Picasso, Miró, Tàpies: Bordell, escombra, instint

L’art pot morir —deia Miró–, però el que importa és que hagi escampat gèrmens sobre la terra”… Els quadres es poden destruir. El seu valor ha de raure en les idees i els sentiments que transmeten per forjar la nostra conducta en el futur.

Lluny de la beateria que propicia la mitificació, no trobarem millor manera d’honrar Picasso, Miró i Tàpies que obrir les finestres a la interlocució i el suport, a l’estat de vigília i a la intenció crítica amb la voluntat de proposar solucions noves per a un nou moment i un pròxim futur, d’una altra generació ja avui present.

Un fil visible, en la seva pintura, lliga els tres artistes com en una frontalitat romànica: el capgirament d’una perspectiva que va ser present en l’art fins que, el 1907, apareix el bordell pictòric de Picasso Les senyoretes d’Avinyó.

En aquest bordell, en aquest saló dels miralls trencats, cinc prostitutes expressades en trets geomètrics se’ns ofereixen en un espai pintat com amb navalla, en un violent ús de les formes. Aquest llenç esquitxat d’ulls ens mira cara a cara des de les seves negres còrnies com culleres. No hi ha mugrons ni sexes, només ulls, i als seus peus una natura morta com un tall lunar de síndria i altres fruits dionisíacs. Amb elles comença el cubisme, tot interpel·lant l’espectador amb tanta intensitat que se sent observat per elles i convidat a entrar pintura endins.

El cubisme és un gran misteri contemporani que Picasso resol amb un altre enigma. No és una qüestió simplista de plans, esferes i cons en un atzar de geometria; el que ens ofereix el cubisme és una altra visió encertada en la manera de representar l’espai de l’interior en què els nostres esperits i cossos es desplacen. Un trencament amb la tradició occidental pictòrica de veure la pintura com a finestra al mur, un exercici de recerca de la veritat i la visió: no tan sols una revolució en l’espai de la pintura, sinó també una revolució en la nostra percepció i comprensió de l’espai de la pintura. Una seqüència de la mirada.

Un apèndix: En la seva última dècada de treball prodigiós, el 30 de juny del 1972 Picasso pinta el seu darrer autoretrat, en el qual apunta la silueta d’una calavera, terrible com a presagi i serena com a al·legoria. La paritat dels seus tons cromàtics i la perplexitat de la seva mirada conviden ineludiblement a assumir que un gran final es tanca en el punt d’inici. Les senyoretes del carrer Avinyó habiten per sempre en l’últim rostre de Picasso.

Tres anys abans, el 1969, Joan Miró havia dibuixat amb escombra i pintura negra la seva cal·ligrafia pictòrica, un mural efímer en les vidrieres del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, just a sota dels esgrafiats que hi havia fet Picasso el 1962 quan es va construir l’edifici, obrint un diàleg incandescent entre artistes. Tota una dansa i privilegi, en aquell any, per als ulls de la ciutat.

Hi ha pintures que no es poden mirar de cara. Ens enceguen. Com en un incendiari espectacle de l’univers, Joan Miró inicia al final de la dècada dels trenta la seva sèrie de vint-i-tres “Constel·lacions”, guaixos i pintures al tremp de petit format però monumentals, amb títols com L’escala de l’evasió, L’estrella matinal, Nocturn, Dona envoltada pel vol d’un ocell… com en un pictòric relat de cosmologia, pluja d’ulls, sexes i estrelles…

Els quadres es poden destruir. El seu valor ha de raure en les idees i els sentiments que transmeten per forjar la nostra conducta

Segons Miró, aquests treballs tenien el seu origen en la música i en la naturalesa en un moment de gran pessimisme per la invasió nazi a França i la victòria franquista a Espanya. Estava convençut que no el deixarien pintar més i que només podria anar a la platja a dibuixar a la sorra o traçar figures amb el fum d’un cigarret. Miró pinta amb nocturnitat aquestes insòlites constel·lacions, com una obra tràgica i a la vegada lluminosa.

No hi ha innocència en aquestes irradiacions magnètiques; hi ha un equilibri secret que, com va dir ell mateix, es basava “en els reflexos sobre aigua, i no d’una manera naturalista”… on la seva intenció principal era aconseguir un equilibri de composició. Un ritme. Amb l’esclat de les seves constel·lacions va crear una topografia poètica i pictòrica del segle XX.

Sense la presència de l’obra de ­Joan­ Miró, l’univers no tindria on emmirallar-se i nosaltres viuríem amb més foscor, la nit.

Penso ara en algunes de les darreres obres de Miró, en què la presència de la pintura es manifesta a partir de la seva mateixa absència física. Em refereixo a les “teles cremades” de l’any 1973, on no se celebra el diví sinó la petjada de la seva fugida. Aquesta reflexió es produeix també en molts dels treballs de Tàpies.

Tàpies recull la llavor sembrada per Picasso i Miró i escriu: “Fou gràcies a l’obra de Picasso i Miró que vaig poder-me desfer, en plena joventut, del pes que m’ofegava aquí i amb l’exemple d’aquests artistes vaig aprendre ben de pressa a tornar a respirar aquells aires purs d’altes muntanyes…”. Tàpies pren i pinta l’instant i el projecta a través dels seus signes compulsius i de la matèria com a fixació del fluid, moviment en la quietud, provocant un desplaçament de l’ànima cap a una regió de l’esperit on les coses no solament són idees sinó formes visibles, presències.

Amb una constant interrogació del real i del camí que va de la contemplació de l’espai a la consciència del temps, Antoni Tàpies creu en l’artista sense necessitat de regles, que es projecta com una substància psíquica en el material. El que compta per a Tà­pies és, en efecte, aquesta mena d’electricitat, una qualitat humana fonda o una cosa important a dir i que és concretada en l’obra d’art. Cal respectar —va escriure— les nostres pulsions més profundes. De vegades sembla que cerquem l’extravagància i les fanta­sies. Tant és. S’ha de confiar en l’instint.

No mor qui mor i ens deixa en companyia d’una obra i una actitud de vida que ha encarnat solidaritat, generositat, lluites i esperances que agraïm i compartim. Així Picasso, Miró i Tàpies.

En aquests temps de commemoració dels diferents aniversaris, com el mig segle de la mort de Picasso, el centenari de Tàpies o els cinquanta anys de la Fundació Miró de Barcelona, tot intent d’evocar aquests tres grans artistes sembla inabastable, però en contemplar aquest horitzó infinit, voldria avançar, amb les meves paraules, tan sols un pas i, per acabar, prendre un vers de J.V. Foix: “Un esqueix de lluna plantat als farcillons de la Punta del Molí, brosta, fulla i floreix, i milers de llunes claregen per mars, selves i cels sense llegenda”.