La radiografia sonora de Barcelona: privilegis i contradiccions del silenci
Qui es permet viure en un miratge de tranquil·litat? A quin tipus de calma aspirem i a qui se li imposa?
Em vaig passar gairebé tota l’adolescència silenciant la mare i les tietes. “Cal explicar això cridant?!”, els replicava, molesta, i elles sempre esbufegaven còmplices i anaven a la seva. Vaig trigar a comprendre que els seus decibels de més —alegres, despreocupats, vius— només m’irritaven en espais públics allunyats del barri de Can Vidalet, on em vaig criar. No vaig protestar mai als aniversaris múltiples i casolans en els quals sentia les seves rialles des del carrer, sense importar l’altura del pis on se celebrés la festa de torn. Tampoc vaig demanar de baixar la veu als meus oncles quan compartien les seves sorolloses anècdotes de cacera. M’encantava implorar el “baixeu la veu, quin taladro” només a les matriarques i sempre fora de la nostra bombolla, allà on podien detectar el nostre origen.
Elles sempre m’ignoraven i em disculpaven sense dir-me res, entenent que algun dia ja no sortiria de casa amb el complex de classe encès. Que em desprendria d’aquella paranoia, atemorida que descobrissin la nostra falta de classe en afinar l’oïda. Temorosa que el nostre xivarri delatés el clan de minyones i obrers que érem per molt puny de camisa planxat o vestit rígid de diumenge amb què provàvem de confondre’ns el dia de la Palma per la Rambla.
El 2010, el pitjor de Barcelona per als turistes no eren els robatoris, sinó el bullici
Amb els anys vaig entendre per què sempre em vaig sentir com una refugiada política a les biblioteques. O que hipnòtiques que se’m feien aquelles sèries de televisió que es van popularitzar als noranta, habitades sempre per famílies molt blanques i molt rosses on mai ningú aixecava la veu, es deien “carinyo” i al final de cada capítol sempre s’abraçaven. Van haver d’arribar altres desclassades per aclarir-me que no estava sola amb aquell turment de sentir-se pitjor que els bons per sorollosa. La immersió acadèmica, com va passar amb Annie Ernaux o Zadie Smith, va enfrontar dos mons que, lluny de coexistir harmònicament, ens van turmentar amb un univers de comparacions contínues.
El capital cultural ens va exigir escollir bàndol, i totes abracem el del parlar correcte, vestir correcte, escoltar la música correcta i, per descomptat, venerar l’actitud correcta: la de la parla pausada, suau i impostada de les noies misterioses i silencioses.
“Les persones sorolloses solen ser de classe baixa?”
És un dels dubtes que es planteja el fòrum Quora, racó on van els internautes per formular preguntes i respostes de tota mena. El seu objectiu és aconseguir “una base de coneixement accessible a totes les persones o fins i tot les empreses”. La resposta més ben valorada, establerta per Lindsay Rundle amb 25.000 lectures i teclejada fa quatre anys, estipula que sí: “Són de classe baixa. Com més sorollosos són, més ignorants són. Són els qui volen cridar l’atenció o els qui no tenen un sentit del comportament social adequat. Gent que en públic és sorollosa a través dels seus telèfons, obligant-te a escoltar el seu costat de la conversa; gent que viu al primer pis d’un edifici d’apartaments, cridant a algú del segon. Classe baixa. Sense maneres. Pitjor que la gent de les cavernes”. Com en pot ser de curiosa, la polisèmia de “la pobresa de conductes” si la tipifiquem pels sorolls que irriten als altres. A l’assaig Los boys club: por qué los hombres siguen dominando el mundo (2022, Península), l’escriptora i assagista canadenca Martine Delvaux assenyala cert esvalot invasor que, ves, ningú no associa a la gent pobra. “Tendim a oblidar que, a banda de les mirades i les paraules que els homes intercanvien quan estan junts, hi ha el riure”.
