Una cobra a l’hotel: cita amb un especialista a atrapar serps verinoses, i la seva presa

“Demà a les vuit vindrà a l’hotel l’home de les serps, et portarà una cobra”. Vaig empassar saliva. No em pensava que seria tan fàcil, però no es pot dir que no fos còmode; que et portin la cobra a l’hotel... Li havia comentat com de passada a l’amo del New Memnon de Luxor, on estava allotjat, si era possible contactar amb algun especialista d’aquells que a Egipte es dediquen a treure’t les serps de casa, sobretot les verinoses, que són una nosa. Al Sayed, que portava el seu hotelet del West Bank com una versió egípcia del Fawlty Towers, la petició no li va semblar gens estranya, al contrari; res, com si li hagués demanat un altre coixí o la clau del wifi. A vegades t’espanta que els desitjos se’t puguin fer realitat tan fàcilment.

Era cert, volia veure una cobra egípcia, i enlloc millor que a Egipte. M’ho demanava el cos des que vaig llegir la novel·la El sueño de Tutankamón (Ediciones B, 2023) i vaig conversar amb el seu autor, Antonio Cabanas, que es va documentar molt sobre aquests verinosos rèptils per escriure-la, a banda que una vegada n’hi va passar una per sobre del peu. El protagonista de la novel·la és un jove que té una habilitat gairebé sobrenatural per manipular cobres i entra al servei del faraó. Cabanas em va recomanar que llegís Ancient Egyptian medicine, de John F. Nunn (University of Oklahoma Press, 1996), que té un interessant apartat sobre el que els antics egipcis sabien de les serps verinoses i com tractaven les mossegades. Al papir mèdic de Brooklyn (430 aC), assenyala Nunn, es recullen els noms de 21 espècies de serps i s’explica què cal fer si et mosseguen (en uns casos, s’anota que la víctima “es pot salvar”, però en d’altres, “mor ràpidament”, glups).

Per si tot això no fos prou per estimular el meu morbo ofídic, havia arreplegat una altra novel·la en la qual també juguen un paper important les cobres, The snake catcher’s daughter, de Michael Pearce, publicada —de debò, no m’ho invento— per Poisoned Pen Press (1994). Ambientada al Caire a principis del segle XX, es tracta d’un dels títols de la magnífica sèrie protagonitzada pel Mamur Zapt, el cap de la policia secreta de la ciutat, el capità britànic Gareth Owen. En aquesta ocasió, el detectiu s’enfronta a un crim amb ramificacions polítiques (les tensions entre les administracions britànica i egípcia) i en el qual apareix el Rifa’i, l’estricta secta dels manipuladors de serps, els especialistes a treure-les de les cases. En la novel·la surten alguns diàlegs inoblidables: “Efendi, hi ha una cobra al lavabo”, “ha mossegat algú?”, “no, però el Suleiman hi ha d’anar”.

El cas és que estava esmorzant al restaurant de l’hotel, des d’on es veuen el desert i la muntanya de Tebes coronada per la forma piramidal d’El-Qurn (al cim hi ha una formació amb aspecte de cobra, precisament, identificada amb Meretseger) i sobrevolada pels habituals globus aerostàtics, quan Nacho Ares se’m va acostar i em va dir: “T’està esperant a fora un paio que diu que et porta una cobra”. Vaig sortir i el teníem allà, puntualíssim, el meu home. Gran, escarransit, arrugat, amb túnica (una gal·labiyya gris) i turbant, l’acompanyava un jove ajudant, i carregava un pal llarg. El Sayed, que feia de traductor (la situació demana a crits fer servir la paraula dragoman), me’l va presentar: Abdul Hamed. Li vaig estrènyer la mà amb subtilesa com fan els egipcis i em va sorprendre el tacte fred i corretjut de la pell, que semblava momificada. Vaig treure la llibreta i el bolígraf i vaig voler començar l’entrevista —”fa gaire temps que s’hi dedica?”—, però l’expert a capturar serps em va envoltar amb el braç com el lama va fer amb Kim i em va arrossegar amb ell cap al fons del jardí, on hi ha un cobert per guardar-hi trastos vells, eines i les aus de corral d’on provenen els ous de l’esmorzar. Va començar a cantussejar una melopea mentre furgava amb el pal amunt i avall. “Són versos de l’Alcorà”, va aclarir darrere meu el Sayed, que ens seguia a una distància prudent.

