinó tematitza el conflicte del protagonista amb l’espai.

No gaire lluny d’on Comabella la palma, es diu que Vicente Blasco Ibáñez va contemplar una panoràmica clàssica del Cap i Casal. Des del Tibidabo, imaginava el formigueig humà a cada casa i un pensament li va venir al cap: “Quantes novel·les hi ha per fer a Barcelona!”. L’anècdota la va explicar el crític Domènec Guansé el 1929 i l’article pot llegir-se al Panorama crític de la narrativa catalana d’entreguerres. Allò que plantejava Guansé a la seva reflexió, titulada precisament “La novel·la de Barcelona”, era que la ciutat tenia potencial literari, “una pasta magnífica”, però la literatura catalana no l’estava aprofitant.

D’alguna manera, d’immediat, els fets li donarien la raó. El 1931 el revolucionari rus “Victor Serge” publicava en francès El naixement de la nostra força. Un any abans havia escrit una novel·la assagística sobre la seva experiència carcerària a França. Quan en va sortir, el 1917, es va traslladar a Barcelona. Aquí va connectar amb els cercles anarquistes que pretenien impulsar una vaga general que va ser derrotada. A l’octubre Serge marxaria cap a Rússia i la revolució soviètica esdevindria el seu cor biogràfic. Però no va oblidar els mesos barcelonins, que van ser la inspiració autobiogràfica per a una novel·la que, per fi, s’ha traduït al català. Ho ha fet Víctor Camarasa i l’ha publicat L’Agulla Daurada.

No hi ha una bona novel·la urbana sinó tematitza el conflicte del protagonista amb l’espai

Des de la primera línia, la topografia barcelonina és clau per a l’acció de la primera part. “Una roca abrupta domina la ciutat, esquerdant l’horitzó a les seves masses anguloses”. És l’altre extrem muntanyós de la ciutat. És Montjuïc i la fortalesa que vigila el formigueig humà, en aquest cas el moviment obrer. “La força obrera s’hi estenia com la sang nova per les artèries d’un organisme vell”. El narrador descobreix la força, per exemple, al Cafè Espanyol. “Aquell gran vestíbul, allargat fins a l’infinit amb miralls imponents emmarcats en or, es fonia amb les terrasses plenes de veus que feien una remor com de brisa entre el fullatge, i amb l’avinguda més electritzada, la dels petits teatres, la dels concerts als cafès, la de les pistes de ball dels gran cafès obrers”. Allà, a cafès i impremtes de premsa radical, connecten europeus que marxen dels països en guerra mundial perquè el seu conflicte és un altre. És l’obrer. I a Barcelona bullia com experimenta el lector en la descripció d’un tumult pel barri vell.

Els escriptors catalans no van possessionar aquella Barcelona conflictiva com a espai per a les seves ficcions, la que Andreu Farràs acaba d’historiar a Roses de foc a Barcelona. Qui més s’hi va acostar, pel costat fosc, va ser Juli Vallmitjana amb els seus retrats dels baixos fons. El conflicte de classes, sigui com sigui, no va empeltar la narrativa catalana o no ho va fer proporcionalment a la potència i la conflictivitat que el moviment anarquista tenia aleshores.

No deixa de ser simptomàtic que una fita de la protesta —la vaga de llogaters— no hagi tingut fins ara la seva versió com a novel·la, i ha estat una novel·la gràfica: Rebel·lió, de Francisco Sánchez, amb dibuixos d’Ana Sáinz “Anapurna”. Si els protagonistes de la novel·la de Serge són linotipistes de Solidaridad Obrera, els protagonistes del còmic llegeixen aquest diari. És una memòria de la ciutat en bona mesura desapareguda perquè va ser esborrada per les armes després de la guerra, però també perquè no va ser recreada literàriament.

Per això té sentit fer-se la pregunta: si Barcelona ha estat o no explorada per la novel·la i què s’ha perdut pel fet que no ho hagi estat prou o només ho hagi estat en part. La ciutat moderna, la que reneix durant el segle de la burgesia, al segle XIX, va regenerant també la seva identitat a través de l’imaginari que sobre ella no han deixat de construir els novel·listes. I qui va entomar el repte amb més ambició i talent, poc després que Guansé plantegés aquella reflexió, va ser Josep Maria de Sagarra. Vida privada és del 1932, però acaba de retornar editada per Narcís Garolera a la Biblioteca de Clàssics Catalans de Barcino. És la novel·la de la decadència de la noblesa local i l’aparició d’una burgesia frívola que s’entrecreua a les festes o al llit i explora el Xino per desafiar la seva pròpia moral.

Aquest viatge al Raval, de nord a sud, el fa també el protagonista de Míster Evasió de Blai Bonet. La primera edició era del 1969, ara l’ha recuperada Club Editor i per primera vegada es publica integrant els fragments retallats per la censura. Llegida en la tradició de la novel·la barcelonina, aquesta, com farien d’altres escrites en castellà, segurament també abordava l’assumpte més rellevant de la ficció sobre la capital catalana: el xoc identitari provocat per la immigració. És un tema prototípic d’una novel·la urbana realista en què s’aborden les relacions de classe, poder i diners. Perquè la novel·la, com la ciutat moderna, és burgesa i, quan arrisca, evidencia els límits morals i materials que s’entrecreuen en la urbs capitalista. És un formigueix que aconsegueix mostrar sencer Eduard Márquez a 1969. Aquesta experimental novel·la documental és una de les millors reconstruccions literàries de la vida a Barcelona, una fita magnètica en la comprensió de les tensions durant l’últim franquisme.

Els conflictes del present ja són uns altres. S’han publicat dues narracions l’acció de les quals transcorre a Barcelona, totes dues escrites per dones: Los astronautas, de Laura Ferrero, i Consum preferent, d’Andrea Genovart. Los astronautas és una ficció intimista de base autobiogràfica que, meditant sobre la família, pensa la pròpia identitat descobrint la dels pares. La ciutat és un escenari. Ella s’està al pis del carrer Amigó on la seva mare viurà quan es divorcia, l’acompanya al Clínic o s’asseu amb el pare al carrer Mandri. En canvi, a la de Genovart, Barcelona no és accidental sinó central: és una novel·la del xoc de la protagonista amb la seva circumstància. I aquesta és la nostra. Ella furga i furga en les seves impostures: la dels precaris culturals, l’Abacus o els culturetes responsables que sedem la nostra consciència crítica passejant la mirada a l’exposició del World Press Photo al CCCB. És una narradora irada, ansiosa, perquè viu el conflicte del present en aquesta ciutat. Com a les millors novel·les urbanes, Barcelona, aquí, amenaça.