Aquell so dels poderosos, normalitzat i fins i tot envejable per a molts, és un riure “groller, pesat, sorollós dels homes que es piquen de mans a les cuixes mentre expliquen bromes que només ells entenen burlant-se d’una altra persona que en general és una dona, o una persona pertanyent a una minoria o a un grup marginat”. Com conclou l’autora, és “la seva manera d’imposar la dominació als altres, la seva manera d’ocupar tot l’espai”. Com a cronista he vist moltes d’aquelles rialles “grolleres i sorolloses” en múltiples reunions, brindis de Nadal entre periodistes i polítics, o en grupets postxerrades del Círculo Ecuestre. Gairebé mai ningú dels qui tenia entorn meu els va recriminar el xivarri.
“El so de la gentrificació és el silenci”
L’any 2010, el pitjor de Barcelona per als turistes no eren els preus dels restaurants ni els robatoris de carteres. Una enquesta de Turisme de Barcelona va revelar que allò que més detestaven els forasters era el bullici. L’esvalot com a banda sonora de la ciutat. Com que en aquest àmbit soc una acomplexada, recordo que vaig emmagatzemar aquella dada al meu cervell a l’instant. Acabaria classificat al costat del “Patrimoni Sensorial del Camp” que el 2021 va aprovar l’Assemblea de França per protegir el dret dels animals a expressar-se en llibertat a les zones rurals. La mesura va arribar després d’un sorollós debat mediàtic. Els turistes denunciaven que no podien dormir en aquella postal bucòlica de pau i quietud que s’havien muntat al seu cap perquè les vaques mugien, els galls cantaven i els porcs grunyien a les nits. Imagino aquells viatjants rurals igual d’irritats i ullerosos que aquells que van venir aquí la dècada passada somiant amb aquell artifici cosmopolita del Barcelona, posa’t guapa i, encara que probablement no van deixar aclucar els ulls cap veí durant la gresca que van muntar un dimecres de matinada al seu AirBnb de la Rambla, es van fer els dignes a l’enquesta assenyalant l’excés de soroll. Els visualitzo com els qui demanen sempre el full de reclamacions o parlar amb el teu superior per demostrar el seu poder i així neutralitzar els estralls provocat pel seu pas. Tots sabem de qui parlo.
“Si el silenci emmalalteix els rics, el soroll és una aflicció dels pobres”, diu John Biguenet
“El so de la gentrificació és el silenci”, va escriure Xochitl Gonzalez a l’assaig Per què la gent rica adora la calma?, publicat a The Atlantic l’estiu passat. Un text on denunciava com els nous residents (blancs, acomodats, amb educació superior) que han anat envaint els barris de Brooklyn han criminalitzat moralment les formes de reunió de les comunitats racialitzades que des de sempre acostumaven a socialitzar al carrer o fer vida de barri a les escales de les portes de les seves cases amb música o taules. “Aviat em vaig adonar que el silenci era més que l’absència de soroll; era una estètica per ser reverenciada. Tot i això, era una estètica en desacord amb qui jo era. Amb qui érem molts de nosaltres”, va escriure.
Barcelona no és Nova York i cada ciutat té la seva casuística particular. Però vaig recordar que les nostres normes han traçat camins paral·lels quan vaig llegir aquell text de The Atlantic, en el qual s’enumerava com les diferents normatives havien anat minant la cultura comunal de barri de la ciutat —des de la creació de la “Societat per a la Supressió del Soroll Innecessari” del 1906, que va reclutar la noblesa (inclòs Mark Twain) per prendre mesures com ara que els nens deixessin de jugar a prop dels hospitals (“Aquest no és un moviment per a l’alleugeriment dels rics”, va dir el seu representant a The New York Times)—. Com l’Ordenança de Civisme del 2006, durament contestada tant des del món social barceloní (així ho va fer la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona-FAVB), com des de les entitats de drets humans locals (OSPDH) o la Sindicatura de Greuges de Barcelona el 2018.
