‘Una història és una pedra llançada al riu’, de Mònica Batet: Des de l’estranyesa
L’autora tria la Romania espectral del dictador Ceaucescu per ambientar la seva novel·la, on la matèria primera són el folklore i els contes populars
A No et miris el riu l’escenari era una ciutat centreeuropea que es podia identificar com a Budapest; a Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres, les indicacions geogràfiques possibilitaven imaginar-se que s’estava en algun lloc de Finlàndia o del nord de Rússia; a Nou illes al nord s’endevinava que el lloc de l’acció se situava en algun arxipèlag noruec; en els contes de Dins del cor de Chopin, es manifestava des del principi, sense cap incertesa ni dubte, que s’estaven explorant diferents paisatges de la història de Polònia. Excepte en aquest últim, però, en cap altre llibre de Mònica Batet (El Pont d’Armentera, 1976) el lector trobarà la voluntat documentalista de representar una realitat determinada i concreta perquè arreu hi escampa una dosi rellevant de nebulositat i boirina, com si descrivís des de l’estranyesa una idiosincràsia insòlita, com si desfamiliaritzés els seus espais narratius, una mica a la manera de Tolstoi, que pot narrar els actes d’una òpera segons la perspectiva d’algú que no ha assistit abans mai a cap funció. Ara, a la seva nova novel·la, Una història és una pedra llançada al riu, Mònica Batet tria la Romania espectral del dictador Ceaucescu, però, com si el seu primer objectiu fos enderrocar la força del costum de la mirada, en comptes d’oferir al lector l’estrèpit d’unes dades reals i la crònica nítida i vibrant d’un país sotmès a una sistema polític opressiu, prefereix recrear les coses tal com es percebrien des de l’òptica ingènua i fantàstica d’un conte de fades.
No podia ser d’altra manera en una novel·la on la matèria primera són el folklore i els contes populars, l’estudi de la seva transmissió, de quina manera els esdeveniments de la història s’encarreguen de replicar a escala real el que fecunda la imaginació col·lectiva, la fortalesa moral que pot propagar en l’ànim de resistència d’un poble el simbolisme d’una cançó. Si s’hagués de resumir argumentalment, d’Una història és una pedra llançada al riu es podria dir que és la narració de les dificultats que experimenten uns investigadors del folklore nacional —desposseïts de nom propi i esmentats només segons el seu ofici o la seva dedicació intel·lectual—, pertanyents a dues generacions diferents d’una mateixa família, per dur naturalment endavant la seva feina i la seva vocació en una societat dirigida per un dictador: el lector hi trobarà un escrutini detalladíssim de les barbaritats perpetrades en un règim totalitari, hi veurà seqüències d’alta crueltat, però Mònica Batet opta per explicar els cataclismes d’una dictadura com si fos una faula política, com si la innominada veu narradora d’Una història és una pedra llançada al riu es contagiés també de la fascinació magnètica de la morfologia dels contes populars que es convoquen al llarg del relat i es limités a convertir la sòrdida quotidianitat en una èpica llegendària impregnada de les visions omnipresents de la màgia i el misteri. I aquí rau un dels triomfs de la novel·la, l’habilitat i l’eficàcia amb què Mònica Batet du a terme la invenció d’una veu narradora que sembla construir una casa de ficció molt allunyada tant del temps com de l’espai i a partir d’uns paràmetres gairebé tan primitius com les rondalles que estudien els protagonistes, com si la situés sota la invocació d’una escola molt antiga de narrar on l’extraordinari i el prodigiós es presenten amb la màxima precisió sense imposar al lector el context de cap context psicològic. Més que informar de les complexitat i les giragonses de les peripècies dels personatges, Mònica Batet es limita simplement a narrar, a provocar sorpresa i reflexió, com els mestres i els savis, com si no desconegués que bona part de l’èxit d’una narració consisteix a referir uns fets lliures d’explicacions.
Hi ha un escrutini detalladíssim de les barbaritats perpretades en un règim totalitari
Mònica Batet concedeix al lector una llibertat absoluta per encarar-se segons el seu criteri a aquesta faula opaca i estranya, plena d’ombres i silencis, d’entusiasme i desolació —construïda, però, amb unes línies tan diàfanes i diamantines com seques i austeres— que és Una història és una pedra llançada al riu, la consolidació d’una trajectòria literària audaç, insòlita i feliçment excèntrica dins del panorama novel·lístic actual.
Una història és una pedra llançada al riu
Angle Editorial, 2023
217 pàgines. 17 euros