L’snake catcher va ficar la mà sota uns maons d’adob i en va treure una serp marró aferrant-la per la cua. Vaig fer un bot. Semblava una petita colobra inofensiva, però no te’n pots refiar de les serps egípcies. L’Abdul va deixar que se li enrosqués al pal, una circumstància que vaig aprofitar per fer-li unes preguntes a través del Sayed. “Diu que venen aquí per l’olor de les gallines. No és bona època per a les serps perquè fa fred. Estan sota terra dormint. Sí, és un ofici familiar, passa de pares a fills, en el seu cas ja són diverses generacions; tenen els seus secrets, és clar”. Mentre parlàvem vam arribar al mig del jardí, on esperava l’ajudant amb un cistell tapat amb una tela. L’Abdul va agafar l’escurçó i el va ficar al recipient i a continuació en va extreure una altra serp i la va llançar ràpidament sobre l’herba amb gest de Moisès davant del faraó. Vaig retrocedir espantat. Era una cobra enorme. El tio l’havia portat! Em van passar pel cap uns quants titulars alarmants: “Deixa anar una cobra en un hotel i es munta un gran sidral”, “Li mossega la cobra que havia demanat”, “El País perd un enviat especial a Luxor per burro”. “El meu avi en sabia molt, de cobres”, deia el Sayed mentre controlava amb la mirada la distància amb la serp i que no s’hi acostés cap més client (ja en tenia prou amb arriscar-ne un); “de petits fèiem voltes per aquí, que no hi havia edificis, i jugàvem a burxar les cobres amb un pal flexible”, diu conjurant imatges de Los días de Taha Hussein.

Mentrestant, la cobra es retorçava a terra. Era molt gruixuda, d’un marró grisenc i devia fer metre i mig. Clarament una cobra egípcia (Naja haje, a vegades s’hi afegeix el subgènere uraeus, en al·lusió a la cobra dreta que era el distintiu dels faraons i les duien al tocat i a les corones). Capaç de provocar una mort ràpida amb el seu potent verí neurotòxic, que provoca aturada respiratòria, la cobra egípcia és una de les que més incidents, per dir-ho així, causa al nord d’Àfrica. Com a mínim no escup, com fan altres de les seves congèneres. Vaig reconèixer la taca fosca característica amb forma de llàgrima sota l’ull, de gran pupil·la rodona i mirada penetrant. Irradiava dels seus anells escamosos una onada de poder i perill. L’Abdul, ajupit, la mantenia a ratlla amb el pal. La serp es va redreçar de sobte adoptant la posició característica, amb el coll inflat i la caputxa desplegada, i em va clavar la mirada; cara a cara amb la cobra, com Rikki-tikki-tavi, com Mowgli davant de la vella Caputxa Blanca guardiana de la ciutat perduda de Kurrum Rajà. Era com abocar-te a la mort de Cleòpatra, als ulls de la deessa cobra del Llibre dels Morts: “Visc d’acord amb la meva voluntat, perquè jo soc Wadjet, Senyora de la Flama Devoradora, i pocs se m’acosten”. Es gronxava. El temps semblava aturat al petit jardí sota el cel etern d’Egipte. Els ocells havien emmudit. Darrere meu s’havia aplegat un petit grup de treballadors i hostes de l’hotel.

L’Abdul va trencar l’encanteri de la cobra aixecant-se i mirant de distreure-la amb moviments del pal i de la túnica que duia, com faria un torero amb l’espasa i la capa davant d’un toro. Vam assistir a aquella mena de dansa entre la serp i l’snake catcher amb l’ai al cor. Finalment, l’egipci va obrir el cistell i la cobra hi va anar directa i s’hi va ficar. L’Abdul va tapar el recipient i tots els espectadors van deixar anar un sospir d’alleujament. “Collons”, va sintetitzar algú.

Em vaig apropar a l’home de les serps amb tot de preguntes que se m’acumulaven al cap. Si és veritat que en la professió no s’accepten dones excepte si han estat sotmeses a ablació genital (com la Jalila de la novel·la de Pearce), si fan servir un ungüent i un beuratge (teryaq) fet de verí de cobra que els protegeix, si els treuen el verí per vendre’l … Però l’Abdul tenia pressa i només em va respondre a la pregunta de si havia tingut algun accident. Ho va fer aixecant la mà esquerra i ensenyant-me una vella cicatriu bonyeguda al dors entre l’índex i el polze, on l’havia mossegat una cobra. “Li va fer mal?”. El Sayed l’hi va traduir i el capturador de serps se’m va quedar mirant fixament. Va estendre l’altra mà i hi vaig col·locar les 300 lliures egípcies (uns deu euros) que havíem acordat pel servei a domicili, més unes cent més que vaig afegir de bakxix, de propina. Xucran, xeic, gràcies, mestre, vaig mussitar amb respecte. Es va posar la mà amb els bitllets gastats al cor, i va girar cua per anar-se’n amb el seu ajudant carregant el cistell. Els vaig veure marxar de l’hotel caminant cap a on fos que tinguessin una altra cita, i em vaig preguntar què els esperava la resta de la jornada, i de les seves vides; per no parlar de quin destí tindria la cobra, la meva serp.