La ideologia del civisme
Ho exposa la investigadora Diana Mata-Codesal a l’article “Eren del barri i escoltaven raons”: la terminologia de l’in/civisme i la diferència entre estar i ser del barri. Aquella normativa, emmarcada en un context de competència ferotge entre ciutats al mercat global i en un ambient de creixent privatització dels àmbits de la vida urbana, va fertilitzar una nova ideologia entre els ciutadans. Un marc mental perquè els carrers deixessin de considerar-se “espais per estar” i perquè “generessin desconfiança les aglutinacions o simplement l’estar a l’espai públic sense consumir o sense un fi clar”.
L’antropòloga recorda la fixació per “la neteja dels carrers i la imatge de la ciutat” que es va estendre pels mitjans de comunicació i l’assimilació de la lògica de la mercantilització en el lleure i les cures, assenyalant accions individuals com a “incíviques” (com ara les els botellades o el soroll fet pel turisme barat) per negar els problemes estructurals de la ciutat. La privatització del lleure va portar a expulsar dels carrers el joc infantil, delimitant les seves zones d’acció o instal·lant senyals de prohibició fora dels espais habilitats.
“La ideologia del civisme entronca i reforça la preponderància actual de la circulació i el moviment a les ciutats, tant de vianants com sobretot de vehicles”, va escriure l’acadèmica. Sobre aquell nou escenari, el de la ciutat dissenyada per consumir-la o per transitar-hi el més ràpid possible, reflexiona sovint la filòsofa Marina Garcés. A Jo no tinc casa, un text que fa anys va acompanyar una projecció de la pel·lícula Perros callejeros i que es recull a Males Companyies (Galaxia Gutenberg, 2022), Garcés carregava contra aquell model de civisme d’una forma més directa i sentimental: “[la ciutat] s’infla de cases i més cases: els carrers s’asfalten perquè puguis anar a casa, els fanals s’encenen perquè no perdis el camí a casa, els autobusos circulen perquè arribis ràpid de la feina i et tanquis a casa [...] Els fonaments s’enfonsen sobre milers de vides arraconades, silenciades rere els murs de les seves cases fins i decorosos. Amaga el teu dolor perquè Barcelona és guapa i vol somriure al món”.
La injustícia social del soroll
“Pel que sembla, els rics estan disposats a suportar fins a la nàusea per donar-se el luxe del silenci”, escriu el novel·lista John Biguenet a l’assaig Silencio (2021). Denuncia com l’absència de soroll s’ha convertit “en una commodity que es compra i es ven a preus comparables amb els dels béns més cobejats”. Des de les sales vip dels aeroports (“associar silenci amb poder adquisitiu no és una estratègia de màrqueting innovadora, però passa que unir tranquil·litat i privilegi és la finalitat de les sales d’espera vip dels aeroports”) o a la cultura dels cotxes de megaluxe hipersilenciosos que poden provocar marejos i indisposició per l’absència de so malgrat els seus preus desorbitats.
“Si el silenci emmalalteix els rics, el soroll és una aflicció dels pobres”, denuncia, i enumera una sèrie d’estudis socioeconòmics sobre per què la contaminació ambiental derivada del trànsit i la industrialització salvatge no s’està combatent com una injustícia social sobre les rendes més baixes a les grans ciutats. “Els espais silenciosos del capital protegeixen els més poderosos de l’esvalot de la pobresa; però per als pobres, el sarau de la vida moderna continua avançant inexorablement cap als racons més pacífics de la natura. Pot ser que fins als rics se’ls acabi fent impossible retirar-se a un lloc silenciós”, sentencia. Una altra contradicció més enfront del miratge de seguretat on alguns privilegiats insisteixen a refugiar-se: el de la terrorífica postal d’absència de soroll com a símbol que els distingeix com els més cívics, purs i nets. Ciutadans nobles.
A qui afecta la 'doble càrrega'?
El soroll mata 30 persones cada any a Barcelona. Segons les últimes dades recollides per l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), més de la meitat dels barcelonins (el 55%) creu que el seu barri pateix contaminació acústica, uns 210.000 asseguren tenir una “molèstia intensa” ja sigui emocional, psicològica o social pel soroll, i més de 60.000 al·leguen trastorns del son per l’exposició continuada als sons del trànsit. Gairebé dos de cada deu barcelonins (el 18%) es queixen per les molèsties del lleure nocturn. A ningú li sorprendrà saber que els districtes més sorollosos són Ciutat Vella, Sants-Montjuïc i l’Eixample. I que l’informe que l’ASPB va publicar fa uns mesos destacava el que ha etiquetat com l’”efecte doble càrrega”, que pateixen els grups socials més desfavorits davant la contaminació sonora. És a dir, aquells amb menys recursos són els qui estan més exposats al soroll i els més susceptibles a patir els efectes i no poder posar-hi remei.
Encara que el cotxe i les principals vies de trànsit que travessen i envolten la ciutat són el principal turment per als ciutadans, sense importar la seva cartera, origen o la classe social —més de la meitat dels barcelonins estan sotmesos a un soroll de trànsit igual o superior al que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) considera perjudicial: 53 decibels durant el dia, 45 a la nit—, no tothom pot protegir-se de la mateixa manera de la contaminació acústica.
L’informe de l’ASPB estipula que, encara que els barris de nivells socioeconòmics més favorables s’exposen més al soroll, hi ha una tendència als de rendes més altes de percebre “més soroll al barri i menys soroll a l’habitatge”. Als barris de rendes més baixes, el percentatge de persones que perceben soroll als seus carrers s’acosta més al percentatge de persones que estableixin molèsties pel soroll a l’habitatge, mentre que aquesta diferència és molt més gran als barris amb rendes més altes. L’estudi de l’ASPB conclou que les desigualtats per nivell de renda descrites en la percepció del soroll a l’habitatge a Barcelona “serien parcialment coincidents amb les desigualtats en les queixes per soroll descrites a nivell regional a Europa”. Les ciutats són sorolloses, però només uns quants aconsegueixen aïllar-se del soroll a les seves gàbies insonoritzades.
Davant de la injustícia del soroll, el passat 16 de juny uns 200 veïns van protestar davant el consistori mobilitzats a través de la Xarxa Veïnal contra el Soroll “per un dret al descans, a la salut i a la vida digna”. Els manifestants van reclamar tolerància zero contra les botellades, les aglomeracions, el soroll provocat pel lleure nocturn i el dels pisos turístics. L’Ajuntament ha encarat aquestes problemàtiques instal·lant sonòmetres en diferents carrers dels districtes de Ciutat Vella, Sant Martí, Sants-Montjuïc i Gràcia per completar el control acústic de les 11 zones més afectades pel soroll del lleure nocturn de la ciutat. El juliol passat, els primers informes van revelar que en aquells punts crítics se superen de “manera continuada” en tres decibels els límits permesos a la nit (quan el màxim tolerable és de 45 decibels). Aquests llocs, denominats pel govern municipal com a Zones Acústicament Tensionades en Horari Nocturn, s’ubiquen, en concret, als carrers Enric Granados, Joaquim Costa, Almirall Churruca, Rogent, Allada Vermell, Nou de la Rambla, les places George Orwell, Osca, Sol, Virreina i Revolució de Gràcia, la rambla del Poblenou i el Triangle Lúdic de Poblenou.
La instal·lació de sonòmetres forma part del pla de mesures de contaminació acústica 2022-2030, que inclou una sèrie d’actuacions per minimitzar el soroll a la ciutat. Ara per ara s’ha prohibit a 43 supermercats de deu carrers de Ciutat Vella obrir entre les deu de la nit i les set del matí. A l’Eixample, les mesures s’han focalitzat a Enric Granados, on resideixen 1.695 persones i, alhora, s’acumulen 1.324 cadires de terrasses en 1.200 metres. Allà, les terrasses poden obrir fins a les 23.00 hores entre setmana i a mitjanit els divendres i els dissabtes.
